Tuc de Barlonguèra

Comencem el recorregut tornant enrere uns metres per anar a buscar els senyals del GR10 que s’enfilen ràpidament per bosc remuntant el barranc de Trapech, el qual tindrem sempre a la nostra esquerra, tot i que tan sols el sentirem. No tindrem cap dificultat en seguir l’itinerari ja que en tot moment el tindrem senyalitzat amb els senyals de pintura del GR, com no podia ser d’altra manera a França. Un 10 a la senyalització. El camí és costerut i en determinats punts de fort pendent, però es fa bé.
Anem pujant per un preciós bosc. Quan en sortim, en poc temps arribem a la cabane l’Artigue, a 1.420 msnm. Està en perfecte estat i de fet, quan nosaltres hi vam arribar, hi havia gent espolsant-se la son. El camí segueix encara en força pendent en busca de la cabane du Trapech du Milieu i continua pujant per portar-nos a la cabane du Trapech d’en Haut. Aquí ens podem aprovisionar d’aigua, ja que a ponent de la cabana hi ha una font.
Seguint el GR arribem a un desviament senyalitzat amb fustes a terra. El GR10 gira a la dreta en direcció a la cabane du clot du Lac, així que deixem aquest trencall i seguim recte en sentit SE, també per sender pintat de blanc i vermell, en direcció a la cabane du Trinque. Anem sempre guanyant alçada flanquejant el vessant per remuntar per sobre la vall del Trepech deixant a la nostra dreta totes les cotes cimeres, encara a considerable distància, i guanyem el passage de l’Esque.
A partir d’aquest punt iniciem un descens, fort a l’inici i per terreny una mica complicat, en el qual s’ha col·locat un cable d’acer per donar seguretat, que ens porta a la cabane de Trinque. El camí no passa ben bé per la cabana, ja que ho fa unes desenes de metres per sota, però pot ser interessant acostar-s’hi ja que hi ha una font i és perfecta per refugiar-se en cas de necessitat, igual que totes les cabanes trobades fins aquí, ja que totes es troben en perfecte estat de conservació i fins i tot s’hi pot passar la nit a dintre.
El camí continua en sentit NE per seguir el descens en busca del ruisseau (rierol) de Peyralade, el qual hem de travessar per remuntar un curt trajecte fins a trobar un altre encreuament de camins senyalitzat, també amb les fustes a terra. Tan sols farem cas al corriol que es dirigeix al port de Barlonguèra, així que girarem a la dreta en sentit O per iniciar de nou una sostinguda remuntada que ens fa guanyar metres flanquejant el vessant ponentí del punxegut pic Renoué. Quan portem ja una bona pujada veiem de lluny la cascada que forma el ruisseau de Barlonguère i acabem per caminar seguint les seves aigües fins que en un moment donat, quan millor sembli, s’ha de passar a l’altra banda.
Si fins aquí hem anat seguint els senyals de pintura de GR a partir d’aquest moment la cosa es complica una mica. El camí desapareix per complet i cal mirar de trobar una gran fita de pedres que marca l’inici d’un corriol una mica confús. El camí està marcat amb fites, però n’hi ha tantes que resulta complicat trobar les millors. Penso que amb boira ha de ser molt i molt complicat.
El cas és que s’ha d’anar fent un flanqueig, guanyant de mica en mica alçada, en sentit SO, mirant de seguir les fites més grosses, i dirigir-se a un petit coll, tan petit que no ho sembla, uns metres per sobre del petit etang du tuc du Mil. Ja al coll les fites ens manen girar al S per seguir guanyant metres per la carena. De mica ens mica ens anem separant de la mateixa, ja amb el piló del vèrtex geodèsic del cim a la vista, i acabem al coll en el qual ens trobem amb el barranc de Milh, pel qual pugen tots aquells que trien Montgarri com punt de partida.
Ja al coll tan sols resta seguir l’evident sender que, en forta pujada per no variar, es dirigeix, en sentit O, al cim. Com sempre, en gairebé tots els cims del llistat de la FEEC, les vistes, si el dia acompanya, són excepcionals en 360º.
Pel mateix camí fet de pujada fem la baixada fins al cartell en el qual ens vam desviar per fer la pujada en direcció al port de Barlonguère. En aquest punt deixem el camí pintat com a GR i seguim el desviament que ens mena a Riberot.
A partir d’aquest punt el camí és sempre en baixada i el trobarem molt ben senyalitzat amb pintura groga, de l’estil d’Itinerannia. Aquest camí ens fa recórrer en tota la seva extensió el ruisseau de Peyralada fins que s’aboca al bosc. Si fins ara hem seguit un recorregut espectacular, el trajecte que farem per l’interior del bosc deixarà empetitit tot el que hem vist fins ara.
El bosc de faig és impressionant i de les cascades que formen el rierol si l’una és enlluernadora, l’altra encara ho és més. Sort de les càmeres digitals actuals. Si encara anéssim amb carrets no en tindríem prou.
La baixada és llarga però el camí és tan maco que no tindrem temps de pensar en res més que no sigui gaudir de l’espectacle. Finalment enllacem amb el chamin du Valier, que és també el GR10. Ens hi incorporem i el seguim en sentit N fins a arribar en primera instància a la maison du Valier (alberg) i finalment a l’aparcament.