Sant Marc de Brocà

Res a destacar.
Comencem a caminar en sentit nord-oest per la pista senyalitzada amb un cartell de pista tancada a 2,5 quilòmetres i que fa pujada, ja de bon començament. Deixarem recte la pista per la qual hem arribat conduint i que en 3,5 quilòmetres porta a la Rectoria. A partir d’aquest moment no cal res més que seguir sempre la pista principal, en constant pujada, sense fer cas de cap altre trencall, fins a arribar al pla de l’Arca. Abans haurem travessat una barrera que barra el pas a vehicles. Al cap de poc de travessar aquesta barrera veurem que els senyals de pintura grocs que hem anat veient deixen la pista i s’enfilen dins el bosc per la dreta. No és menester seguir-los.
Quan som al pla de l’Arca tenim tres opcions per continuar el trajecte. D’entrada, la pista que es desvia a la dreta la deixarem córrer. La pista herbada que segueix recte és la que en aquest cas vam seguir però tenim altres opcions, si no es vol seguir per la pista. Una mica més a l’esquerra de la pista més evident segueix un rastre (també es veu un banc de ferro) de camí que va pujant paral·lel a la pista principal, seguint un torrent eixut. També més a l’esquerra encara neix una altra pista que gira a l’esquerra i guanya uns metres d’altura per anar a buscar un sender que ressegueix a mitja alçada la baga del pla de l’Arca. Tots tres camins s’acaben trobant abans de la collada Grossa, punt al qual hem d’arribar.
A la collada trobem un cartell que ens indica el camí a seguir per dirigir-nos a Sant Marc, en 35 minuts, segons el dit cartell, i ho clava. Ja tot el camí està senyalitzat. Senyals de PR fins al cim i més avall. Ja ho explicarem. De moment, si el dia és l’adequat, toca gaudir de les excel·lents vistes del cim.
No seran llunyanes ja que tots els cims que ens envolten són més alts, però totes llueixen majestuoses. Ruïnes i vèrtex geodèsic. Fotos, descans i tornar.
Per això cal seguir en el mateix sentit de la marxa segons hem fet la pujada i seguir els senyals de pintura. En moltes ressenyes havia llegit que els senyals  eren difícils de seguir però aquelles ressenyes segur que són antigues. Ara la pintura ho inunda tot. Algú va trobar una bona oferta de pintura blava. Déu n’hi do, quina “grafitada”. El cas és que amb tanta pintura és impossible perdre’s.
Compte amb el fort pendent. Es baixa molt dret en diversos trams. Tot i així és molt divertit i a estones el paisatge és molt maco.
I arribem a baix, a una extensa plana. El pla de Castell o com es digui. Podem seguir per la pista però és millor per la drecera, indicada en un pal senyalitzador. Jo no vaig saber trobar la pintura, però la destinació és força evident: baixar a la casa que es veu a sota quan el terreny s’inclina.
Si trobeu els senyals del camí, millor. Si no, cap problema. Quan som al costat de la casa trobem el camí. Per camí o no, es baixa bé a la casa. Quan retrobem el camí ens dura poc. Ràpid el deixem per girar a l’esquerra, en sentit est, per tal d’incorporar-nos a la pista senyalitzada de nou amb pintura de PR.
Seguim la pista uns quants centenars de metres fins que aquesta fa un fort revolt. Just en l’eix de la corba trobem dues noves pistes. La que ens interessa és la de més a l’esquerra. La planera. La que fa una mica de pujada l’abandonem. Així, sense perdre alçada, anem seguint la corba de nivell per anar a trobar el clot de Llevadús i creuar el torrent de la Pomerassa.
Sense possibilitat de pèrdua anem seguint el vessant de la muntanya i arribem al collet de la font d’Espunya. Més endavant el camí es complica una mica i es fa un xic perdedor. Hem d’anar a l’aguait i mirar de deixar el corriol a l’alçada de la baga de l’Espunya, ja quan el camí comença a guanyar de nou alçada. Hi ha una petita fita.
Perdem uns pocs metres d’alçada ja que baixem a una mena de camí com de ciment, grisós i sense vegetació. Trobem una altra petita fita i seguim en descens en sentit sud-est ja per camí una mica més evident. No ens confiem ja que de nou hem de girar, ara en sentit nord per trobar, ja sí, la traça clara de sender que ens porta, sense més entrebancs, a la pista que hem fet servir per començar a caminar, ja amb el punt d’inici a la vista.