Comencem a caminar per un sender, amb pintura blanca i un punt vermell, que neix al marge de la dreta de la plana que hi ha al darrere de l’ermita, encara que també es pot fer per la pista, però el recorregut és més llarg.
El sender acaba quan troba una pista, que seguim en sentit sud-est fins que arribem a un nou nus de pistes. Deixem la que es dirigeix a l’Albó i continuem en sentit sud-est, més o menys de pla, per la pista marcada com a ruta BTT 12. Aquest senyal de ruta BTT l’anirem seguint fins al punt a on hem de deixar la pista per enfilar-nos, vessant amunt, a la recerca del cim de Goteres.
Es puja bé pel pendent, encara que no hi ha camí. Cal anar sempre amunt, així que la manca de traça no hauria de ser problema. Diferent serà trobar el punt més alt i l’alt piló que guarda el vèrtex geodèsic. En aquesta zona el GPS és de molta ajuda. Per continuar, una vegada fet el cim, hi ha diverses opcions. En sentit sud-est es veu una traça que baixa a la pista deixada per fer el cim, i per aquesta pista continuar amb la proposta. També es pot mirar de trobar una traça que baixa en sentit contrari a trobar la mateixa pista, més avall. Aquesta és l’opció que triem.
Una vegada a la pista, la seguim i anem fent ziga-zagues sempre amb el sot de la Mina a la nostra dreta. Així, per aquesta pista, sempre en descens, arribem a un punt a on trobem un trencall, a la dreta, senyalitzat amb un cartell de fusta i el text «Ruta de les roques del Rei». D’aquest punt fins a Can Cigala ens guiaran aquests cartells. Abans d’arribar al mas haurem de saltar una cadena que barra el pas a vehicles.
De Can Cigala al cim també trobem senyals de pintura, que ens porten fins a dalt de tot del turó. El sender acaba en el mirador, a on gaudirem de grans vistes arreu. És per estar-s’hi una bona estona. Allà dalt podem veure el que ens resta de recorregut, amb l’ermita de Santa Margarida com a punt més destacat.
Baixem del cim pel mateix camí per tornar a Can Cigala. De nou al mas, ara continuem en sentit nord-oest, però al cap de poc agafem una nova pista que gira en sentit sud-est. Ara iniciem una llarga davallada per pista amb força pendent negatiu, relliscosa pel sauló del ferm. Deixem un trencall que porta a Cal Rei i molt més avall arribem a un altre trencall. Haurem de tornar aquí però primer continuem per la pista per anar a visitar la pedra dels Evangelis.
De nou al trencall anterior anem ara en sentit nord. La pista ens porta primer a passar el sot del Solà i més enllà a una font i finalment al mateix mas del Solà. Passem, ara per ara, pel mateix edifici, visitem la mina d’aigua del Solà, iniciem un tram de pista en lleugera pujada, passem una altra divisòria d’aigües i connectem amb una nova pista. També haurem de tornar a aquest punt però primer ens adrecem a Santa Margarida de Vallors, o Vellors.
Visitada l’ermita, tornem sobre els nostres passos i veiem un cartell de la Ruta de les Ermites de Santa Coloma. Diu que per la pista hi ha 1 km fins a la Mare de Déu del Pedró. Cap allà anem. La ruta és marcada amb senyals de pintura en forma d’una ratlla taronja. Ressalto aquesta dada ja que el que nosaltres vam fer és una mica, molt, rebuscat. Molt millor es suposa per la pista.
Mirant de no fer per la pista, i fent cas d’allò que ens deia el track, vam deixar la tranquil·litat de la pista i vam seguir un perdut corriol que fa drecera, per darrere de l’enrunat mas de la Costa de Dalt, i tirant de GPS van anar fent carena, entretinguda per la vegetació que hi havia, fins arribar al turó dels Maquis, i com que encara no en teníem prou, vam continuar carena amunt fins a arribar al collet dels Republicans.
D’aquí ja vam fer cas del senyal de pintura i, per pista i sense invents, vam arribar de nou a l’ermita de la Mare de Déu del Pedró.