Tuc de Molières

Ara sí que no m’he trencat les banyes per plantejar-me itineraris per fer l’ascens al cim del Tuc de Molières.
Aquesta vegada anava amb colla i teníem al cap el típic recorregut d’ascens lineal a aquest tres mil que té com a fet distintiu el de ser el tres mil més occidental de Catalunya, a més a més de ser també sostre comarcal del Val d’Aran.
Altres punts d’accés al cim són el d’Artiga de Lin i la vall de Benasc, però el d’Espitau de Vielha penso que té l’avantatge de comptar amb el refugi lliure de Molières a un punt estratègic per atacar el cim. També per aquesta vall podrem gaudir de l’espectacle dels salts d’aigua que ens regala el Noguera Ribagorçana, que neix als estanys de Molières, als peus del refugi. Aquesta instal·lació està en perfecte estat, té capacitat per a 18 persones (2 per llitera), i està equipat amb matalassos, mantes i coixins.
En cas d’haver-hi neu s’ha de consultar, ja que aquesta vall és molt exposada a les allaus.
Els tres punts d’inici són interessants, però el de la vall de Molières penso que guanya paisatgísticament. Per una banda, el cim és ben visible des del començament, ja des de l’aparcament, imposant la seva presència a tota la vall. Després del refugi, els salts d’aigua i els estanys a on neix el Noguera Ribagorçana. Per últim el collet de Molières. Les vistes que s’obren quan sortim a la cresta, ja superada la moderada grimpada que permet l’accés, són espectaculars i ja per això sol val la pena l’esforç. El cim està catalogat com un dels millors miradors del massís de la Maladeta i també de gran part del Pirineu, tant el nacional com el francès i l’andorrà. Molt a prop es veuen l’Espatlla d’Aneto, el Vallibierna, a l’altra banda els Besiberris, diverses muntanyes del Parc Nacional d’Aigües Tortes i Sant Maurici, la Pica d’Estats…
Aquest cim suposava per a mi acabar un dels reptes marcats al meu llibre d’objectius. Per fi he aconseguit assolir tots els sostres comarcals de Catalunya. No podia haver triat millor cim per fer-ho.
L’itinerari realitzat està perfectament detallat en dos llibres de la col·lecció Azimut de l’editorial Cossetània. Per una banda el llibre de Jordi López Miquel, Sostres comarcals de Catalunya i també el de Manel Figuera, 50 ascensions fàcils pel Pirineu català.

Referències aproximades dels punts de pas.

aturades incloses

Punt de pasLongitut ELatitut NTemps parcialTemps acumulatAltura metresDistància acum. metres
Boca sud túnel de Vielha0.762832542.627274500:00:0000:00:001.6240
Pleta de Molières0.752500342.630204800:16:5800:16:581.6441.048
Eth Plan dera Rasa0.738806642.627315900:39:2200:56:201.7822.491
Refugi lliure Molières0.719368342.628103301:50:5402:47:142.3914.884
Noche en ref.lliure de Molières
Refugi lliure Molières0.719368342.628103301:50:5402:47:1423914.884
Coll de Molières0.699833142.631632702:27:4405:14:582.9366.986
Tuc de Molières0.698576542.629478100:22:2905:37:273.0157.266

Fitxa tècnica

Dades obtingudes de l’anàlisi Ibpindex d’una traça gravada amb un GPS Garmin Montana 600

  • Toponímia: la del mapa Alpina
  • Punt d’inici: Espitau de Vielha
  • Itinerari senyalitzat: fites
  • Tipus d’activitat: alpinisme
  • Fonts d’aigua: no
  • Dificultat física: molt alta
  • Altura màxima: 3.015 metres
  • Pendent mitjà de pujada:  22,51%
  • Cartografia:  editorial Alpina
  • Com arribar-hi: itinerari Google Maps
  • Tipus de terreny:  alta muntanya
  • Tipus de recorregut: només pujada
  • Temps aturat: sense aturades
  • Dificultat d’orientació: baixa
  • Altura mínima:  1.613 metres
  • Pendent mitjà de descens: 
  • Mapa: Aneto-Maladeta
  • Accessibilitat: s’hi arriba amb vehicle normal per carretera asfaltada
  • Itinerari fet en sentit: d’est a oest
  • Temps caminant: 5 hores 37 minuts
  • Dificultat de progressió: cal grimpar
  • Ascens positiu: 1.429 metres
  • ibpindex:  118    consultar document

Ressenya del recorregut

Així ho vaig viure jo el dia 26 de juny de 2015, data de realització del recorregut.

Encara que ja estigui molt ressenyada aquesta ascensió penso que jo també hauria de dir-hi la meva:
sortim de la boca sud del túnel de Vielha i encarem un petit descens per una àmplia pista en clara direcció nord-oest per acostar-nos a la pleta de Molières i al riu Noguera Ribagorçana. Caminarem sempre amb aquestes aigües a la nostra esquerra i sempre per camí fressat i evident, fins al seu naixement, primer per terreny boscós fins a arribar al primer salt d’aigua.
Sortim de la zona arbrada i ens fiquem de pla a la zona dels aiguamolls de les Molleres. El camí es comença a difuminar entre vegetació i rocs però les fites ens ajuden a progressar. Anem guanyant altura decididament i arribem a un segon salt d’aigua. Ens ajudem de les mans per superar-lo i quan ho hem fet, ja veiem la paret que ens espera.
Per terreny caòtic format per sòl pedregós primer i atarterat després, les fites ens porten a un tercer salt d’aigua. Ens cal superar un fort desnivell, així que calma i decisió. Quan som a dalt ja veiem el cim i el refugi. Queda apartat uns centenars de metres del camí. En el nostre cas ens hi dirigim perquè hi pernoctarem.
Per continuar anem a la recerca del primer estany de Molières. Amb el cim a la vista anem progressant, superant el segon i tercer estany, que queden molts metres per sota del camí que seguim. Les fites ens porten per terreny franc però en forta pujada, en clara tendència nord o nord-oest, en direcció al collet de Molières. És fàcil de reconèixer perquè és el punt més baix de la cresta que uneix el cim del tuc de Molières i el cap de Toro. Els últims metres per arribar-hi, però es fan durs pel pendent a superar. Ens caldrà superar una petita grimpada en la qual haurem de fer servir les mans. Si s’hi està acostumat, resulta fàcil, en condicions normals, sense neu, ni gel. Per si a algú li interessa, amb nosaltres venien un gos i una gossa que van pujar i baixar perfectament.
Al coll les vistes ens fan oblidar tot el patiment. Ja tenim el cim quasi a tocar, però encara no el veiem. Una fàcil i àmplia cresta de blocs de pedra ens permeten pujar a un primer fals cim indicat amb una enorme fita de pedra que l’únic que aconsegueix és que més d’un no arribi al veritable cim, uns metres més endavant. Fa temps una creu el marcava. Ara una simple xapa metàl·lica de l’ICGC marca el vèrtex geodèsic del cim. Si el cel acompanya, com va ser en el nostre cas, estarem molta estona al cim gaudint de les vistes. Unes vistes que aquí no es poden explicar.
La tornada la fem pel mateix camí així que no calen més explicacions.

Print Friendly and PDF Imprimeix (Del document previ que s'obtengui s'haurà d'eliminar tot allò que no interessi, sobretot les fotografies.)

Perfil

Mapa amb el recorregut

Mapa con Leaflet

En aquest enllaç hi ha la traça, per si te la vols descarregar.

Visor d'imatges

Si ho prefereixes, pots accedir a l’àlbum fotogràfic

Vols fer un comentari?