Tranquil·la i curta proposta que permet assolir el cim de Sant Grau en una matinal, caminant per pistes i senders evidents i clars, gairebé en la totalitat del recorregut.
Es pot dividir en tres parts:
L’inici es fa per clara pista fins a Can Gall. Aquí deixo la tranquil·litat de la pista per acostar-me a Can Sentinella Vell, per camí clar al començament però al cap de poc es perd en haver d’entrar a una zona de vegetació, majoritàriament boix. Cap problema, ja que la traça del camí encara s’intueix a terra. Can Sentinella Vell és un mas actualment enderrocat i el punt en què es troba està envoltat de vegetació, així que les vistes són inexistents. Busco una pista que passa propera a la zona per la qual torno a Can Gall.
De nou sobre pista, la segueixo durant una bona estona fins que trobo una fita que assenyala el començament d’un corriol, així que deixo la pista. Aquest sender escurça el camí cap al cim i acaba per trobar un altre cop la pista abans abandonada. En aquest punt es pot seguir pel corriol que hi ha just davant, però jo el deixo per anar per la pista durant unes poques desenes de metres. Just quan trobo novament ciment i la pista vol girar a l’esquerra, la deixo i em fico a la vegetació continuant de nou per sender, sense senyalització. Aquest corriol em porta fins al cim.
Hi puc gaudir de les vistes en total soledat. Hi ha un vèrtex geodèsic, al qual es pot pujar gràcies a unes grapes metàl·liques. També es pot pujar, de manera més natural i còmoda, al mirador que és el passadís d’accés a la torre de vigilància d’incendis de la zona. Hi ha dos panells panoràmics que ajuden a entendre el que es veu. Un cop a baix, es poden visitar una infinitat de pessebres i altres detalls, com les ruïnes del castell de Tudela. Fins aquí la primera part, que es pot resumir com un passeig còmode d’ascens al cim.
La segona fa referència a un tram del descens. Es fa per un sender que té tota la fila de ser utilitzat per ciclistes de BTT (experts, penso jo). Neix amb pintura de PR. Hi ha diferents traces però la que jo segueixo baixa amb menys decisió que d’altres. El pendent és vertiginós en molts punts, així que caldrà controlar les relliscades. En un punt deixo la traça que em tornaria a la pista però al final acabo per trobar-la més avall. No obstant això, no la prenc ja que continuo per una altra de terra. Baixo per aquesta fins a arribar sota una línia elèctrica. Aquí deixo tota pista i segueixo en sentit sud per un corriol que em permet retallar camí i evitar pista. Hi torno a enllaçar però de nou, pocs metres més avall, la deixo per agafar un corriol que em permetrà intentar accedir al Sant Grau Petit.
Ho faig. El punt que penso que és el més alt del lloc és a tocar del camí, de fet es veu des d’aquí. No hi ha vistes ja que és tot vegetació. Un cop al camí torno a desembocar a la pista. Un corriol em permet continuar sense trepitjar pista. Aquest corriol, més o menys paral·lel a la pista, em porta a un tallafocs sota una línia elèctrica. Continuo sota els fils uns quants metres, fins a arribar a trobar el llit sec d’una riera. Fins aquí la segona part. Es pot resumir en un descens força vertiginós per senders evidents majoritàriament, però per on haurem d’anar atents a la traça i al GPS en algun lloc molt concret.
I la tercera part. Del tallafocs es baixa a una antiga pista. S’ha de prendre en sentit nord-est (esquerra) però cal anar a la caça del lloc adequat. Jo ho vaig marcar amb una fita, però…
Poc després d’agafar la pista a la nostra esquerra seguirem la riera en sentit ascendent, la tindrem a la nostra dreta. No es triga a localitzar el punt que permet creuar a l’altra banda. El vessant del marge dret es mostra més clar de vegetació i si parem atenció, podem veure un senyal de pintura vermella amb un gran número 5 pintat. Aquest és l’únic punt que permet progressar, o els que jo vaig trobar riera amunt morien entre la vegetació. Ja a l’altra banda, a l’altra riba, el vessant s’inclina amb ganes, però la vegetació és molt oberta i es pot caminar sense problemes d’enganxades. Un bon esforç, a hores d’ara del passeig, i enllaço amb camí més humà.
I es van acabar les penúries i patiments. Es connecta amb una bona pista que em porta novament a trobar el tallafocs i finalment a enllaçar amb la pista que, seguint-la en sentit nord-est (esquerra), em porta al lloc on tinc aparcat el cotxe.
Una magnífica excursió que em va obligar a desplegar tota la paciència i els dots d’explorador. Espero que els camins aguantin per al gaudi d’altres caminants que es decideixin a passar per aquí.