Hem aparcat al polígon industrial de Can Roure, davant de la deixalleria, a prop del km 81 de la carretera C-35, al sud-est de Maçanet de la Selva.
Caminem en sentit horari en direcció nord-est, amb les naus industrials a la nostra dreta, i en arribar més enllà de l’última nau girem a la dreta, per la avinguda dels Turons. Així, al cap de poc, trobem el primer pal de direccions amb banderes de la Ruta dels Turons i de Camins de la Selva. Hi ha pistes a l’esquerra, en direcció al castell de Torcafeló (segons l’ICGC), o de Torcafelló (segons Ajuntament i altres organitzacions) i a la dreta en direcció al turó de Puigmarí (topònim oficial), o de Puig Marí (segons la cartelleria), però entre aquestes hi ha un sender en sentit sud-est, poc evident al començament, que puja pel camp a prop de Can Roure, a la recerca del turó de Can Roure. Per pujar-hi anirem per un bonic camí de terra, en lleugera pujada, amb el ferm argilós d’un color vermell molt intens, seguint els senyals de pintura vermella.
Al cim del turó, un dels antics volcans, hi ha un llarg tub clavat a terra, amb una placa metàl·lica amb el nom del cim. Encara que som a poc més de 170 metres d’alçària ja comencem a gaudir de vistes. Per continuar amb la caminada comencem el descens per un sender que agafa orientació sud-oest. Perdem poca alçària ja que de seguida comencem a pujar al segon turó del dia. Per arribar-hi cal estar atent a la pintura vermella perquè quan el camí tomba cap al sud-est, s’ha de deixar la traça més evident i girar 180º en sentit nord-est i així arribar al pal i la placa amb el nom del turó del Renegat.
Continuem ara en descens, per sender còmode, per baixar a una mena de coll, a tocar de Can Renegat. Sempre acompanyats dels senyals de pintura vermella pugem al turó d’en Badià. De nou trobem el pal i la placa i continuem pel sender amb les conegudes marques vermelles. Després d’un parell de desviaments, on ens deixarem portar per la pintura, arribem a l’encontre d’un altre pal de direccions de la Ruta dels Turons.
Ens incorporem a aquesta ruta, en direcció al turó de Puigmarí, acompanyats ara per senyals de pintura taronja. Pel camí ens desviem del recorregut principal per passar pel turó de Can Xarabau, també amb el corresponent pal i cartell, aquí de fusta, amb el nom. A aquest turó hi hem arribat acompanyats de pintura verda. Aquests senyals continuen en sentit nord-oest però en direcció contraria hi ha un corriol molt més evident que ens baixa, més curt, a trobar els mateixos senyals, amb els quals arribem a prop de Ca l’Artigues, ja amb senyals de pintura taronja de nou.
Per aquest punt hi passa una línia de pals i un corriol que els acompanya. Aquest corriol acaba a dalt de tot, però hi ha també una pista, que és per on anem. Al cim ens rep la torre de telegrafia òptica i unes vistes indescriptibles de 360º.
Ja hem gaudit, així que cal continuar. Hi ha unes quantes opcions per fer-lo. Nosaltres decidim provar un rastre, difuminat i finalment perdut, pel que es baixa, força bé encara, en sentit sud-oest, a la recerca de la pista per la qual retornem a Ca l’Artigues. Girem a l’esquerra per prendre orientació sud-oest. Deixem per la dreta tres desviaments i arribem a un altre, també a la dreta. Ens hi incorporem i passem al costat de Can Rossinyol.
La pista comença a pujar i arribem a un lloc on fem drecera per pujar al turó de Can Rossinyol. Continuem ara en sentit gairebé oest i anem en descens. Deixem un primer desviament a l’esquerra i arribem a un nus de pistes de sauló. Anem recte, en la mateixa direcció, i baixem al torrent d’en Calabrès, a tocar de les urbanitzacions de Can Badia Vell i Ca l’Aubanell. Travessem el torrent eixut, i anem en direcció al talús de l’autopista. Girem a l’esquerra, passem per sota l’autopista i, a l’altra banda, continuem en sentit sud-oest.
Pel camí deixem per la dreta un parell de desviaments i acabem a la carretera de Bancells, al costat de Can Segarreta. Creuem l’asfalt i, en sentit nord i en pujada, passem per un dipòsit d’aigua per als bombers i uns metres més endavant el pendent s’acaba. Segons el mapa de l’ICGC som al turó de Montalegre. El GPS diu que ens trobem a l’altura correcta. Continuem pel camí «pintat» de verd i arribem al lloc on hi ha la preceptiva bandera amb el nom del turó. Segons el GPS som 5 metres per sota de «l’altre turó».
El sender «verd» comença el descens, al final amb prou pendent, a la recerca del camí privat d’accés a Can Manescal, i poc més avall a l’encontre amb els senyals del Camí de Sant Jaume. Ens incorporem a aquest camí, passem a tocar de la font del Llop i finalment arribem a la carretera C-35. Nosaltres continuem per la pista de sauló, a tocar de la carretera, però el Camí de Sant Jaume passa una mica més a la dreta per deixar un camp de cultiu a l’esquerra.
Per un lloc o per l’altre s’arriba a un nou pal de direccions. Cal continuar pel Camí de Sant Jaume en direcció al castell de Torcafeló. Més endavant trobem un nou pal i més endavant encara, la Masia Pineda. Quan som al seu costat decidim fer drecera i provar sort. Al mapa de l’ICGC surt un camí que ens evita fer un petit tomb. Una fita de terme, o quelcom semblant, marca el començament d’un sender, desdibuixat, que se’n va en sentit nord-est i que volta tot el turó de Sant Jordi. D’aquest sender en surt un corriol que deixa el camí que fa tota la volta i puja directe al cim.
Al començament se segueix prou bé però el corriol que se suposa que puja a dalt no el trobem, o s’ha perdut. Tossuts com som, voltem per aquí i per allà fins que topem amb un pas que sembla bo. Anem pujant, però a poc a poc el rastre es va perdent. La vegetació, crescuda sense control després d’un incendi, s’ha menjat el camí. Tot i així encara s’ensuma per on progressar, la vegetació no és tan espessa com per impedir el pas. Així, ara per aquí, ara per allà, i ja amb el cim molt a prop i a la vista, sortim a la pista d’accés al turó. Escales amunt hi ha el castell i la capella. Per descomptat que aquesta drecera és del tot evitable, ja que es pot anar pel camí normal.
A dalt del turó de Sant Jordi l’estada és un plaer. Les vistes, immenses, i el punt i final del recorregut, als nostres peus. Maçanet és allà mateix. Per baixar no cal res més que seguir la muralla del castell en sentit nord. Així s’agafa la pista que volta el turó de Sant Jordi, en descens, i acaba a un nus de pistes, a quina més ampla. N’hi ha dues que prenen orientació nord-est. Continuem per la que tenim més a la dreta, en clara orientació a Maçanet de la Selva.
Així anem en lleugera baixada fins que veiem els masos de Torre Fellona i Can Felló. Deixem la pista, per la qual arribaríem a Can Roure i a camí conegut, i passem pel camp, per un sender que passa entre aquests masos i una de les naus del polígon industrial i així sortim al carrer on tenim el cotxe aparcat.