Rocigalgo

Per a arribar al punt d’inici d’aquesta proposta s’ha de conduir uns 5,5 km aproximadament per una pista de terra en bones condicions. Deixo més avall , al peu del mapa físic, un enllaç al track d’aproximació al lloc d’aparcament i caseta d’informació del Parc Nacional.
Començo a caminar des de la caseta d’informació del Parc Nacional. Els primers passos els faig per una pista forestal clara, a la qual accedeixo després de passar una barrera. Més endavant deixo a la dreta una altra pista que es dirigeix a la Encina, tal com resa un cartell indicatiu, i després d’un trajecte en lleuger descens travesso la riera de l’Arañosa, moment en què es comença a apreciar la vegetació de ribera que m’acompanyarà durant gran part del recorregut.
A mesura que vaig guanyant alçada, comencen a treure el cap, per la dreta segons el sentit de la marxa, les crestes de la Sierra de las Tejadillas. Més endavant travesso per primera vegada la riera del Chorro i després d’una bona caminada arribo a la fi de la pista i a un lloc anomenat la Toma de Agua, punt que sembla ser d’una gran importància botànica, degut a la gran varietat d’espècies que hi ha al lloc.
A partir d’aquest punt s’acaba la pista i neix, per l’esquerra, un sender esglaonat amb graons de fusta, senyalitzat, que comença a guanyar alçada de forma decidida. Quan el pendent es suavitza començo a caminar entre rebollars i alzinars, alternant plans i pendents, i arribo a la desviació del salt del Chorro. El camí que hi porta se’n va per la dreta i ens demandarà cinc minuts de desplaçament. Jo ho deixo córrer. Segueixo sender amunt.
El camí continua dret, així que es guanya alçada de forma decidida. Si ens girem d’esquena s’observa una estupenda vista de la vall. Més endavant passo per diversos pedregars i per unes cornises que segons algunes fonts servien d’aixopluc a animals i cabrers. Es tracta d’un dels passos més espectaculars de tot el recorregut, no comporta perill excepte en èpoques humides ja que el sòl relliscós pot donar sorpreses desagradables. Hi ha una cadena per assegurar el pas de les persones més insegures.
Poca distància em separa de la Chorrera Chica, l’altre punt destacable del recorregut, encara que de nou passo de llarg, tot i tenir el mateix desplaçament que a l’altre salt. Per arribar a la collada, que és l’objectiu següent, s’ha de superar una excel·lent roureda, ja amb el pendent més atenuat i el camí encara més estret degut a la gran quantitat de roures en gestació.
I per fi arribo a la collada. Una pista clara, senyalitzada amb el ja conegut cartell informatiu, neix per l’esquerra, de fet és una pista que segueix tot el cordal i puja fins al cim del Rocigalgo, així que giro a l’esquerra per tornar a guanyar alçada, de nou decididament, a la recerca del cim. Pel camí, ja gairebé al mateix cim, deixo primer un desviament que va a buscar el camí de retorn per la ruta del Rocigalgo i més endavant encara deixo el camí marcat per enfilar-me a un promontori rocós coronat per una gran fita de pedres, ja que penso que es tracta d’una cota similar o superior al mateix cim.
Baixo i torno al camí correcte per acostar-me al mirador, lloc en el qual trobo un pilar quadrat que se suposa que és el vèrtex geodèsic. El mirador, segons el GPS és el punt més alt de la zona, de manera que dono per fet que soc al cim. No hi ha ningú, en aquell moment, a la província de Toledo a més alçada que jo. Veig la vall del riu Estena i el Collado del Castañuelo així com les diferents pistes que hi arriben. L’horitzó és ampli i regala bones vistes. No obstant això, una mica apartat de la meva posició, cap al nord-oest, observo una altra carena de roques que sembla d’una altura similar, així que decideixo anar-hi.
Per això em dirigeixo a un pal de direccions que veig i agafo la ruta del Rocigalgo, de manera que rebutjo tornar per on he vingut o per la Sierra de las Tejadillas. Continuo pel sender que em porta a trobar la pista que per la dreta, en sentit oest primer i sud-oest després, em porta a iniciar un lleuger descens. La pista gira al nord i comença un lleuger ascens per anar a trobar les roques que semblaven més altes que el mirador del Rocigalgo. No ho són. El GPS indica una alçada inferior, 1 metre menys d’alçada.
Veig uns metres vessant avall que la tanca és a terra i que muntanya a través és possible l’accés al punt en què em trobo si es ve de la collada del Castañuelo, de manera que l’accés al cim del Rocigalgo és factible, pujant pel riu Estena. Queda per a altres lectors, mentre no arreglin la tanca.
Continuo per la pista habilitada, la qual en diferents trams està pavimentada en ambdós costats i deixa tan sols el centre en estat natural. Aquest tram del recorregut es fa bastant pesat a hores d’ara. Es tracta d’un continu puja i baixa per la corda de la muntanya que em fa baixar definitivament a una mena de collet des del qual haig de remuntar, per un sender zigzaguejant, el vessant sud de la Sierra Fría. Uns 110 metres més de desnivell a la motxilla, que en aquest punt de la caminada poden arribar a ennuegar més d’un, i més quan la formalitat d’un, així com l’esgotament, fan que no es facin dreceres per minorar la distància a recórrer, atès que a la fi, la volta que s’ha de fer per completar el trajecte és considerable.
Bé, el cas és que ja hem superat la carena de la Sierra Fría i estic allunyant-me’n, quan arribo a una cruïlla de camins. Recte tinc el pas restringit, així que segueixo per l’altre ramal per encarar de nou els cingles de la Sierra Fría. El camí em porta de nou a les roques d’aquesta serra. Pensant en la volta més «tonta» que m’ha fet donar la pista em trobo seguint la serra en sentit nord-oest i iniciant el que resultarà ser un descens llarg, molt llarg, i pendent, molt pendent.
Passo per un mirador el nom del qual ara no recordo i continuo perdent alçada de manera constant i forta. Al cap de 5 km perdo uns 600 metres. El sender, perfectament traçat, visible, acotat, amb diferents cartells de flora i fauna i amb bancs de fusta per al repòs en diferents punts, m’apropa a un punt del vessant des d’on veig, allà mateix ja, el punt d’informació del parc, però la pista encara em regala un parell més de quilòmetres de recorregut per arribar a destinació.
Abans, una passarel·la de fusta em permet travessar el llit del riu Pusa, després del qual, un últim repetjó per àmplia pista em porta definitivament a la caseta d’informació del parc i a la fi d’aquest extenuant recorregut.