Començo a caminar cap a nord-est, en sentit horari, pel carrer de les Agulles, reculant uns metres fins a arribar a l’encreuament entre els carrers de Baix i el del Prat. Continuo per aquest carrer fins que surto al carrer de les Talaies. Per aquest carrer, en baixada i sentit nord-est, arribo a un revolt a l’esquerra i quan torna a fer un altre revolt, el deixo per continuar a la dreta, per pista de terra, en sentit nord-est.
Uns metres més endavant trobo una intersecció, on continuo per la pista central. Aquesta pista, ampla i en moderat pendent, em porta, després d’un llarg trajecte, a una altra intersecció.
Qualsevol de les opcions és vàlida, però en aquesta ocasió agafo el vial de l’esquerra, que en sostinguda pujada em porta a trobar el sender que baixa del turó de Comellats, a la carena de la Calcina. Ara per camí més planer, amb les vistes un xic torbades per la baralla de sol i la calima, passo de llarg la urbanització de la Calcina, que veig força metres per sota de la meva posició a la carena, i començo a tenir una bona imatge del cim del turó de l’Ermità. La paret nord de Montserrat encara és tèrbola, però ja es comencen a veure les agulles més característiques, amb la miranda de Sant Jeroni destacant sobre la resta. Així, entretingut, arribo al lloc a on cal deixar la pista i agafar un corriol, a l’esquerra, que em porta als peus del cim.
Una petita traça surt per la dreta. Al començament se segueix bé, però quan torna a ficar-se a la vegetació, es fa més perdedora, però s’intueix bé. Sempre amunt, de sobte em trobo la canaleta que s’ha de grimpar, per a mi, de manera fàcil i ja soc al cim. Les vistes paguen el fet de venir fins aquí a fer un cim. Aquest turó és mereix una graderia per seure’s a contemplar l’espectacle de parets, canals i agulles que la muntanya de Montserrat ens regala. És tal l’atracció que aquestes parets exerceixen que costa girar l’esquena per contemplar altres horitzons, que n’hi han, ja que també es pot veure gran part del Pirineu. Impressionant. Des de dalt també es veu tota la resta del recorregut que haig de fer.
Baixo del cim desgrimpant la roca per la part sud-oest del cim. Per camí encara una mica aperduat al començament i força clar més endavant, sempre en sentit sud-oest, arribo al coll de la Molella i més al sud-oest encara, al serrat del Marro, a on enllaço amb el GR 4. Aquí continuo en direcció a l’ermita de Santa Cecília, encara que si es vol fer més curt i fins i tot més còmodament, es pot agafar aquest GR en direcció a Sant Cristòfol. El camí em puja als peus d’una torre elèctrica i, uns metres més endavant, a la pista d’accés a la finca Can Martorell.
Continuo per aquesta pista en direcció a la propietat. La pista és ampla i fa baixada, així que el caminar és àgil. Aquesta pista la deixo, quan fa una giragonsa, en agafar un sender, aperduat i mig tapat per la vegetació, que porta als dipòsits d’aigua que, suposo, alimenten els camps de Can Martorell. Aquest sender no és net, ja que s’ha d’anar apartant les branques, primes, d’alts arbustos, però es passa prou bé (febrer de 2023). A mig camí el sender es fa més esclarissat, arribo als dipòsits i continuo fins a trobar, de nou, la pista.
Continuo per l’esquerra, amb una tanca de filferro a la dreta, i el marge del camí a l’esquerra. Així arribo a un lloc on puc despenjar el filferro per continuar el meu camí, després de deixar el filferro com l’he trobat. La pista és molt precària, i començo a rumiar si arribaré a bon port. Quan a casa preparava la ruta ja veia que a partir d’aquest punt cap cartografia indicava l’existència de camí, però a la imatge aèria de Google Earth sí que n’hi havia, de pas.
Ficat en els meus pensaments, arribo a una bifurcació, a on continuo per la dreta, a la recerca del primer dels quatre torrents que m’esperen i ja començo a tremolar. El passo perfectament i m’animo. El camí encara és obert i net. De seguida, el segon, i aquí sí que la cosa es posa una mica més peluda. La traça es fica totalment a la llera, pedregosa i estreta, del torrent, totalment vorejat de vegetació, però bé, la llera és neta. Pujo pel llit uns quants metres i de cop haig de girar a la dreta, però no veig per on. Mirant a terra se’m fa la llum. L’herba, alta, amaga un minso rastre. Quatre o cinc passes i la cosa comença a arreglar-se. El camí es va obrint a poc a poc. Així passo el tercer i quart torrent sense ensurts i el camí, definitivament, es fa més amable.
El camí esdevé pista i aquesta, gairebé carretera, quan arribo a una altra pista. Aquesta sí que és carretera. Quina amplada! La segueixo en baixada i continuo per aquesta pista fins que la deixo quan en trobo una altra, a la dreta, que baixa al torrent de Can Martorell. Aquesta pista és bona en tot el seu recorregut, però en un lloc veig una pedra, grossa, amb un senyal de pintura vermella. Miro el mapa de l’ICGC de la zona i veig que surt dibuixat un altre sender, per dins del llit del torrent, que també em fa el pes i surt més a prop del lloc al qual em dirigeixo.
Deixo la pista i continuo per aquest viarany, pel qual em fico a la llera del torrent. S’hi camina prou bé i, fins i tot, hi ha alguna fita, però no en faig cas perquè s’hi camina bé, i es veu rastre de pas. El mateix traçat del riu em porta fins que en un revolt hi veig dues fites, just al lloc a on el mapa em diu que haig de deixar el llit. Busco, i trobo, el camí que cal agafar per tal de sortir d’allà. Aquest sender surt al GR 4.
M’incorporo a aquesta pista i continuo per l’esquerra i en quatre passes soc de nou al cotxe.