Aparco just al punt on hi ha un agafador que permet despenjar el filferro i passar al prat. Davant meu hi tinc el sender que faré servir de tornada. Ara inicio la pujada en sentit sud-est, seguint el que sembla un rastre aperduat. Al cap de poc em trobo amb un sender que no agafo i continuo amb la pujada uns metres més, i miro de seguir amb el GPS la traça que dibuixa l’editorial alpina al mapa. Així acabo trobant un sender clar que agafa l’orientació nord-oest. Una mica més endavant em trobo una pedra amb pintura de PR.
No dura gaire l’alegria, ja que deixo aquest sender per mirar d’anar per sobre de la ratlla dibuixada al mapa, però no hi ha sender, o jo no el sé trobar. Així doncs, ara mirant el GPS, ara mirant el terreny, vaig pujant penosament i com millor em sembla fins a assolir la carena, que és quan em trobo un clar sender que puja a fil de carena i que gairebé segur (?) que també neix a la pista. Ja a la carena, caminar es fa més còmode i es comença a veure una traça clara. També es veu el repetjó per arribar a l’era Montanheta.
El cim serveix per fer una paradeta i contemplar el que tenim tant al davant com al darrere. Les vistes ja comencen a ser interessants, amb l’Aneto, al fons, ensenyorit de l’horitzó llunyà. Una llarga carena, esquitxada de trams de roca, amb un parell de bonys, ens separa del primer cim; tots dos turons són de més alçària que el cim anterior, però no tenen topònim. La cota més propera al cim del tuc dera Pincèla és més enrocada, de fàcil superació per un corriol clar i fressat, però també es pot fer un flanqueig, una mica impactant pel pendent lateral, però de bon fer. Tots dos camins porten al mateix llom, amb un fort pendent, que en superar-lo ens deixa a la creu que assenyala el cim. Les vistes són encara millors.
El recorregut continua ara en el mateix sentit de la marxa per seguir una traça minsa que em porta en sentit sud-oest en direcció al tuc d’Arenho, però de nou deixo el camí clar per intentar seguir un altre camí que retalla el recorregut. Amb el GPS a la mà, res més que seguir la línia del mapa, sense cap mena de rastre, perdo altura de forma vertiginosa per culpa del fort pendent del vessant, i en un moment donat giro en direcció a un punt que jo penso que és el còth de Salient.
Un curt descans per recuperar-me de la baixada i descansar els turmells i continuo, ara en sentit nord-oest, encarat directament al tuc Nere. Pel camí, en lleugera pujada, s’ha de salvar un turonet, per la dreta o per l’esquerra, abans de començar el flanqueig a un coll clar que hi ha abans del cim, que des d’avall es veu crestejat. El flanqueig no és complicat gràcies als múltiples rastres en terrassa que s’hi dirigeixen. A dalt, la cresta no és tal: al cim, s’hi arriba sense grans problemes. Ara s’obren vistes a la zona de Salient i m’animo al veure que el tuc de Somont és molt a prop.
La baixada en direcció al coll no és difícil, però demana una mica d’atenció; es fa bé però, a hores d’ara, les cames i els peus ja es comencen a notar, així que una entrebancada podria portar desagradables conseqüències. Del coll a mitja pujada es fa de manera molt còmoda i tranquil·la, però el terç final de pujada torna a ser de fort pendent, tot i que també s’hi arriba. Últim cim del dia, però encara s’han de fer un parell més de bonys que queden de pas i que fan dubtar de quin és el veritable cim.
Una altra vegada tinc al davant una forta baixada per arribar al coll següent. Com les anteriors, també aquesta s’ha de fer amb cura, però res de l’altre món. Quan hi som, tinc molt a prop la tuqueta de Mont, i segons el rellotge he arribat fins aquí en menys temps del que havia calculat. Penso que hi puc anar, però finalment me’n desdic. No sé el que tinc al davant, així que m’estimo més estalviar forces.
Des del coll, toca fer un gir de 180° per imaginar que recorro un camí que m’ha de portar al coret de Mont per, una vegada allà, agafar un camí que és un PR i que se suposa que està senyalitzat. Durant la baixada miro el mapa i hi veig que hi ha altres possibilitats, una de les quals m’acaba fent el pes. Així és com deixo el camí pensat i giro en sentit oest per seguir un rastre que coincideix amb el camí que es veu al mapa. Perdo aquesta traça o me’n separo o no existeix, però el terreny m’acaba portant a trobar una altra traça molt més evident. Aquest camí em porta a un parell d’estanys sense topònim a sota del tuc Nere i a l’oest de les pales der Estanh Cabrit (ICGC).
Aquí em faig un petit embolic.
Quan soc a la sortida d’aigües de l’estany, sé que si continuo en sentit sud-est retallo camí, però en canvi decideixo fer el més complicat: voltar el llom que tinc al davant fent un puja-i-baixa que en va fer més mal que bé. Aconsello a qui llegeixi això que faci la drecera, que és un camí més curt i de menys esforç. Vaig fer malament això i més endavant encara ho vaig fer pitjor! El cas és que ja de nou a sobre de la traça del mapa i fins i tot del camí que pinta el mapa topogràfic de l’ICGC, acabo abandonant-la mirant de no perdre la corba de nivell. Això em fa fer un flanqueig molt incòmode a causa de la qualitat del terreny, uns pocs metres per sobre del camí bo. De nou aconsello el lector o lectora que no faci cas del meu track i que vagi pel camí correcte, perquè el flanqueig no surt a compte.
Finalment arribo a l’estany alimentat per les aigües de l’arriu dera Pincèla. Per un costat o per altre de l’estany hi ha camí que em porta a enllaçar amb camí molt fressat i que resulta ser un PR, senyals de nou. Plena satisfacció pel recorregut completat. Me n’he sortit.
Tanta és la tranquil·litat, que acabo deixant el PR, sense adonar-me’n, però continuo per un sender fressat i amb el destí a la vista. Així doncs, continuo, pensant que d’una manera o altra ja baixaré. I ves per on que trobo una fita que marca un viarany que baixa directament a la colhada de Varradòs. Així, de forma decidida i amb un pendent relaxat, arribo al mateix lloc per on he creuat el filferro, passat el qual tinc el cotxe aparcat.
Tot un luxe d’excursió i de dia, totalment solitari fins a arribar al cotxe. En total, uns 11 km i 5 hores.