Roca Gelera

Aparcats al lloc proposat, en el qual hi ha espai suficient per a uns 10 o 12 vehicles i una zona de pícnic amb grans pedres com taules i cadires, començarem a caminar en sentit nord-oest seguint l’asfalt. Al mapa de l’IGN francès surt un camí que retalla el recorregut evitant l’asfalt, però jo no el vaig saber trobar. A uns 300 metres del començament s’ha de deixar l’asfalt i agafar una pista herbada que segueix en sentit sud-oest primer i sud després, iniciant una suau pujada per passar al costat d’una edificació. La pista acaba perdent-se entre la vegetació i es fa difícil de seguir. Del que es tracta és d’anar acostant-se al rierol que tenim a la dreta.
Així començarem a veure la traça d’un sender que s’anirà aclarint de mica en mica. Uns metres abans d’arribar al rierol girarem a l’esquerra per un nou sender ja definitivament clar i fressat. Com ajuda diré que en cap moment hem de creuar el rierol, ja que el tindrem sempre a la nostra dreta i caminarem uns metres apartats d’ell. Val a dir que el camí és clar i franc i no té cap complicació seguir-ho.
Així, i quan portem un bon tros caminat, trobem els primers senyals de pintura. Primer una lletra “P” de color verd a un roc. Més endavant uns punts vells de pintura taronja que, seguint-los, ens deixaran a una pista, ja a la plana cimera de la muntanya i als peus dels rocs granítics que conformen el cim.
Per accedir-hi continuarem per la pista, en sentit sud-est fins que poc temps després trobem a la nostra esquerra un grup de pedres, antiga fita ara desmuntada, que ensenyen una traça de caminoi que, entre la baixa vegetació, permet arribar fàcil al cim. Si es vol pujar al més alt de tot, caldrà fer una fàcil grimpada. Per descomptat que la desgrimpada s’ha de fer amb una mica més d’atenció.
Fins aquí ha anat tot molt bé i ha sigut fàcil. Per seguir amb el recorregut caldrà tornar de nou a la pista i seguir-la en sentit sud-est uns quants metres, fins que aquesta fa un revolt a l’esquerra. Uns metres més endavant podem seguir per la pista o fer servir una drecera que ens estalvia un revolt a la dreta. El punt de sortida de la drecera coincideix amb el naixement d’una altra drecera. No cal seguir-la perquè no porta enlloc. Mor a un grup de rocs uns metres més avall. Seguim per la pista i arribem a una mena de coll “decorat” amb una barrera.
S’ha de creuar aquesta i seguir uns pocs metres per la pista que se’n va en sentit nord però ràpidament l’abandonem per seguir en descens en el mateix sentit nord, ara per una pista precària que, s’intueix, es complicarà més endavant. I certament es complica. No com per fer molest el trànsit, però si com per anar sense camí apartant vegetació al nostre pas. Les falgueres s’ho han menjat tot. El pas de la gent ha fet un rastre, però es fa complicat seguir-lo. Tot i això no hi ha possibilitat d’error. “To tieso p’abajo”. Aquest camí, perquè hi ha camí, va seguint les aigües d’un rierol amagat entre la vegetació. Si no el creuem mai, anirem trobant i perdent, alternativament, el camí. No són molts metres així que finalment sortirem a la carretera D619.
Si ja tenim prou de caminar, podem seguir l’asfalt en sentit nord-oest i tornarem fàcil al cotxe. Si volem un mica més d’aventures, farem el contrari. Continuarem uns metres per asfalt en sentit sud-est fins a trobar una antiga pista, a la nostra esquerra, amb una mena de tanca que barra el pas a vehicles i persones. Pel costat de la nostra dreta podrem creuar a l’altre costat.
De nou a pista iniciem el descens en sentit nord-est, i després planer en sentit est. Així ens introduirem en el bosc i caminarem per sender planer fins a desembocar als peus de la Pedra Dreta a on cal girar a l’esquerra, en descens i sentit nord-oest, per continuar per pista de recent creació que, de moment, no surt als mapes. Caminarem majorment orientats al nord-oest. Trobarem un desviament a la dreta que no hem de prendre, ja que no té sortida. Més endavant la pista fa un gir a nord-est. Avantzarem en aquest sentit i deixem una altra pista, en pujada, a la nostra esquerra. Prendrem la pista per voltar, en lleuger descens, un petit turó que tenim a l’esquerra i acabem enllaçant amb la pista que bé de Palmes.
Continuarem ara en sentit sud-est i, sense abandonar ja aquesta pista, acabar al lloc al qual hem deixat el cotxe.