Santa Magdalena de Cambrils

Com ja s’ha dit més amunt, poca literatura cal per explicar el recorregut d’ascens. Del lloc triat per aparcar surt un aperduat rastre que neix entre la pista senyalitzada que porta diversos llocs i una altra que baixa a Ridaura. Totes dues comencen planeres. La que a nosaltres ens interessa comença a sobre del marge esquerra que tanca la pista primera, més a prop de la carretera asfaltada. Ja s’ha dit que el començament és fonedís però una vegada apareix traça és fàcil de seguir.
El sender és en lleugera pujada i zigzaguejant, primer a cel obert i més endavant, després de la segona corba, el camí s’acosta a un marge al qual comença la fageda, hi ha un fil que s’ha de salvar per seguir pel sender, ara ja clara pista costeruda, vorejant la fageda, que resta a l’esquerra. Més endavant ens fiquem de ple a la fageda i tenim molt més clares les marques de pintura del camí, així que només cal seguir-les.
Primer ens porten als peus d’una gran torre elèctrica des de la qual ja tenim a la vista el cim objectiu. Només s’ha de seguir amb la mirada els fils elèctrics en sentit sud-oest. A l’esquerra de l’última torre que s’albira hi ha el cim de Santa Magdalena de Cambrils. No serà aquesta, però, l’única vegada que la veurem. Molt més espectacular lluirà al pla Falgars.
Més endavant ens espera un tram de bons repetjons que ens faran pujar i baixar de diferents cotes sense nom per arribar finalment al punt més obert que trobaren en tot el dia: el pla Falgars. Indescriptible. Primer cap al Prepirineu i Pirineu, Cadí, Pedraforca, serra d’Ensija…, ufff, quin tip de cims. Més endavant, ja a tocar del tancat de filferro que hem de seguir per continuar amb la proposta se’ns presenta el mar, el Puigsacalm, Olot i les Preses, Rocacorba, el Montgrí…, continua l’espectacle. El filferro ens acosta a una nova pujada i a mig camí, al girar l’esquena, apareix el Comanegra, tots els cims del sector de Sadernes, el Bassegoda i més al sud el Montseny, quina lliçó de geografia.
Els senyals arriben al collet del Bosc i a un nou pal senyalitzador. Segons aquest pal, resten 200 metres fins al cim, però quins 200 metres. Ens rep una altra torre elèctrica, última que hem albirat des d’aquella altra de l’inici de la proposta. Cal continuar i apareix el tram de pas equipat amb quatre grapes, que hi són més per ajudar que per necessitat. Més endavant hi ha un altre pas a on cal fer servir les mans, també per facilitar la verticalitat i assegurar el pas i ja som al cim.
Ermita normalment accessible, restaurat l’exterior i una mica pobre l’interior, toc de campana, esmorzar i veure, petar la xerrada i tornar. Manquen vistes que ens distreguin.
Reculem un vintena o trentena de metres resseguint el filferro que hi ha al caire de la nostra esquerra fins que trobem un pas que ens permet superar la tanca. Neix un sender que segueix l’estreta carena de la muntanya que davalla en sentit nord, a la recerca del collet de la Berruga. Al cap de poc de baixar pel sender hi ha una altra balconada que ens ofereix bones vistes cap al nord i nord-oest. Ja no veurem pintura fins a molt avall, o simplement no en veurem, ja no ho recordo.
El camí, tot i la manca de senyalització, se segueix molt bé. No hi cap alternativa que faci dubtar del camí a seguir, fins que es connecta amb pista, precària. Per un curt espai de temps seguim el traçat d’aquesta pista fins que fa un fort revolt a la dreta. Es pot anar fent per la pista, però també es pot estalviar camí fent drecera, potser a la babalà, però el terreny ho permet ja que es tracta de terrenys de pastura i no hi ha tancats que pertorbin caminar. Així es va fent en sentit com més al nord-est possible en la mesura que el terreny ens deixi, per anar a buscar una torre elèctrica que tenim a la vista.
No cal arribar-hi, tot i que als seus peus neix la precària pista que cal prendre per continuar la baixada. Un altre cop retallant terreny es fa drecera per anar a trobar la pista més endavant. De nou el terreny es torna amable però no hi ha temps per meravellar-se. Hi ha una fita que s’ha de localitzar, a l’esquerra segons el sentit de la marxa, que indica el punt al qual s’ha de deixar el terreny obert i buscar l’ombra del fajos. El camí no es veu, però una altra fita, i les fulles trepitjades, ajuden a orientar-se.
El camí finalment es fa clar tot i que de tant en tant cal atenció. La fageda és espectacular i ombrívola, amb exemplars arboris magnífics. Contemplant-los el temps passa ràpid i s’arriba a la Berruga i al coll del mateix nom. Aquí comença el tram més pesat del dia. La pista passa a ser de ciment i caminar es fa molt llarg. No es mereix dir que és lleig perquè es passa per llocs amb cert encant, un torrent sense nom i eixut, el rec del Portús, molt maco, un altre torrent, tots tres a prop els uns dels altres, i la font del Portús, i després un altre tram moooolt llarg que, per sort és planer, ens porta definitivament a l’aparcament i punt final d’aquesta caminada.