Tuc Dormidor

Surto de Counozouls per pista senyalitzada amb pintura groga que comença a pujar en sentit nord-est de forma suau, fent llaçades, fins al col de Feuille. En aquest punt la senyalització és una mica confusa. A la dreta surt un corriol clar que descarto. Recte, segueix, en baixada, un altre corriol que és bo, tot i el senyal de camí incorrecte, però va molt emboscat i també el deixo. Així doncs, només queda l’opció de l’esquerra. Cal buscar el senyal de pintura que marca la continuació del sender.
A partir d’aquest moment el camí comença un sostingut descens entre faigs i segons vaig perdent altura els senyals de pintura van desapareixent. Arriba un moment que (març de 2014) unes feines de tala d’arbres han malmès de tal manera el camí que m’obliga a trobar el millor pas per enllaçar amb una pista que tinc a la vista. Són pocs metres però el terreny té força pendent.
Ja a la pista passo per sobre d’un petit torrent canalitzat i arribo a una bifurcació. Jo vaig anar per la pista que fa baixada i vaig descartar la que continua recte, en suau pujada. Aquesta pista sembla, pel que vaig veure des d’un altre punt del camí, que puja fent llaçades a la carena i després al cim, una vegada se surt del bosc, però no puc assegurar que això sigui cert. Des de la llunyania sembla que s’intueix la manera.
Com ja he escrit, vaig optar per seguir baixant i resseguir el camí dibuixat al mapa. Més endavant els senyals grocs van tornar a aparèixer per confirmar que anava pel camí correcte. Sempre en baixada arriba un moment que apareix sobre el terreny una altra pista que no figura al mapa i que pot donar lloc a interpretacions i errors, ja que segueix el mateix recorregut que la que figura al mapa.
En aquest punt deixo de banda la pista evident i continuo recte, en el mateix sentit de la marxa, per una altra pista, el començament de la qual està tapat per arbres caiguts. Més endavant la pista clareja i es fa molt més fàcil de seguir. Així, arribo a un punt en el qual els senyals de pintura fan deixar el camí ample i anar per un corriol que baixa pel marge a la recerca d’un torrent (si continués recte pel camí marcat com a incorrecte, sembla que aniria a enllaçar amb les pistes de desembosc abans descartades).
Continuo uns metres aigües avall i el travesso per anar a sortir a un sender. Jo el vaig agafar en sentit ascendent però el millor és fer-lo en sentit contrari. Per una banda o altra s’ha d’acabar sortint a una pista molt més ampla i apta per a tota mena de vehicle. Ja a aquesta pista continuo per la dreta, sense pintura, ja que el camí senyalitzat se’n va en sentit contrari, i després de diverses llaçades connecto amb una altra pista.
Aquí també se’m presenten diverses opcions. Per la dreta, al cap de poc i per l’esquerra, hi ha una pista que fa drecera que puja molt i molt fort. Recte veig un corriol, que més aviat sembla una traça de bestiar, que emboscat, també acaba enllaçant amb la drecera anterior. Finalment, poc després, continuant per l’esquerra, s’arriba al punt al qual neix la pista que he de seguir i a la qual surt la drecera anterior. Al cap poc de caminar per aquesta nova pista en deixo una altra que surt per l’esquerra i que encara agafa més pendent.
Més endavant no faig cas de dos trencalls més a la dreta i començo a trobar senyals de pintura blanca i un quadrat negre amb el número 40 a dins (també en veig altres amb el número 42). Aquesta pista, en pujada sostinguda, porta a tocar del col du l’Hommenet. No hi arribo ja que vaig tombant a migdia en suau pujada fins a sortir a una nova pista, provinent també del coll anterior. En aquest punt deixo la pista en més bon estat i agafo la que puja per l’esquerra en sentit sud-est.
Flanquejo el Pech Pedré i m’acosto al filat que separa no sé quines comunes. Així, caminant ja lliures de vegetació, per on millor sembli i bufant de valent pel pendent i el cansament acumulat, arribo al cim. L’esforç, espero, haurà volgut la pena.
Les vistes són magnífiques, un dia adequat. Ja descansats, cal començar el descens. El plantejo pel dret, muntanya avall i a l’aventura.
Cap problema ja que el descens és franc gairebé fins avall del tot. Uns 500 metres de desnivell trepitjant matolls i herba que no s’aixequen més enllà dels turmells. Tenim dues carenes per fer-lo. La que baixa al Dardiére sembla la millor i, a més a més, fa més curt el recorregut. Jo vaig optar per baixar directe al sostre de l’edifici que es veu més avall i que figura al mapa com a Métairie du Becaud. Per això vaig triar la carena que passa entre el rau du Bac i el de Becaud. Aquesta és neta fins a uns 200 metres de trobar la pista que haig d’agafar. Cap problema, però, ja que com tota fageda, el sotabosc és net.
I ja soc a la pista. La seguim per la dreta, en sentit nord. Ara vaig recuperant-me del descens i camino còmodament de manera quasi planera. Sempre per la pista més evident vaig descartant altres trencalls que trobo i arribo a un punt en el qual travesso el rau du Courtalet. A partir d’aquí cal parar atenció.
Primer la pista gira cap a l’oest, després al nord i uns metres més endavant al nord-oest. Aquí cal localitzar un vell corriol, el començament del qual actualment s’ha perdut per culpa de les obres d’arranjament de la pista. Aquest corriol, com diria un company, és un camí dels de tota la vida. Una vegada localitzat és fàcil de seguir, ja que el traçat s’intueix bé, tot i estar difuminat per l’arbrat que ha anat creixent.
De cop apareixen senyals de pintura vermella. Vaig caminant entre faigs vells i salvatges. Cal una bona estassada. Quan aquests desapareixen, el camí es comença a perdre entre la vegetació (ginestes?) però encara se n’intueix un estret rastre. No sé quant trigarà a desaparèixer del tot. Finalment surto a una pista. La segueixo per l’esquerra en sentit sud-oest. Més endavant trobo un desviament, fort, a la dreta.
Deixo la pista per la qual camino i n’agafo una altra, anant ara en sentit nord-oest. Ja no la deixaré fins a sortir a la carretera D-417, que em portarà, en pocs metres, a l’aparcament i punt final d’aquesta aventura.