Turó Punçó

Sortim del coll de Dalt i seguim, en sentit nord-oest, uns metres per la pista, que és la carretera d’Arànser a Bescaran.
Al cap de poc deixem la pista per seguir la traça d’unes roderes de vehicle que fan que ens estalviem caminar per la pista, ja que aquesta fa un llarg revolt. Quan ens la trobem de nou la travessem i seguim la imaginària línia que marca el límit dels termes del Pont de Bar i Lles de Cerdanya i iniciem la pujada a la cerca de la carena, pel mig del bosc. Quan aquest s’aclareix ja es veu el camí de carena que hem de seguir. No triguem gaire a trobar fites de terme que ens aniran guiant, sempre en sentit nord-oest, fins a assolir el cim del turó Punçó.
Al turó no ens hi estem gaire temps. Continuem la marxa, en sentit nord-est, de nou amb la companyia de les fites de terme, que ara delimiten els termes de Lles de Cerdanya i les Valls de Valira i així, ara planejant ara en lleuger descens, baixem al coll de la Barra.
Tenim al davant la serra Airosa, pels cerdans i cerdanes, o serra d’Airosa, pels alt-urgellencs i alt-urgellenques. Seguim la seva línia carenera i fem un fàcil cim, sense nom al mapa, per a encarar la pujada, de molta més entitat, al pic del Coll de la Barra. Quan som a dalt es presenten davant nostre, al nord, els estanys de la Pera i el refugi, així com la magnífica vall de Claror amb tota la seva esplendor i més enllà el port de Perafita i tot el cordal fronterer andorrà. Cap a ponent tenim la fondalada de la vall de Port Negre i la carena de la serra calm Ramonet, per on passarem més tard. Més al nord-est ja tenim clavats als ulls a l’altre cim objectiu del dia per arribar al qual encara ens queda superar una altra tatxa, superada la qual iniciem el descens al coll de Monturull per tal d’encarar definitivament l’ascens al cim del Monturull, o torre dels Soldats, com també se’l coneix a Andorra. Les forces encara no han afluixat així que no es fa tan dur pujar-hi.
Al cim, si el dia acompanya, podem quedar-nos-hi una llarga estona. Les vistes són inenarrables. 360° al nostre abast per gaudir de valent jugant a reconèixer cims i fondalades. Havent fet un mos, recuperades les forces i omplerts tots els sentits, toca iniciar la tornada, que encara queda camí.
Del cim sortim en sentit oest per anar a trobar una fita amb pintura, esborrada, de GR, encara que als mapes aquest no hi figura. Recorrem en tota la seva extensió la serra del Port Negre i arribem al puig Negre d’Urgell, segons el mapa de l’editorial Alpina. Seguim camí i baixem al port Negre per connectar, ara si, amb el GRP fronterer que ens porta al pic Negre de Claror, per l’editorial Alpina.
Faig èmfasi en la diferenciació toponímica dels cims que fa aquesta editorial per què en la nomenclatura oficial, tant catalana com andorrana, aquest fet no es produeix. Per aquestes dues, sols existeix el pic Negre i el situen al lloc al qual l’editorial Alpina situa al pic Negre de Claror.
Bé. Fet aquest aclariment, continuem amb el recorregut i seguim per la pista que pren orientació sud-est i anem així perdent altura per anar a trobar la carena de la serra de calm Ramonet. Aquest trajecte de descens ens porta a passar per un parell de búnquers que visitarem, ja que no ens demanaran desviar-nos del camí. Des del segon d’ells iniciem un fort descens, per terreny esquistós al començament i herbat més avall i finalment apareixem al coll de les Tines.
Al coll deixem una sèrie de camins i seguim en sentit sud a la cerca del cim del Fontpedrós, el qual petjem sense dificultat ni esforç. Seguim baixant pel dret, tot i que una altra alternativa seria baixar de nou al coll de les Tines i seguir pel camí senyalitzat que porta a la cabana del Vaquer. Nosaltres no reculem mai així que seguim, sense camí però sense complicacions, en baixada, pel mig del bosc, a la cerca d’unes bordes que es veuen en sentit sud-oest. Baixant i baixant arribem a una tanca de filferro que travessem per tal de seguir baixant amb, més o menys, la mateixa orientació. Així acabem per ensopegar amb un vell canal que canalitza les aigües del torrent del Port Negre. No creuem l’estructura, sinó que la seguim en sentit nord-est. No deixem aquest rec fins a arribar a trobar les aigües que l’alimenten. Llavors és quan deixem el ciment i creuem el torrent per prendre així orientació sud-est i seguir, sense camí definit, a la cerca del camí de l’Orri de Pal. Quan som a aquesta pista la seguim en sentit sud-est per passar a tocar de la cabana del Vaquer i més endavant travessar el riu de Bescaran, moment en el qual la pista gira en sentit sud-oest.
Al cap de poc deixem a la dreta el camí d’accés a la cabana i seguim, en lleugera pujada, per la pista que sembla que s’anomena carretera de Bescaran a Arànser. Aquesta pista, en pujada no gaire forta però que en aquest moment del trajecte ja es fa feixuga, ens porta al refugi forestal del coll de Midós. Aquí es pot deixar la pista i fer per sender carener, en pujada més forta però també per camí més curt, o seguir, com vam fer nosaltres, per la mateixa pista.
Així, sense deixar-la, vam arribar al punt al qual teníem el cotxe aparcat.