San Lorenzo, La Rioja

Sortim de l’aparcament inferior de l’estació d’esquí, just al començament de la pista A, la Cascada, que puja a l’edifici comercial de les pistes. De pujada vam fer per la mateixa pista, però també es pot pujar per sota dels cables del telecadira que hi puja. Així ho vam fer de baixada. De fet, tota la pujada fins a la cabina superior del telecadira de Colocobia la vam fer per pista, primer per la pista U, la Variante, i més endavant per la I, Dos Torrentes, totes dues de molt fort pendent. La pista final, la I, es pot evitar fent un flanqueig en pujada directa fins al collado Porticolato. Sense neu, pujant per sobre del marge de la pista, vam veure una gran quantitat de traces que hi pujaven.
Sense més dificultat que el fort desnivell a superar i la monotonia de caminar per pista arribem a la cabina superior de la pista de Colocobia. Un clar sender inicia la pujada final al cim de San Lorenzo. El camí és clar i fressat i té fites que ens guien. En un punt de la pujada, el sender es bifurca. És millor seguir pel trencall que puja més fort. La traça que puja més suau acaba per perdre’s entre un mar de pedres, tot i que segons el mapa, els camins s’acaben ajuntant. Finalment assolim el cim. Vèrtex geodèsic, un parell de llocs preparats per fer bivac, un pedestal amb la imatge de la Verge de Vallvanera, una petita taula de pedra i una mena de làpida amb una petita creu presideixen el lloc.
Extensíssimes vistes arreu. Una veritable infinitat de cims i serres es deixen veure. En destaquen les de los picos de Urbión, sierra de Mancilla i la sierra de Cebollera i una munió de cims. Bona sessió de fotos i a seguir amb la proposta. Del cim es baixa per on es vulgui però en aquesta ocasió ho fem seguint la hipotètica línia de partió de termes que baixa decidida a la recerca del portillo de Nestaza. Un clar sender, fitat, ens baixa fort fins a una nova cabina d’un telecadira, el de la pista J, Campos Blancos. Allà tornem a connectar amb pista d’esquí, que abandonem quan són al portillo per pujar al cim de Cabeza Parda.
Es deixa la pista i es comença a pujar, de moment sense un camí evident, però fitat. Segons anem avançant, el camí es va fent més evident. Anem guanyant altitud i alternem camí clar amb espais sense camí fins que arribem a una cota el cim de la qual ja veiem i assolim sense problemes. D’aquí es poden prendre boniques fotos del cim de San Lorenzo, només destorbades per les pistes d’esquí. No ens estem gaire estona. Veiem molt a prop el cim de la Cuña. Es veu molt fàcil però cal valorar si val la pena fer tan llarg. El cas és que encara és d’hora i tenim ganes de més muntanya. Anem-hi!
La baixada del cim de Cabeza Parda comença de forma caòtica. Ens va costar trobar les fites que ensenyaven l’aperduat sender que baixava entremig d’un gran mar de pedres. Una vegada trobada la traça, seguir-la no és complicat, tot i que les pedres dificulten el seu seguiment. El destí és evident, el portillo Ormazabal. Mirant a on posem els peus i baixant amb cura hi arribem. Tornem a valorar la conveniència de pujar al cim de la Cuña, ja que des d’aquest punt es pot baixar directament a la zona de serveis de l’estació d’esquí.
Decidim fer més camí mirant de fer un recorregut més llarg i amb més entitat muntanyenca. Un clar i evident sender ens puja a una primera cota envaïda per un pedregam. No és el cim però està molt a prop. A dalt hi ha un grup d’escultures de ferro, una de les quals és el clau que indica el nom del cim, segons el club Mirandés de Montaña. Ja hem fet el tercer cim i ara sí que l’horari comença a collar. Com plantegem la baixada?
El sender pel qual hem pujat continua en sentit nord a la recerca del coll Beneguerra i el pico Chilizarrias. Del coll surt un sender que baixa a trobar-ne un altre que torna de nou a l’estació d’esquí. Fer això és el més assenyat però fent la pujada al matí vam veure que es podia fer un descens directe, per trobar el mateix sender més o menys sota el mateix cim. Sense camí i per terreny feréstec, alternat traces obertes, pedres i vegetació rastrera anem perdent altitud fent un flanqueig en sentit sud-oest però el cert és que com que no hi ha camí s’hi pot baixar per on el caminant trobi més oportú.
Finalment enllacem amb el camí buscat i el seguim fins que trobem per la dreta, en sentit nord-oest, una traça que baixa directa i fort en cerca de l’edifici de serveis de l’estació. Perdem altitud ràpidament i acabem de nou a les pistes d’esquí. Som ja a les pistes de principiants. Les seguim en sentit sud-oest fins que arribem a sota dels cables del telecadira que puja de l’aparcament. En comptes de baixar per la mateixa pista per la qual hem pujat, girem a la dreta per deixar la zona i baixar, per un clar sender, sota els cables del telecadira. Ara com ara es baixa molt bé. A la zona baixa, la ginesta comença a guanyar la partida però encara es fa bé. Així acabem de nou a l’aparcament i al final d’aquesta caminada.