Turó de Bell-lloc

Començo a caminar pel carrer que agafa direcció nord-est, amb un senyal de direcció prohibida. Camino pocs metres, ja que trobo un desviament a l’esquerra, marcat amb senyals de pintura de color groc i vermell. Camino així fins més enllà del cementiri i trobo un sender a l’esquerra que puja de la carretera. Continuo recte pel sender pel qual vinc.
Segons el mapa, camino ja pel sender que és el Tour del Carlit i seguint les seves marques arribo al coll de Juell. El camí es bifurca però es pot continuar per tots dos tiranys. Jo faig drecera i pujo per la traça més directa, que puja en sentit sud-est.
El cim és gairebé imperceptible. Una mena de plana apareix davant meu. Al mapa de l’ICGC no figura cap topònim que identifiqui el cim, segons la FEEC, sóc al cim del turó de Bell-lloc i segons el mapa de l’IGN francès (2249OT), el cim es diu l’Arguila. Tot i que sóc a un cim d’escassa altura, les vistes són molt amples i com que fa un bon dia, m’estic una bona estona gaudint.
L’itinerari que segueixo em porta, després d’uns 600 metres, a la capella, o ermita, de Santa Maria de Bell-lloc. Per seguir amb la proposta continuo el descens per la mateixa pista que hi ha a tocar de l’ermita, ara en sentit sud-oest i uns centenars de mestres més avall en sentit oest, fins que em trobo amb un nus de camins.
La pista principal, que fa un gir a l’esquerra, la deixo, ja que continuo en descens, ara sense camí clar, en sentit sud-oest, seguint una tanca de filferro.
L’opció que dóna aquest «track» implica seguir el filat i vorejar per l’esquerra el bosc de pins que hi ha al davant. Tal com he dit a l’apartat de comentaris, després de fet el recorregut, trobo més còmode i fàcil anar a vorejar el bosc per la dreta i baixar recte encarat al Brangolí.
Fent una mica a la babalà acabo trobant la traça d’un vell camí, perdut entre l’alta herba però evident i fàcil de seguir.
El viarany es perd definitivament quan arribo a un camp de cultiu així que penso que vaig equivocar-me en algun punt perquè segons el mapa francès hi ha camí fins al poble. El cas és que jo travesso tot el camp seguint una filera d’arbres fins que trobo un lloc que em permet sortir cap a l’esquerra per baixar a creuar una riera.
Ja a l’altra banda camino en sentit nord-oest i em trobo amb un sender encaixat entre parets de pedra seca. A totes dues bandes del sender hi ha dos espais barrats al pas amb tanques. Sembla que ja no tenim camí perquè la vegetació el tapa, però sí que hi és.
I així, una vegada superat el tràngol, arribo al punt on tinc el cotxe aparcat.