Tossa del Braibal

Just al final de la zona de pícnic, vorejant l’espai dedicat a parc infantil (estiu 2014) neix el sender, senyalitzat amb cercles de pintura groga (que ens acompanyarà fins al cim), que s’enfila decididament a trobar el GR11. Quan enllacem, ho seguirem uns pocs metres en sentit ascendent per arribar al coll Jovell, important encreuament de senders.
En aquest punt seguim pel sender de més a l’esquerra i més pendent, deixant així en primer lloc el GR11, que ens baixaria als cortals de Ràmio, i també un altre sender amb el cercle groc que ens ha acompanyat fins ara. Aquest últim sender és el que farem servir per tornar. Així doncs anem pel sender que sembla mancat de senyalització. Al cap de poc trobem que tornen els cercles grocs i el sender torna a enfilar-se, alternant entre camí clar i blocs de pedres. En cap moment hem de tenir problemes en seguir els senyals, ja que són molt clars.
De tant en tant és interessant sortir al caire de la muntanya, ja que les vistes cap a la vall de Madriu i els cims de la frontera amb territori nacional són espectaculars. Així, després de sobrepassar un munt de punts grocs sortim del bosc i atenyem el punt en el qual ens podem acostar a la font de Coniol, ja amb el cim objectiu del dia a la vista, quasi a tocar, però encara restarà un últim esforç per conquerir-lo. Per fer-ho caldrà continuar tal com hem fet fins ara: seguir els punts grocs, per terreny herbat i de fàcil trànsit, fins a acabar als rocs cimers.
Per continuar amb la proposta cal fer més del mateix: Seguir els punts grocs. Aquesta vegada en el mateix sentit de la marxa, sud-oest, seguint la carena a la recerca del següent cim del dia, el cap de les Agols. Ara però els punts són més difícils de trobar i el camí es fa un xic perdedor però res que amb calma no es pugui superar. El camí i els punts hi són així que… A continuar per la carena.
Més endavant trobem un altre punt conflictiu: El Caser dels Pans. Jo hauria seguit per la carena, però els punts grocs i el camí indiquen que s’ha de perdre molt desnivell. Si fins ara els punts i el camí han estat difícils de trobar, ara la cosa es complica molt més: Al desconèixer la viabilitat o no de transitar per la carena, hem perdut uns 25 metres de desnivell per fer un flanqueig d’uns 200 metres per pujar de nou en vertical a la carena. Encara que no ho sembli, hem seguit el camí pintat, però els senyals ens han passat desapercebuts en molts llocs. De fet, en el punt en el qual hem sortir de nou a la carena hi ha un roc amb una fletxa indicant la davallada. En aquest punt ens hem adonat que pot ser que el camí estigui senyalitzat en el sentit contrari al que el hem fet nosaltres.
Ja de nou en la carena, els punts grocs es fan més evidents, quan ja no són necessaris, ja que la carena ens serveix de referència. Seguint-la fem el cim del Cap de les Agols i més enllà baixem a un coll, en el qual trobem un pal indicador. Seguim amb la nostra idea i seguim la carena en direcció a l’estany Blau. Poc temps després trobem un roc indicant dues direccions: A la dreta es baixa a l’estany Blau. Aquí podem optar per agafar aquest trencall i escurçar el recorregut en molts quilòmetres i reduir molt el desnivell.
Nosaltres però no estàvem per la labor i vam tirar dret enfilant una nova pujada entre rocs. El nostre destí ara era l’estany d’Illa, molt i molt lluny de la nostra posició, així que vam fer camí en direcció als estanys de Gargantillar i Forcat. Per fer això, no cal seguir el meu track, ja que vaig permetre’m el luxe de fer un parell més de turons, sense gens d’interès, que hi ha pel camí. Del que es tracta és d’anar sense perdre ni guanyar altura, veient a la nostra dreta i avall, l’estany Blau.
Aquí es connecta amb un sender que ens porta directe als estanys indicats. A la sortida d’aigües de l’estany Forcat perdem tot rastre de camí. El mapa indica un que baixa a trobar el GR11 més al sud de la cabana dels Estanys i que si el féssim servir, ens estalviaria camí, però ja he comentat que el nostre destí era arribar a l’estany d’Illa. Així, en un moment donat, i sense camí clar, cal girar en sentit nord i molt més enllà en sentit est. Sempre sense camí però de forma fàcil i per terreny sense complicacions arribem a l’estany Rodó i veiem el refugi de l’Illa.
Per simple sentit d’orientació arribem al refugi lliure (no hi ha servei de bar ni de res). A sobre del refugi hi ha l’estany, artificial, d’Illa. Molt gran. Per tornar s’acaben els problemes de senyalització. Tot GR11 fins al refugi, també lliure, de Fontverd. Pel camí anirem deixant tot un reguitzell de cabanes i refugis lliures. Recorrerem tota la vall de Madriu, espectacular però molt llarga.
Finalment arribem al refugi de Fontverd, bé passant per la seva porta i font o bé uns metres per davant (hi ha dos camins per arribar-hi). Seguim avall i uns centenars de metres més enllà del refugi trobem un pal indicador i una bifurcació del camí. El dos són bons. La diferència està en el desnivell.
El GR baixa als cortals de Ràmio i allà es desvia per pujar al coll Jovell. El sender que no és GR torna a recuperar els punts grocs i planeja, amb un parell de repetjons, al mateix coll. Quan hi arribem, tan sols ens resta desfer el camí per tornar al cotxe.