Tuc deth Plan deth Ome

Surto de la població de Bausen, des del carrer de Corraus, on he pogut aparcar. Hi ha una font on proveir-se d’aigua, una mica més endavant n’hi ha una altra i pel camí hi ha diverses fonts i surgències més. Només començar ja ho faig en pendent. Giro pel primer carrer que trobo a la meva dreta i arribo a la confluència amb el carrer de Sant Pere, que no agafo. Unes escales a la meva esquerra em permeten continuar. Les pujo i arribo al carrer Major, el qual vaig seguint, com fins ara en pujada. El carrer s’aplana, fins i tot fa un lleuger pendent en descens, quan es passa per la bonica Tauerna de Bausen, on ja de tornada em vaig permetre el luxe de beure una canya per alleujar penes. Segueixo caminant en sentit oest, encara entre les edificacions de la població fins que trobo els senyals de pintura de GR que em porten fora.
El camí passa a ser de terra i pedra i torna a guanyar desnivell, passant per diversos cortals o bordes, i arribo a una cruïlla senyalitzada. Per la dreta, en fort pendent, surt la pista que porta al coret de Pan, per on tinc intenció de tornar, segueixo doncs recte en sentit nord-oest pel que ja és el camin de Saplan, un sender ampla, en aquesta ocasió perfectament desbrossat, flanquejat per la dreta per frondoses falgueres i més endavant avellaners, per iniciar un lleuger descens per creuar les aigües de l’arriu Estèish i a continuació l’arriu de Cumedan. I aquí s’acaba la placidesa del camí. Passades les seves aigües em fico al bosc de Saplan.
L’entrada és una mica caòtica en l’actualitat, tapada per la vegetació, però és poca distància. De seguida trobo camí entapissat per les fulles dels faigs. També trobo fort pendent, a partir d’aquest punt la pujada és forta, constant i sense descans. En gran part del recorregut no hi ha problema a seguir el camí, però en determinats punts caldrà estar atents a la senyalització, o al track, si se’n porta. Així, amb el que a mi em va suposar un gran esforç, surto del bosc després de superar l’escaler de Saplan.
I es va acabar el camí.
Un últim esforç i arribo a veure la cabana deth Vaquèr de Saplan, davant meu, i la cabana deth Oelhèr de Saplan, derruïda, a la meva dreta. El cap i el mapa em diuen que em dirigeixi a la primera, però els tracks i el terreny em diuen que vagi a la derruïda, cosa que faig. Em costa una mica localitzar el camí bo. No em crec que es tracti de cap dels rastres que localitzo sobre el terreny. Finalment em decideixo per un, que no resulta ser dolent del tot fins a arribar a trobar les aigües del gotèr deth Cap des Estanhs. Fins aquí no he fet res que altres no hagin fet o explicat, a partir d’aquí toca espavilar-se. Hi haurà qui trobi altres opcions molt millors que les que jo vaig prendre.
Les traces, rastres i possibilitats són tantes que a la fi decideixes tirar «p’arriba» com millor ho vegis, tot i saber que segons el mapa de l’editorial Alpina de la Val d’Aran, edició 2012, dibuixa un camí zigzaguejant que possibilita l’ascens. De tant en tant, durant la pujada, sí que es va veient, o imaginant, per on puja aquest camí, però la realitat és que tots els tracks pugen a sac vessant amunt, en el meu cas i en el de molts, abandonant el gotèr deth Cap des Estanhs per un altre que sembla menys costerut. Patir, patir i s’arriba al còth de Vacanera. En el meu cas la boira no em permet repòs ni relaxació.
Un cop al GR només queda seguir-lo en sentit nord-est per anar guanyant alçada, de forma esglaonada, passant per diferents fites frontereres, fins a arribar al cim objectiu del dia. Em trobo a 2.193 o 2.194 metres d’altura, depenent de la cartografia consultada. El GPS no és tan generós, n’indica només 2.179. Del camí que em queda per davant no veig res. Una densa boira no m’ho permet. Després de molts, molts, dubtes, el cap venç el cor i decideixo canviar de plans i tornar per on he vingut, així que faig mitja volta.
Com que pujar he pujat d’aquella manera, em proposo tornar seguint fil per randa el track que porto al GPS. Al principi no hi ha problema. Localitzo sense excessius problemes el rastre, gairebé evident, que em permet iniciar el descens del còth de Vacanera. No trigo gaire a deixar, molt a pesar meu, la traça més evident per prendre’n una altra de més difusa, però que baixa per on el track diu. El sentit comú i la interpretació del terreny em diuen que la traça més evident sembla la més correcta, però el desconeixement del terreny em porta a seguir el track. No trigo a penedir-me’n, però posats a fer segueixo el track.
D’aquella manera, això sí, seguint un rastre prou evident i clar, arribo a una mena de plana (Saplan?) amb una espècie de menjador de vaques. De nou el cap busca algun recorregut alternatiu al track, perquè ja veig que per on he d’anar em posaré en terreny hostil, però passa de nou el mateix que abans, no saber m’acovardeix i segueixo el que em diu el GPS. I és clar, continua per on puguis. Deixo definitivament el track i el GPS, que continua baixant de manera que a mi em sembla segueix la riba dreta del ja famós gotèr deth Cap des Estanhs, i em fico en una pineda, que baixa per fort però net vessant, i busco els passos més segurs, fins a passar de nou al marge esquerra de la riera i connectar així de nou amb terreny conegut, que encara que no és còmode, ja sé que s’hi pot caminar.
Ja en aquesta posició, el cap torna a torpedinar-me amb la idea que el millor hauria estat baixar del prat aquell de l’estructura del menjador a buscar la cabana deth Vaquèr de Saplan, o almenys així ho indica el mapa de l’editorial Alpina, però bé, això queda per a la valoració de qui això llegeixi.
Ja soc en camí conegut així que a partir d’aquest moment sobra la literatura ja que del que es tracta és de desfer el que s’ha fet. Tan sols vull fer referència al fet que si dura va ser la pujada, no li va a la saga la baixada. Els quàdriceps i els genolls suporten una gran tensió durant la baixada, pronunciada de veritat.
I pensant que no arribaria mai el moment, em trobo entre els edificis de Bausen i amb la tauerna oberta. He arribat a temps. La canya entra de meravella i fins el cos sembla que es regenera. Després del descans i de la xerrada amb el taverner, toca acabar de recórrer la poca distància que em separa del cotxe i donar així per acabada aquesta extenuant aventura.
Allò dit, encara no m’he recuperat prou. He de plantejar-me reptes més adequats i que em permetin gaudir dels recorreguts, cosa que en aquesta ocasió no em va passar.