Sant Honorat

Comencem a caminar en sentit oest per evitar entrar dintre de les instal·lacions de l’hotel. Anem seguint en principi un sender senyalitzat amb pintura blava i groga. Més endavant fem un petit gir a la dreta per enfilar-nos, camp a través i ja sense indicacions, pel bosc per anar a trobar un pal indicador, ja al camí que puja de l’hotel. A partir d’aquest punt ja caminarem sempre per sender clar i senyalitzat, seguint les indicacions de la ruta del Corb.
Passem pel grau de Porta i al cap de poc tornem a trobar un altre pal indicador. Seguim de nou per la ruta del Corb i arribem a una nova bifurcació, ara ja caminant per pista una mica descomposta. Tenim ja a la vista el cim de la Roca del Corb. Deixem la pista, més precària, que planeja en sentit nord-oest i seguim per la pista més evident, en lleugera pujada, en sentit nord.
Així arribem al Forat del Corb. No vam gosar visitar-lo. Un cartell explicatiu va fer que ens fes respecte. Continuem per la pista, abastant vistes cada vegada més espectaculars, de les muntanyes que ens envolten, fins a arribar a un altre pal indicador i un cartell explicatiu.
Deixem momentàniament la pista i ens enfilem pel pendent en direcció a la casa del Corb. Hi arribem en poc temps. La casa, espectacular i enorme. La balma més gran que jo he vist fins ara. Visitat el lloc desfem passes fins a la pista.
La seguim en direcció al coll de Mu. Abans però, un corriol, senyalitzat amb fites, s’enfila per l’esquerra per terreny boscós al començament i encaixonat entre parets després, per deixar-nos a una espècie de coll a la base de la Roca del Corb. Un primer tram de cadena ens ajuda a superar un petit ressalt d’un metre i mig d’altura.
Un lleuger però delicat flanqueig cap a la dreta ens porta a un segon tram de cadena. Aquest és més dret i llarg, uns tres, quatre a molt estirar, metres de desnivell i ja som a la plana cimera. Un curt trajecte ens separa del cim. Fet aquest, toca desfer camí, cadenes i canaleta fins a la pista.
Seguim de nou en direcció al coll de Mu. Un cartell indicatiu ens informa que hem de deixar la pista i seguir en direcció nord-est per anar-hi. També ens informa dels riscos del camí i que aquest es troba parcialment equipat. Als primers metres de cingle hi ha una cadena que dóna molta seguretat i tranquil·litat. Fa més servei psicològic que altra cosa, però està bé. La resta del camí ja no està equipat. Hi ha trams delicats, però s’hi passa bé. Poder persones no acostumades a les alçades tindran dubtes. Per descomptat que amb fort vent, terreny moll o glaçat, els riscos augmenten i penso que fan del tot desaconsellable fer aquest camí.
Ja quan hem sortit de les abruptes canals i profunds barrancs arribem a una petita lleixa que fa de bon mirador. Aquí hem de parar atenció, ja que uns pocs metres més endavant hi ha una bifurcació una mica difícil de trobar. Hem de buscar un trencall que fa un pendent descens per la dreta i deixar un altre camí, planer, també fitat. Aquest també és bo, però és molt més complicat, ja que puja més dret i obliga a diverses grimpades, també està fitat fins a dalt, però les fites es perden amb molta facilitat i obliguen a perdre molt de temps buscant-les.
El camí més còmode i fàcil és el que perd metres d’alçada per anar a buscar un evident pas que es veu en direcció al nord-est. Seguint aquest evident i fressat camí arribem al coll de Sant Honorat i a un nou pal indicador. Ja no hi ha pèrdua. Múltiples fites ens van guiant primer per terreny boscós i més endavant per vessants conglomerats de fàcil superació, fins a la plana cimera senyalitzada amb una placa de ferro com a Sant Honorat.
Diferents puntes de la muntanya ens ofereixen espectaculars vistes de tot allò que ens volta. Ull en aproximar-se al caire. Hi ha una bona timba que fa que a l’estómac se sentin pessigolles.
Si el dia és l’adequat, al cim es pot romandre una bona estona fent un munt de fotografies. Havent gaudit del cim cal que desfem camí fins al coll de Sant Honorat primer i de nou desfer camí fins a trobar un pal indicador ja conegut. Ara, en comptes de seguir desfent camí, cosa que ens faria tornar a passar per les cingleres, prenem direcció a l’hotel Can Boix.
Iniciem un llarg i sostingut descens que ens fa passar a la vora d’una altra balma protegida amb una paret de pedra, les Esplugues, penso que és. Més avall, ja gairebé a les acaballes, enllacem amb el barranc de la font Viva. Un tub de captació d’aigües, que se suposa que és per a l’hotel, ens ajuda a arribar a aquest complex i al final del recorregut.