Sant Roc

Comencem a caminar seguint la carretera, en sentit nord-oest, fins al km 19,2 aproximadament. En aquest punt la deixem per desviar-nos a l’esquerra i de seguida a la dreta per prendre una pista herbada que, de forma paral·lela a la carretera ens portarà a pujar a la part alta del cingle. Aquesta pista no té pèrdua. Comença a fer llaçades a esquerra i dreta, per guanyar alçada, de forma còmoda però sostinguda. Segons anem guanyant altura la pista va guanyant també pendent. Com acostuma a passar a les pistes que fan llaçades, a cada una d’elles arriba un sender, però en aquest cas no hem de prendre’n cap. Uns perquè s’han perdut, d’altres perquè no interessen. Mai hem de deixar la pista. Així, després de 5 corbes, trobem, a la dreta, un sender senyalitzat amb una fita de pedres i una antiga marca de pintura en forma de fletxa (tan antiga que quasi ni es veu).
Ara sí que deixem la pista i seguim pel sender, en sentit sud-oest. Més endavant trobem un desviament. Deixem el trencall que segueix recte i girem a l’esquerra per prendre orientació sud-est. Ara tenim unes fites que ens ajudaran a sortir a una pista de terra, ampla i planera. A partir d’aquest punt ens anem trobant diferents desviaments que poden fer dubtar i dificultar la progressió, però es tracta d’anar fent servir la pista més rodada. Del que es tracta és d’anar sempre en sentit sud-est, per pista i sense entrar en cap moment a la vegetació, fins a passar de llarg el torrent del Raig d’en Buc, totalment sec. Més endavant deixem un desviament a la dreta, que ens portaria al Puig d’Elena i a la Mare de Déu i ens endinsem a la vegetació en deixar la pista que segueix per la dreta.
Ara anem per sender, una mica emboscat però molt net, fins que trobem marques de pintura blanca, als arbres i a terra. Primerament trobem una creu de camí incorrecte. Seguim recte en sentit sud-est i deixem per la dreta el trencall que torna a la pista anterior i al puig d’Elena. Seguint la pintura blanca arribem a un baixador. Per ara el descartem però hi haurem de tornar.
Ara però fem cas del cartell que indica la direcció a seguir per anar a Sant Roc. En poc temps arribem a un petit espai que fa de mirador. Atenció que és una mica aeri. Seguim en direcció a Sant Roc i hi arribem ràpidament. Un altre magnífic mirador, tot i que no permet la visió del Pirineu, a diferència de l’anterior. Amb aquest de Sant Roc s’ha de tenir més cura encara. Ens podem fer una idea de la verticalitat de la paret tan sols veien els estris enganxats pels escaladors.
Gaudit l’espai hem de tornar sobre les nostres passes i anar al baixant. És fàcil de baixar i sense problemes. Sembla mentida veient els cingles. En principi el baixant ens porta en sentit contrari al que ens interessa, però arriba un moment que podem agafar un trencall que gira en sentit nord-oest i ens encamina en la direcció correcta. No hi ha senyals ni marques, però el camí és fressat i evident. Al mapa de l’ICC hi figuren molts senders i corriols, però a l’hora de la veritat aquests no hi són físicament. Així anirem flanquejant la muntanya, per sota dels cingles però sense veure’ls, en lleugera i imperceptible pujada, en sentit nord-oest.
Finalment el camí s’eixampla i comença a perdre altura i arriba a un punt en el qual la pista fa un fort revolt a la dreta per agafar orientació sud-est. En aquest punt trobem a l’esquerra, senyalitzat amb una fita, un corriol mig perdut entre la vegetació que puja també a dalt del cingle pel pas anomenat pujant de l’Escaió, i va a sortir a la pista, a l’altura de Can Buc.
Nosaltres seguim uns metres, fins a l’angle de la corba. Aquí hem de deixar la pista i seguir per un sender, senyalitzat amb una fita de pedres, que s’endinsa en la vegetació i comença a baixar en sentit nord, en direcció a Ca n’Aulina i Can Reixac. Finalment sortim a la carretera per la qual retornarem al cotxe.