Recorregut fet en sentit horari. Portem els fulls 74-22 i 75-22 del mapa de l’ICGC a escala 1:25.000 així com el mapa Garrotxa Zona Volcànica de l’Editorial Alpina. Per fer referència als topònims faré servir els que figuren al Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya.

Del lloc triat per aparcar cal anar a trobar el traçat de la via verda de la Vall de Bianya, en trobar-la, es segueix el seu recorregut en direcció sud-est fins a la rotonda que hi ha al quilòmetre 87,700, al polígon industrial Morrals. En aquest punt deixem la via verda ja que cal travessar la carretera per anar a trobar l’asfalt de la sortida meridional, segons el nostre sentit de la marxa, de la rotonda. Aquest asfalt l’hem de seguir fins a on es bifurca. Per l’esquerra hi ha la porta del Maiol i per l’esquerra podem continuar fins a una altra tanca.
Superem aquesta barrera per una porta per a vianants que cal tornar a tancar. Just a l’altra costat surt per la dreta una pista (que no ha sembla) que també es pot fer servir ja que puja de forma diferent a la carena de la muntanya, però ara el que es fa és anar directament als edificis de la Canova d’en Xandri. Superem l’edifici principal i just quan la pista fa un revolt per tornar al mas, per l’esquerra hi ha un corriol que marxa en sentit oest. Per aquest viarany s’arriba al mas Sovelles i a Sant Andreu de Socarrats.
D’aquí, al costat de la font, neix un sender que puja suau al començament però que de seguida comença a agafar pendent. Un rastre de fites marca el pas per un preciós bosc i fan caminar remuntant l’eixut torrent del clot de Fonals, ara a prop de la llera, ara una mica allunyats. Absorts contemplant el paisatge, quan ens n’adonem ens trobem amb una pista i ens hi incorporem. Continuem en sentit ascendent i orientació sud o sud-est i al cap de poc fem un revolt a l’esquerra per així allunyar-nos, definitivament, del clot.
De moment continuem per pista en clar ascens. Més amunt deixem per la dreta un sender que també puja a la carena, però que si el fem servir no ens permetria passar per la muntanya de Sant Valentí. Continuem, doncs, per la pista i de pla, i fins i tot amb alguna petita i curta davallada, arribem a les ruïnes de Cal Xai. A partir d’aquest punt, el sender es nota que no és gaire transitat ja que la vegetació comença a guanyar terreny tot i que encara no dificulta en excés el pas. Per aquest senderó arribem a l’encontre de camí més fressat i amb pintura groga d’Itinerànnia.
Seguim aquests senyals fins a un punt a on els deixem per agafar un corriol amb traçat costerut i amb fort pendent per pujar al cim de la muntanya de Sant Valentí. Al cim ens rep un oratori i unes increïbles vistes cap a la Vall d’en Bas, el Puigsacalm i el pla d’Aiats, la serra del Corb i un bon catàleg dels volcans de la zona així com la ciutat d’Olot, als nostres peus. Recuperats de la fatiga i amb l’esperit reconfortat reprenem la marxa. Ho fem amb un sostingut descens que ens baixa a retrobar la ruta d’Itinerànnia. El camí, pista desfermada, ens fa perdre alçària fins al mas Ventolà.
En arribar a aquest mas, el camí amb senyals fa una gran marrada per fer passar al caminant pel castell del Coll però no vam fer això. Vam voltar per aquí i per allà fins a trobar un sender que permet retallar camí en sortir més de dret unes desenes de metres més enllà del castell. Comencem a trobar cartells de fusta, i de nou pintura groga, que ens van ensenyant el camí per arribar a Sant Andreu del Coll, ermita romànica en perfecte estat, molt ben restaurada.
D’aquí també fem servir els senders marcats que menen a Sant Miquel. Passem primer per la font de Saiols, eixuta, i de nou el sender ens fa suar de valent en pujar fort i molt pendent, fins a assolir la carena de la muntanya. A dalt el sender ens permet una curta estona de relaxació ja que de nou fa pendent amunt per guanyar els últims metres de desnivell que ens separen de Sant Miquel del Mont.
Al cim ens rep l’ermita, un panell informatiu, el vèrtex geodèsic i uns metres per sota l’antena tant visible des de tot arreu. Les vistes són esplèndides a 360º i abastem molt més territori que les de Sant Valentí, el dia es calorós i la calima enterboleixen una mica l’horitzó però tot i així podem estar-nos una bona estona entretinguts. També aprofitem l’ombra de l’ermita per descansar i recuperar forces.
Recompostos tornem a caminar. Ho fem per sender pintat i no per les escales, cridaneres, que baixen directes a l’antena i la caseta d’equipaments. El camí ens porta a tocar de Cal Menut. Els senyals de pintura s’hi adrecen però nosaltres continuem per la pista, en baixada, en sentit nord-est. Més avall la pista gira en sentit oest i continua en descens. Al cap de pocs metres un cartell, cridaner, ens assenyala el naixement d’un sender que baixa al Guitart, la nostra propera destinació.
Deixem la pista i el sender, amb marques de pintura blanca, ens baixa, sense pèrdua, per una zona boscosa molt maca amb faigs interessants a la vora d’un torrent eixut. Cal anar molt atents a la pintura blanca ja que si la seguim ens podem saltar el pas pel roure de l’Aigua, un interessant exemplar d’aquesta espècie arrelat al bosc de Can Guitart.
Contemplat l’arbre, la pintura ens porta al Guitart. Aquí ja agafem asfalt i, al cap de poc, arribem a la Ferreria i a l’església de Santa Margarida de Bianya, un altre bon lloc per descansar, amb font inclosa. De la Ferreria sortim de nou per asfalt, en sentit oest, en direcció a l’Hostalnou de Bianya. Passem de llarg el riu Cantarell, el trencall que es dirigeix al Pujalts i deixem l’asfalt per continuar amb els senyals de pintura d’Itinerànnia, les quals ens porten a creuar de nou el Cantarell, ja als carrers de la població.