Comencem a caminar per la pista en lleugera pujada, en sentit nord-oest, però al cap de pocs metres la deixem, en agafar-ne una altra que, per la dreta, es fica al bosc i va aigües amunt de la riera de Clarà, pel marge dret hidrogràfic. Sempre per la pista més ampla i evident arribem a un lloc on es pot continuar per la pista, però decidim continuar per un sender que ens permet fer un parell de dreceres. En una clariana del bosc fem un anar i tornar, seguint un tub de canalització d’aigua amb l’esperança de fer més llarga la drecera, però és un cul de sac. S’arriba a una gorga, que en cas d’haver-hi aigua segur que és molt maca, però avui és eixuta.
De nou al sender sortim a la pista del Verdeguer. Comença ara un llarg trajecte en pujada. Anem deixant tota pista i camí que ens surt al pas i arribem a un corriol, marcat amb pintura groga. Deixem la pista i continuem, en sentit nord-oest, per aquest sender, en forta pujada. Ja no deixem aquesta pintura fins al cim. Primer sortim a un encreuament, senyalitzat amb un pal de direccions. Continuem a la recerca de Sant Salvador, a 1.200 metres segons el cartell.
La pintura groga mostra el camí a seguir. A poc a poc ens anem acostant al cim. Anem, per moments, fins i tot en baixada. Finalment arribem a l’últim repetjó, previ a la calma de la plana on hi ha les ruïnes de Sant Salvador i el monticle on hi ha el pilar del vèrtex geodèsic.
Un bon nombre de voltors, en vol a no gaires metres per sobre del nostre cap, ens distreuen momentàniament de les vistes. Contemplant aquests rapinyaires no ens adonem d’on som, fins que… Mare meva, quin espectacle. Hi ha calima, però això no és problema. Tenim un extens panorama als nostres peus. Això sí que és veure el territori a vista d’ocell. Fem tot allò que s’acostuma a fer als cims i comencem el descens camí del final del recorregut.
De moment caminem per un vell rastre de roderes de cotxe. Hem deixat el camí senyalitzat, però el trobem al cap de poc, encara que no el fem servir perquè anem a la recerca de la Bòbila. En comptes d’anar pel sender bo, fem servir un vell rastre que ens permet fer el camí més curt, a la recerca del pal que senyalitza el sender que porta a la Bòbila. Trobem sense problemes l’entrada i en visitem l’interior. Tornem al sender pintat i, amb la companyia dels seus senyals, després d’un descens, a estones vertiginós, baixem a una pista.
I aquí és on cal prendre decisions. Nosaltres deixem la pintura groga i ens adrecem a les ruïnes de Sant Salvador de Mata, però més enllà d’aquest lloc ens trobem amb un parell de cartells de propietat privada i el text de prohibit el pas. Segons la propietat, cal seguir pel sender senyalitzat fins Cal Miquelet i a partir d’allà, agafar el GR1 per sortir a la carretera C-26 i llavors tornar al camí que circula paral·lel a aquesta carretera. Nosaltres hem anat al Vilà.
Atenent les instruccions del propietari, continuem per una pista, en sentit nord-est i més endavant s’orienta al sud-est. De nou deixem altres pistes i així arribem a un lloc on un passador ens permet abandonar la pista i podem ficar-nos al bosc, net. Aquest nou camí, pista aperduada, és el que, alternant traces clares de sender amb trams de pista, ens porta al lloc on hem començat a caminar, als Porxos.