Serrat de Sant Joan

Una vegada aparcat i preparat, començo a baixar per la pista que m’ha de portar a les cases de Ferrerons. Cal despenjar i penjar un filferro i uns metres més avall salvar una cadena que barra el pas als vehicles. Més endavant trobo un trencall a la dreta marcat amb un llampant cercle rosat a una pedra. No en faig cas i continuo en baixada i trobo un nou filferro i una altra intersecció, just quan se suposa trobo la llera eixuta del torrent de les Cases.
Recte, la pista és bona, però està molt empastifada amb els excrements bovins així que deixo la pista i continuo per l’esquerra per un aperduat corriol, també amb el terra «melós» sota les fulles caigudes. Aquest corriol em porta a un altre clos ple de vaques i amb el terra totalment entapissat per allò que aquests animals expulsen, així que no sé si va ser bona decisió agafar aquest corriol en comptes de fer-ho per la pista.
El cas és que travesso els caus de Sant Pere i una llera eixuta i em trobo amb un altre filferro. El salto i continuo de nou per terreny net i herbat fins que trobo un altre filferro que torno a saltar per acabar a la pista que vaig deixar allà al torrent de les Cases. M’hi incorporo i inicio una pujada que em deixa a la porta de Ferrerons.
Volto per la zona i em deixo portar per una clara traça que segueix pel sud-oest de la casa i em fico a un terreny que sembla un tancat per al bestiar. Seguint els fils que conformen les tanques acabo per tornar de nou a la casa. Segons el mapa de l’ICGC soc a sobre d’un sender. Neix una mica amagat per un matoll, però una vegada l’he localitzat és molt fressat i clar. Es tracta d’una vella pista que ha esdevingut en sender. Més endavant deixo aquesta traça i en prenc una altra que es dirigeix a la carena.
Una vegada l’he trobat, el sender va fent còmodament fins que arribo als peus del serrat del Puig. En aquest punt, el sender més evident gira al nord-oest, però en aquesta ocasió no interessa. Miro el mapa i veig que en sentit nord-est ha d’haver-hi un sender. Hi veig tantes traces que acabo per agafar la que no és, però el terreny em permet anar fent sense més problema que ajupir-me de tant en tant per evitar les branques més baixes. Si pel que sigui el lector o lectora troba incòmode caminar-hi, el millor que pot fer és voltar a la recerca del camí, que ha de ser-hi, perquè, al final, hi vaig sortir.
Bé, el cas és que camino per lleixes de reforestació de pi i en un moment indeterminat, quan veig el camp de Mas Güell, baixo de lleixa en lleixa a trobar la pista que penso agafar. El cas és que ja posat, en comptes de fer per la pista decideixo saltar el filferro que em barra el pas al camp de pastura i el volto fins que, després de salvar un parell de filferros més, surto a la pista que és el GR 177, molt a prop del collet de Mas Güell.
M’hi incorporo i continuo en sentit nord-est. Al cap de poc trobo per la dreta la pista que tenia pensat haver pres i uns metres més endavant, el trencall pel qual he de deixar el GR, recognoscible pel dipòsit al qual he de dirigir-me. El passo de llarg, més amunt deixo per l’esquerra un trencall que em portaria a trobar el camí pel qual penso baixar del cim i veig un cartell de fusta a un arbre; soc al camí de la carena.
Continuo per aquesta pista i gairebé sense adonar-me’n em trobo amb la pista a la qual m’he d’incorporar per anar a la recerca del cim. El pendent es posa una mica més seriós, però la pista facilita caminar. Així arribo a trobar un corriol que he de fer servir per passar pel punt més alt de la serra. No hi ha pèrdua per trobar-lo, el mateix sender el trepitja. Als arbres de l’esquerra un parell de fites, petitones, el marquen. També una pedra llisa, acostada a un tronc, té una inscripció de pintura amb el nom i altura del cim.
Aquesta pedra és una mica més difícil de veure perquè qui l’hagi posat ho ha fet perquè sigui vista pels que pugin pel sender que jo baixo. Jo la vaig veure de casualitat, voltant mirant de trobar vistes. El cas és que marco el waypoint i continuo amb la proposta pel clar sender que baixa en sentit sud-est, que em deixa a la pista per la qual baixo a un primer trencall que no faig servir ja que, tot i ser bo, em tornaria al camí de carena ja recorregut. La pista, ara en sentit sud-oest, em deixa en un altre trencall, per la dreta no sé si interessa (es diu camí del Pi Roig) així que agafo el viarany de l’esquerra, herbat, pel qual acabo per sortir al collet de Mas Güell.
Aquí em faig un petit embolic. No veig per on continuar. Sé que haig de travessar la pista i saltar el filferro per continuar, però de nou em trobo amb un clos ple de vaques i la desfeta que ha fet el bestiar sobre el terreny em fa mirar a on poso els peus i no a mirar per on pot continuar el camí. El cas és que agafo una direcció incorrecta, però el terreny em permet anar avançant, de vegades per terreny en fort pendent negatiu, fins a acabar per trobar el filferro que em barra el pas per sortir a la pista, que és el GR 3.
Em desvio lleugerament per veure el cartell que hi ha a l’encreuament del GR 3 i GR 177 i m’assabento que em trobo a la creu Vermella segons el pal de direccions, quan jo pensava que aquest topònim corresponia al lloc a on vaig aparcar. M’estic una bona estona mirant les banderes de les direccions informades i penso que estic molt desorientat, penso que no indiquen la direcció correcta, però ara a casa no ho puc comprovar perquè la foto que vaig fer està desenfocada.
El cas és que giro cua i pel GR 3, en un tres i no res, torno de nou al cotxe i acabo així amb aquesta fàcil i ràpida caminada.