Comencem a caminar des de l’aparcament de l’Orri (pla de Beret), on s’arriba amb un turisme normal per carretera asfaltada.
Fem els primers passos en direcció al remuntador TDS Jesús Serra i pugem per la pista fins atènyer la caseta que hi ha al començament de les instal·lacions del remuntador TQ Saumet. Si fins ara la pujada ha sigut sostinguda, a partir d’aquest punt es fa molt més pendent, fins que ens trobem amb el traçat de la pista blava TA Beret 4, on enllacen amb la pista vermella Saumet, la qual remuntem fins a l’acabament.
Després de recuperar l’alè, continuem l’ascens pel bell mig del llom de la muntanya, sense camí i per herba al començament i alternant aquest element amb roques, fins que arribem al tuc de Saumet, primera cota d’interès de la jornada i primer lloc on tenim temps de contemplar l’extensa panoràmica que se’ns ofereix i una bona quantitat de llacs i estanyols.
Ja fa estona que tenim clavat a l’horitzó més proper el cim del tuc de Bacivèr, al qual ens dirigim per un pendent no gaire complicat però farcit de bons rocs i pedres. Així arribem a la creu que corona el que sembla assenyalar el cim, però uns metres més cap a llevant hi ha una pedra a terra que indica una cota un metre superior. Encara millors vistes, i ja tenim ubicat el cim del tuc de Marimanya i les crestes que el protegeixen. Es veuen complicades, però he llegit que es tracta de passos I o I+, així que no serà res.
Havent gaudit del cim del tuc de Bacivèr iniciem la davallada al còth deth Clòt der Os, encara per terreny fàcil, i des d’aquí tornem a pujar, ara per assolir el cim de cap de Bacivèr (topònim no confirmat oficialment, però que així es pot llegir al mapa de pistes de Baqueira-Beret). En aquest punt comença una baixada força entretinguda i fins i tot divertida, però que pot crear incerteses als o a les no iniciats, per als quals arribar a la part baixa de la carena pot representar un veritable esforç mental esgotador.
Després d’una baixada sempre segueix una pujada, així que de nou, ara per un terreny molt més còmode, continuem en ascens a la recerca del cap de Marimanya, però de cop decidim fer un flanqueig directe al que el mapa d’Alpina anomena pas de la Ferradura, encara que per a l’ICGC aquest punt es troba molts metres més enllà de la cresta. Sigui com sigui, tot i haver-hi una fita a l’inici, no veiem com pujar-hi, ni per aquí ni per allà.
No vam ni intentar-ho. No ho vèiem gens clar. Sí que vam veure que uns metres més avall per la nostra dreta hi havia un petit corredor inclinat, herbat, que ens permetia anar cap a la cresta, així que cap allà vam anar. El corredor, certament, es dirigeix a la carena-cresta i és fàcil de fer, sense cap mena de sensació de perill en caminar per terreny amable. Així guanyem la cresta uns quants metres passat el pas de la Ferradura de l’ICGC.
En aquest punt encara no veiem clar com progressar. La manca de fites ens té bloquejats i una mica preocupats, cosa que no ens deixa pensar amb tranquil·litat (però si jo he llegit que era una cosa senzilla!). Un company segueix a fil de cresta fins que el perdem de vista, però nosaltres seguim sense veure-ho clar i decidim baixar per la nostra esquerra a buscar el que sembla un caminoi que passa per la base de la roca i que tot apunta que ens portarà a una estreta canal herbada que torna a pujar a la carena, ja molt pròxims al cim. De tant en tant va traient el cap el company que continua per la cresta (va alternant vessants), i amb la tranquil·litat de saber que va bé, nosaltres continuem, sense camí ni senyals, però sense cap perill, encarats directament a la petita canal, a la qual arribem sense cap contratemps. Pujar a dalt ens demana un plus d’esforç, ja que es força dreta, però es puja molt bé fent servir allò que sembla un caminet.
Ja som de nou a la cresta just quan veiem el company, que sembla no veure clar per on continuar, així que finalment es decideix a baixar al terreny que hem recorregut nosaltres i fer servir la mateixa canal. Ja reunits podríem haver continuat, ara sí, per la cresta, ja prou més oberta i gens aèria, però triem l’opció més llarga i fem un flanqueig horitzontal per anar a buscar una altra canal herbada que puja directament al cim.
I ja hi som, hem fet cim!
Encara amb l’ai al cor però totalment satisfets per haver aconseguit el segon objectiu de l’excursió, què millor que romandre una llarga estona al cim per gaudir del moment. Fotos, fotos i més fotos. Explicar les sensacions viscudes. Parlar d’allò que hem fet bé i malament (el grup ha deixat que una companya se’n tornés tota sola, ja que no s’ha vist amb cor de seguir la caminada i ha baixat a la zona lacustre per esperar-nos), jugar a esbrinar quins són els cims que veiem… Tot un luxe.
Ja veiem que la tempesta en comença a fer de les seves per la vall de Boí, així que reprenem la marxa abans no ens toqui rebre. Seguim un petit rastre de sender que pren orientació sud-oest, molt fàcil de seguir al començament, però que de mica en mica torna a esdevenir cresta. En determinats llocs, el pendent, de cares, impressiona, i en altres punts es fa difícil progressar. Continuem sense trobar senyalització i això fa que els nervis tornin. El destí està clar i sempre a la vista, però hi ha llocs on un mal pas pot portar conseqüències desagradables, doncs calma, cura i seny. El pitjor de tot es troba, per a mi, ja gairebé al final de la baixada. Igual que ens ha passat pujant, pot ser que la baixada a pura cresta sigui diferent, però nosaltres no hem sabut com fer-ho, així que hem sortit com hem pogut. I ho hem fet, i finalment hem trepitjat el coll i, per fi, terreny obert i tranquil.
Ara es pot continuar pel llom de la carena per pujar un altre turó que hi ha més endavant, i més enllà d’aquest enllaçar amb el camí del tuc de Rosari, o bé fer com fem nosaltres: pel dret, travessar un mar de pedres, en un flanqueig descendent lliurant el turó i trobar el mateix camí més avall de la collada dels Plans. Ja al camí, se segueix en baixada fins a acabar a la plana dels estanys de Baciver, ja per camí senyalitzat amb pals de fusta amb el cap pintat de groc. Aquests senyals ens fan baixar a l’estany de Baix de Bacivèr i més avall a una de les pistes d’esquí del cap de Vaquèira. Comença a ploure i això fa que accelerem la marxa, sort que al cap de poc la puja cessa. Més endavant es deixa la pista i s’agafa un sender, a mà dreta, que ens acaba de portar, definitivament, a l’aparcament.