Sant Patllari

Ens dirigim pel camí de terra en direcció a Can Sutirà i mirem si ens surt algú a veure. A l’esquerra del mas es veu una pista que està tallada al pas amb una mena de porta o tanca. Recte, entre aquesta tanca i l’edifici que fa de garatge, tenim la pista que hem de fer servir per continuar el recorregut. Ens apressem a agafar-la i deixem enrere el mas.
La pista pren orientació est, en lleugera baixada, a la cerca del rec del Puig i el de la Sopa. Superats tots dos, eixuts el dia que ens ocupa, desemboquem a la pista que de la carretera porta a Can Sopa. Aquest punt pot ser una bona alternativa per plantejar l’inici del recorregut, si no volem provar sort a Can Sutirà.
Som a la pista. Seguirem en sentit ascendent, orientats cap al sud-est, en pujada, fins a arribar a les envistes de Can Sopa. No seguirem per la pista en millor estat ja que es dirigeix al mas, farem servir una altra, més atrotinada i entapissada d’herba, que de forma planera passa uns metres per sota de l’edifici. Arribarem a un revolt de la pista. Recte aniríem a Sant Maurici del Calç, així que girem a l’esquerra en sentit oest.
La pista comença a tapar-se per la vegetació i anem voltant un camp de cultiu, a la nostra dreta. A l’esquerra tenim una tanca que impedeix entrar a zona boscosa. La pista finalment desapareix engolida per la vegetació. S’intueixen velles rodades d’un vehicle, o tractor. Per l’esquerra continuem tenint una tanca que ens barra el pas així que l’anem seguint fins que sortim del camp i trobem una pista.
Podem anar per l’esquerra ja que, segons sembla, al mapa de l’ICGC, més endavant conflueixen. Jo vaig seguir per la dreta, en sentit nord-est i en pujada. La pista planeja més endavant uns centenars de metres. Deixem a l’esquerra una altra pista que sembla que pot fer drecera i després comença a enfilar-se, fent llaçades, seguint una orientació nord. En aquest tram deixarem tres trencalls a l’esquerra i arribarem a un punt en el qual la pista que seguim està barrada amb una mena de tanca precària i barroera.
En principi la pista hauria de permetre arribar al cim de Sant Patllarí però jo vaig continuar per la pista de la dreta prenent orientació nord-est. Anem pujant suaument i arribem a una altra pista. Recte la pista torna a baixar en direcció a Sant Maurici del Calç així que seguim per l’esquerra. La pista fa un revolt i pren orientació nord-est. Alternen pujada, terreny planer i de nou pujada, per anar a sortir molt a prop del coll de Vi.
Deixem a la dreta una pista i girem 180º a l’esquerra. Més endavant ensopeguem amb una altra pista, aquesta ja en perfectes condicions per al trànsit rodat. Ens hi incorporem i seguim en sentit nord-est en primera instància i al nord-oest més endavant. Així acabem per trobar un nou enllaç de pistes. Ens trobem amb senyals de ruta de BTT amb el número 4. Girem a l’esquerra i entrem en una zona arbrada molt ombrívola i tancada que és una meravella. De seguida trobem el pal que marca el desviament al mirador de Patllarí. No cal anar-hi però jo hi vaig per deixar constància.
Del mirador el normal és tornar enrere però un sender estret i fosc, encara obert, ens permet fer un altre itinerari, tot i que més llarg. També ho vaig fer per si algú ho pot aprofitar muntant un altre recorregut. Aquest sender acaba per trobar-se de nou amb la pista anteriorment abandonada, molt a prop del desviament del mirador, per la qual cosa no cal fer el mateix recorregut que jo vaig fer. Quan som a la pista, a l’alçada del pla del Gos, continuem en sentit sud-oest per anar a trobar el cartell que indica el punt en el qual es troba la pedra de la Mà de Déu. Vint metres, posa. Molts, em semblen. Vista la pedra — voltar-la—, s’ha de tornar de nou a la pista per seguir caminant en el mateix sentit de la marxa que portàvem i així arribar al cim de Sant Patllarí. Ermita, vèrtex geodèsic i estupendes vistes, si el dia acompanya.
Per tornar.
Als mapes, tant d’Alpina com de l’ICGC figuren molts senders dibuixats que baixen del cim. Penso que si no es volen aventures el més assenyat és recular i mirar de trobar algú d’aquests que haurien de baixar per la dreta. Jo no els vaig anar a trobar ja que portava una altra idea. De fet, a la pujada, jo no vaig saber veure cap camí.
Jo vaig fer el descens prenent, després de buscar-lo, o millor ensumar-lo, entre la vegetació, una mena de corriol, molt perdut però possible de rastrejar gràcies a la separació dels arbres, que baixava en sentit nord-oest i que per orientació m’anava bé. La pista que havia de trobar hi era, però perduda i menjada per la vegetació. Un curt espai lliure de vegetació obliga a seguir per la dreta. Quan aquest espai es torna a tancar apareix a l’esquerra un altre rastre de corriol de les mateixes característiques que l’anterior. Cal anar mirant fixament al terra per a no perdre el minso rastre. Anem ara perdent alçada caminant en sentit nord i finalment sortim a pista.
Recuperem l’alè i el somriure i girem a l’esquerra, en sentit sud-oest gairebé sud. Així acabem trobant una altra pista que ens bé per l’esquerra. Som al coll Tallat. Seguim aquesta nova pista per la dreta, en sentit sud-oest igualment i al cap de poc trobem un desviament senyalitzat. Deixem les marques per la dreta i seguim el camí no senyalitzat. Ja sense alternativa anem seguint aquesta pista.
Al mapa de l’ICGC hi torna a haver senders dibuixats que sobre el terreny no es veuen. No així al d’Alpina ja que en aquest ni tan sols figura la pista que anem seguint. Anem a ensopegar amb una nova pista en perfecte estat. Deixem el trencall ascendent de l’esquerra i seguim recte en baixada. Ens trobem amb el tancat del mas el Puig.
No ens queda altre remei que seguir per la pista i així acabem a l’asfalt. El podem seguir ja fins al cotxe o podem estirar una mica més el trànsit per terra fent una drecera camp a través. Jo així ho vaig fer. Hi ha un moment en el qual una vella pista es desvia de l’asfalt per l’esquerra. Aquesta és la que s’hauria d’haver fet servir per acabar el recorregut però dos aspectes van fer canviar l’itinerari.
D’una banda, la coneixença que aquesta pista envaeix propietat privada ja que fineix a la tanca de Can Sutirà. De l’altra, l’estat de la pista, molt tancada per la vegetació, tot i que no fa l’efecte d’impedir el pas (any 2015).
Amb aquesta situació no queda més alternativa que seguir l’asfalt fins al punt en el qual hem començat el recorregut i així deixar-lo acabat amb un bon recorregut circular.