Exigent proposta per fer el cim del Tuc des Monges sense pernoctar al refugi de Restanca, pujant directament des de la parada superior de la llançadora que fa el servei de transport des d’Arties. A l’estiu no s’hi pot accedir amb vehicle propi, ja que la circulació està prohibida des del nucli urbà.
La primera part de l’ascens és còmoda i sense complicacions. Seguim el GR 11 fins al refugi de Restanca i, a partir d’aquí, el GR 11-18 en direcció al Coret de Uelhicrestada (ICGC). Fins aquí, tot sota control. Final de la relaxació.
A partir del coll toca posar en pràctica l’orientació i començar a llegir el terreny, mapa, GPS i, si tenim sort, el rastre de fites que ens aniran marcant el camí. Fites que, tot sovint, semblen col·locades amb criteri propi i que no sempre assenyalen el que, a primera vista, semblaria el millor pas.
No cal, però, guanyar la carena —de fet, penso que progressar-hi seria pràcticament impossible—. Buscant el pas més lògic pel vessant, acabem arribant al cim.
La baixada la plantejo en direcció al coll de Tumeneia (Alpina, sense topònim a l’ICGC), seguint novament un rastre de fites que, en el tram final, acabo perdent. És aquí, al coll, on la muntanya ens demana calma, atenció i una bona dosi de prudència.
El descens no és gens banal. Cal seguir un clar i abundant rastre de pintura groga, corresponent a una variant de la ruta Carros de Foc. El primer tram és un autèntic caos de blocs de roca, un darrere l’altre, cada qual més gran. Toca avançar amb paciència, buscant cada trepitjada i comprovant que la roca escollida sigui ferma i no decideixi moure’s just quan hi posem el peu.
A mesura que perdem metres, el pendent es fa molt més pronunciat quan entrem a la llera eixuta d’un torrent, molt pedregosa i incòmoda, on comencem a intuir el rastre del sender. Poc després, ja dins del sector de la base de les Raspes d’Uelhicrestada (ICGC), el paisatge canvia i la pedra va desapareixent. El caminar es fa més agraït i tornem a avançar per sender.
La pintura groga ens va conduint cap al Plan de Mar (Alpina), on trobem el desviament a l’estany de Mar i de la ruta Setau Sageth i un pal de direccions. A partir d’aquí, ja més relaxats, seguim les indicacions que ens porten de nou cap al refugi de Restanca.
Des del refugi només queda baixar fins al Pontet de Rius i esperar la llançadora que ens retornarà a Valarties. Un final tranquil després d’una jornada que, sobretot en el tram entre el coret de Uelhicrestada i el coll de Tumeneia, ens ha obligat a estar permanentment pendents del terreny.
No sé si sempre ha estat així, però ara el conductor ens comenta que, si tenim comprat el bitllet de baixada, podem començar a caminar pista avall si no volem esperar. L’autobús ens recollirà si el parem quan baixi.