Es comença a caminar en sentit nord, primer per pista i després per sender, a la recerca del mas Vallfogona. Sense arribar-hi, se surt a la pista que abans s’ha deixat. Ara per la pista, en sentit sud-oest, s’arriba al camp de l’Ermità, a on s’enllaça també amb la Ruta Botànica del Catllaràs (senyalitzat amb un pal de fusta quadrat d’aproximadament un metre d’altura i una placa de plàstic amb icones i dades). Al peu d’un pal de direccions es deixa la pista i es continua per sender (GR-4), que comença a pujar a poc a poc, però que es va fent més pendent a mesura que es progressa. Després d’una forta pujada s’arriba al collet del Llobató. En aquest coll, si no es vol anar a fer el serrat Negre, es pot continuar en sentit est, pel solell del Catllaràs, però en aquesta proposta es continua pel GR-4 fins a la collada de Sant Miquel.
En aquest punt es passa una tanca i segons el mapa del Catllaràs, de l’Editorial Alpina, cal deixar tota pista i agafar un sender que puja vessant amunt a la recerca del cim del serrat Negre. Sobre el terreny no sembla haver-hi camí, però s’avança prou bé, amb el sotabosc net. Allà per on millor sembli s’arriba al cim. Aquest és un punt orogràfic que figura a la llista de cims prominents de l’ICGC, però no té cap vista, perquè tot l’horitzó el té barrat pels arbres que circumden el cim.
La baixada es fa igual que la pujada; sense camí, per la carena de gregal (NE), de manera molt còmoda i agradable, fins al pla de la Clusa, lloc on hi ha una clariana i diverses pistes. Cal continuar per la pista, pedregosa, que continua, també, en sentit nord-est, en lleugera pujada. Per ella s’arriba, després de passar dues tanques i un revolt de 180°, a la creu del Catllaràs, on s’hauria arribat des del collet del Llobató en el cas de no haver-hi anat al serrat Negre.
La pista, ja de nou a la Ruta Botànica del Catllaràs i al PR C-52, es fa en baixada i sentit nord-est per arribar a l’emblemàtica i estètica roca del Catllaràs, des d’on en el cas de no voler anar al Pedró es pot continuar a l’esquerra, pel PR i Ruta Botànica. Al nostre cas, es torna a passar una altra porta i comença una curta pujada fins a atènyer la collada del Pla de l’Orri. En aquest lloc es deixa la pista i es travessa el prat, ara en sentit de llevant, i amb la companyia de senyals grocs de pintura s’inicia la pujada al cim. Al cap de poc de començar, a l’esquerra del camí, ara com ara, es veu un cartell triangular groc amb un dibuix d’un gall fer i amb un text a dalt que ens demana que no passem més enllà, per respectar la zona de protecció d’aquesta gallinàcia. Sense sortir del camí senyalitzat s’arriba als peus del vèrtex geodèsic del cim del Pedró. Aquest cim figura a la llista dels 100 cims emblemàtics de Catalunya de l’ICGC. Aquí a dalt sí que es pot gaudir de vistes.
El dia que es fa el recorregut descrit, en continuar amb el trajecte planificat, ens trobem que som dins de la zona acotada per la protecció de l’animal perquè trobem una cinta vermella, molt cridanera, la qual, en cap moment de la pujada, hem trobat. Cal, com sigui, fer el necessari per deixar aquesta cinta a la nostra esquerra i així dir que som fora del terreny restringit. També cal anar a l’aguait de trobar el camí bo. Hi ha un moment que cal deixar la traça que va pel llom de la carena, perquè més endavant la cosa es complica, encara que s’hi pot arribar bé, amb una mica d’aventura, pel fort desnivell lateral i l’estretor del sender. El millor camí flanqueja el vessant entre la roca Roja d’Ardericó, a la dreta, i el PR C-52, per la baga de Corró. Aquest camí entronca finalment amb aquest sender PR i la Ruta Botànica, ja a tocar del camp del Joc de la Pilota i la base de la roca del Joc, imponent.
Per trobar el lloc de pujada cal anar uns metres al nord-est fins a trobar una petita fita a sobre d’una soca. Per l’esquerra, ara tapades per la vegetació, encara s’aconsegueix trobar més fites. Amb la seva companyia s’arriba a l’inici de la canal, amb una corda al segon tram, que permet assolir el cim. Una decorada creu de ferro i una estructura de xapa amb la Moreneta vesteixen la roca. N’hi ha una altra amb una figura en forma de piolet rovellat, però aquesta resta a l’espera de visitants més preparats. Aquí sí que és per quedar-s’hi a viure. Quin panorama. Espectacular. 360° per quedar-s’hi bocabadat.
La baixada, amb cura (més després de la canal) es fa pel mateix camí. Ara, per sortir d’allà i continuar amb la proposta, cal anar a l’esquerra, en direcció a l’arbrat i continuar amb els senyals del PR C-52, que cal seguir fins a sortir a una pista on trobem la font de la Devesa Jussana. El més assenyat és seguir els senyals de pintura del PR i pals de la Ruta Botànica fins al final del recorregut, però en un moment determinat, segons la vista del mapa d’Openstreetmap podem fer drecera, així que ens hi aboquem. Ens surt bé i trobem de nou el camí senyalitzat. Gairebé de pla o en lleugera baixada, per un bonic bosc de pi, passem per la boca de l’antiga mina del Moreno i es baixa definitivament al lloc on s’ha començat a caminar.

Nota final. Aquest recorregut comparteix trams del GR-4, PR C-52 i gran part de la Ruta Botànica del Catllaràs. D’aquesta ruta es pot aconseguir informació, en tots els formats i track de Wikiloc, a aquesta adreça: https://turismelillet.cat/tour-item/ruta-botanica-del-catllaras/ (copia i enganxa l’enllaç al navegador, en cas d’estar-hi interessat/ada).