Sant Corneli

Comencem a caminar en lleugera pujada, en sentit N, per clara pista pedregosa, ampla i de bon fer, seguint el traçat de la línia elèctrica. Aquesta pista la seguirem durant uns 3.200 metres, fins a un punt en què acaba a una mena de plaça o cul-de-sac. Aquesta pista sembla que la fa servir un pastor, ja que pel camí s’aprecien innumerables senyals del pas de xais i cabres. De fet, quan jo vaig fer el recorregut, al final de la pista vaig trobar molts punts amb sal escampada perquè la mengés el bestiar.
Un clar camí, o encara pista però tan estreta i tan feta malbé que ja no permet el trànsit, continua en direcció evident al cim, ja a la vista des de fa una estona. El camí no està senyalitzat, però el rastre que deixa el bestiar en facilita el seguiment. Guanyant poca alçada anem fent fins que hem de perdre uns pocs metres per baixar a una mena de coll a la base del vessant de Sant Corneli. Aquí iniciem la pujada definitiva al cim. Diferents rastres fan difícil triar el bo. Una possibilitat, la més dreta, és pujar com més arrambat al caire de la muntanya millor, a la banda esquerra del sentit de la marxa. Una altra consisteix a deixar-se portar per les traces que s’allunyen per la dreta i que van pujant fent llaçades. Aquesta última és més llarga però una mica més còmoda.
I acabem fent cim. Una petita ermita i una enorme creu de formigó, trencada i abatuda, coronen el cim. El vèrtex geodèsic és a la teulada de l’ermita, així m’ho va semblar. Les vistes també són espectaculars. Espero que el dia us sigui propici.
Per tornar anem fent el mateix camí però ara sí que faig la baixada arran del caire de la muntanya i ensopego amb un trencalòs. Espectacular quan s’adona de la meva presència i aixeca el vol. Mai n’havia vist un.
Recuperat de l’emoció continuo amb el descens i acabo al coll. Faig lleugeres variants de camí, ja que els diferents rastres em confonen. Així acabo per desviar-me definitivament del bon camí i aparec, després de barallar-me amb alguna branca, a una zona en la qual trobo unes restes d’allò que semblen trinxeres, o potser van ser imaginacions meves.
Seguint pel camí acabo, de prou bones maneres, baixant al camí bo. Un cop enllaçat, ja em trobo a terreny conegut així que cal desfer camí. Aquesta vegada, però, quan sóc a l’altura a la qual comencen els revolts de la pista, fet el primer revolt i a mig camí del segon em fixo en una petita fita que marca el naixement d’un caminoi. Més que un corriol sembla traça d’herba trepitjada.
Decideixo seguir-lo. No es baixa malament però arriba un moment que la baralla amb la vegetació és constant. Les rascades amb les branques dels arbres són incessants. Segons el GPS la traça que segueixo s’allunya a poc a poc de la meva destinació així que quan veig per l’esquerra un espai que em permet escapar-me, ho faig, tot i que el camí segueix ben clar en descens.
Finalment tinc a la vista la pista que m’ha de portar al cotxe, però ja ficat en farina, i veient que el terreny em permetia fer camp a través, vaig decidir allargar el trajecte off-track fins allà a on vaig trobar oportú. Finalment vaig acabar de nou a la pista i ja la vaig seguir fins a la fi, deixant de banda altres temptacions, fins al punt final del recorregut.