Sant Roc

Comencem a caminar en sentit sud-oest seguint en ascens el sender senyalitzat amb marques de pintura vermella. Anirem seguint sempre aquestes marques de pintura fins a sortir, després d’una forta pujada, a una pista, precària, a la vista d’una cinglera, prop de la seva base. En aquest punt deixem els senyals de pintura i iniciem un suau descens cap a l’oest fins a  sortir a una altra pista, aquesta en millors condicions. Poc temps després fem un revolt a l’esquerra i anem deixant altres possibles camins que ens apareixen per la dreta.
Caminem ara en sentit sud. Més endavant girem de nou cap al nord-oest i deixem a l’esquerra una cadena que barra el pas al Mas el Canadell. Així arribem a Can Margura, edificació en ruïnes i en renovació, abandonada. Així ens anem encaminant a la capçalera del torrent de Pinyana. Primer el seguirem en ascens i, en arribar a la seva capçalera, el seguirem en baixada com si desféssim el camí, però a l’altra banda de la seva llera. Així s’arriba a la Casa Nova de la Crossa.
A partir d’aquest punt, potser el més assenyat sigui continuar per la pista, en sentit oest i més endavant girar a la dreta per prendre sentit nord i seguir sempre per pista, però vam optar per fer drecera. La cosa es complica una mica perquè el camí s’acaba perdent, però finalment, tapat per fulles, vam trobar un enllaç a la pista bona i vam poder seguir el camí i arribar al torrent de Can Catau.
Amb compte i mirant d’orientar-nos, vam trobar el camí que ens calia seguir per arribar a la Casa Nova de l’Olivar. El camí que havíem de seguir passa per terrenys de la casa, així que vam optar per seguir per la pista fins a un punt en el qual s’intuïa un pas per enllaçar amb el camí bo, ja que la pista s’allunya de l’objectiu. Vam fer camí, senyalitzat amb velles marques de pintura vermella (molt velles), pel mig de la vegetació, sense problemes i vam enllaçar de nou amb el camí, que s’ha de seguir en sentit oest fins a enllaçar amb la pista de formigó que facilita l’accés als vehicles a la zona de l’ermita de Santa Brígida.
Ja en el de ciment cal seguir-lo en pujada, sense agafar cap corriol ni sender. Primer una corba a la dreta, després una altra a l’esquerra… I finalment trobem el sender senyalitzat que ens portarà a l’ermita. Primer s’enfila fort pel marge, però després pren una inclinació més natural i ens puja fàcilment al primer destí del dia.
L’ermita ens ofereix unes vistes espectaculars a la vall del Brugent i Amer, als seus peus, així com a la muntanya del Far i a altres de la contrada. Gaudit l’indret, el més normal és seguir els senyals de pintura blanca que ens han portat fins aquí, però també és interessant gaudir de les parets, no molt altes, que permeten fer entrenament als amants de l’escalada. Si s’opta per aquesta segona opció, finalment s’ha de pujar a la part superior fent servir un pas entre les roques, fàcil i sense entrebancs.
De nou al camí senyalitzat ens dirigim a la pedrera abandonada de Santa Brígida. Més endavant, en una cruïlla de camins, s’ha de triar entre dues opcions. La nostra, seguir en sentit nord els senyals de pintura groga en direcció al Puigserrador, i deixar els senyals blancs. El normal pot semblar seguir els senyals d’aquest color, ja que són els que marquen el camí de la Ruta de les Tres Ermites. En el nostre cas, com dic, deixem la pintura blanca i seguim la groga.
Així seguim sempre la pista, pel dret, fins a arribar a un encreuament senyalitzat amb un pal de direcció. S’ha de seguir en direcció a Sant Esteve de Llémena. Una mica més endavant, un altre pal ens fa agafar direcció al coll de Puliol. Caminarem sempre per la pista principal no fent cas de cap altra proposta que ens surti, ni de corriols senyalitzats amb fites, i arribem a un altre desviament amb un cartell indicador.
Seguim en direcció a Sant Esteve de Llémena per la pista, tot i que un corriol s’enfila pel bosc i en puja-i-baixa fa drecera. Així, nosaltres per la pista fins al proper desviament, en el qual la deixem i girem a la dreta per prendre orientació sud-est i caminar per pista herbada. Més endavant haurem de deixar-la, quan segueix per l’esquerra, i prendre un sender que tenim al davant que continua recte, en el mateix sentit sud-est. D’aquesta manera, més endavant, enllacem de nou amb la ruta de les ermites.
Ja tan sols ens cal anar seguint els cartells que ens portaran a Santa Elena i al puig de la Mare de Déu de Santa Elena. Aquesta ermita és molt maca i està molt bé restaurada, amb una porxada que serveix molt bé d’aixopluc en cas de pluja.
Per seguir en direcció a l’objectiu principal del dia, Sant Roc, cal seguir de nou pel sender senyalitzat amb pintura blanca, i que fa un fort descens en direcció a la plana. Cap problema per arribar a Sant Roc perquè tot el camí està perfectament senyalitzat amb pintura blanca. Superada la plana, el camí, a vegades empedrat capritxosament, es va acostant a la cinglera, cosa que fa que, de tant en tant, vagin apareixent punts amb vistes espectaculars i certament vertiginoses. Però la millor balconada de la zona es troba a Sant Roc.
En aquest punt, cim objectiu principal del dia, també hi ha una ermita. La tercera de la ruta. L’ermita de Sant Roc, i al seu darrere…, el vertigen. Aquí sí que cal posar la paradeta i gaudir de l’indret. Si el dia ho permet, la contemplació del paisatge ens farà oblidar tot el patiment, poc certament, que hem tingut fins a arribar.
Per continuar, més del mateix. Senyals blancs de pintura que ens portaran fins a un punt en el qual desapareixen i comencem a trobar-ne de vermell, que ens portaran fins al lloc al qual tenim aparcat el cotxe.