Roca de Sant Salvador (l’Elefant)

Comencem a caminar des de l’esplanada del monestir i ens dirigim, en sentit sud-oest a buscar les escales que hi ha al final dels edificis que conformen el conjunt del «parc turístic».
Pugem un primer tram, curt, d’esglaons i trobem un panell informatiu. Girem a la dreta en direcció a Sant Jeroni. És un camí d’escales que puja de valent, encaixonat entre grans parets, en direcció a l’estret i curiós pas dels Francesos. A partir d’aquest pas el pendent afluixa molt i còmodament arribem a la plaça de Santa Anna, punt en el qual podem decidir si fem el recorregut en sentit horari o antihorari. En el nostre cas ho farem en el sentit de les busques del rellotge.
Continuem doncs en sentit oest i deixem a la dreta el camí que farem servir per a la tornada.
Poc temps després arribem a un desviament del camí. Deixem el camí de més a la dreta, que és el camí vell de Sant Jeroni i prenem el de l’esquerra que es dirigeix al funicular de Sant Joan. Així, de planer, anem fent un flanqueig seguint el PR C-19, contemplant ja les espectaculars formacions de conglomerats del massís de Montserrat.
No ens hem de meravellar perquè arribarem a un punt en el qual hem d’estar a l’aguait dels senyals de pintura perquè enllaçarem amb el camí que baixa del pla dels Ocells. Nosaltres hem de seguir en sentit sud-est pel PR C-19. No per molt temps perquè aquí plantegem fer drecera i deixar la tranquil·litat del bon camí.
Podem seguir pel camí i acostar-nos a l’estació superior del funicular i el pla de les Taràntules i d’allà girar a l’oest pel camí de Sant Joan i per pista de formigó continuar camí o podem fer allò que férem, deixar el camí i fer drecera, pujant en sentit sud-oest a la recerca de l’ermita enrunada de Sant Jaume, sota la Gorra Marinera, amb un excel·lent mirador al qual no ens acostàrem per culpa de la intensa boira regnant. Per acostar-s’hi cal grimpar fàcil una bona paret.
Visitat el lloc cal tornar al petit coll i iniciar un curt descens a la recerca del camí de Sant Joan. Quan ja hi som trobem primer un trencall a la dreta que puja directe a Santa Magdalena per les escales de Sant Jacob (¿?) però nosaltres preferim anar a Sant Joan. Primer deixem a l’esquerra el trencall del camí que baixa a Collbató. Passem per Sant Joan i més endavant deixem per l’esquerra el camí que porta al mirador de Sant Joan.
Continua la persistent boira així que tampoc ens hi acostem. És així que passem per les ruïnes de l’ermita de Sant Onofre, encastada en una balma i seguim per un espectacular pas excavat a la roca que ens porta a les escales que ens pugen al coll previ a les restes de l’ermita de Santa Magdalena. Continuem per evident camí a la recerca del primer cim del dia, al qual arribem por còmode sender sense cap complicació tècnica.
El cim és un magnífic mirador cap al sud. Collbató llueix bufó als peus de la muntanya, també tot el Baix Llobregat. Cap al nord altres formacions, com la Magdalena superior o la Gorra Frígia ens priven de l’espectacle.
Fet el cim cal tornar sobre les nostres passes i recular fins al coll que ens permet seguir en sentit nord-est per baixar així a enllaçar amb el camí nou de Sant Jeroni. Potser una alternativa interessant sigui desfer tot el recorregut fet fins ara i tornar al punt en el qual vam fer drecera per pujar a Sant Jaume. Al final de la drecera podem recular uns pocs metres més i fer servir el camí que passa pel pas de Trencabarrals, fer curt al pla dels Ocells i pujar al coll de la canal Plana.
Nosaltres vam engaltar un mal dia meteorològic així que agafem el camí més còmode buscant allargar el dia esperant la millora del temps, bàsicament que la boira aixequés. Així vam enllaçar amb el camí nou de Sant Jeroni i vam descartar qualsevol camí que ens permetés fer curt en cerca de la roca de Sant Salvador.
A l’altura del Cigronet deixem el camí per agafar el desviament que ens porta al pla dels Ocells i al monestir. Creuem el torrent de Santa Maria i al cap de poc deixem el camí que baixa, recte seguint el torrent, i prenem el de l’esquerra que s’enfila lleument a la recera de la serra de les Lluernes.
Sense problemes arribem al coll de la canal Plana, ja amb la roca de Sant Salvador a tocar. Del coll continuem en sentit sud-est iniciant una suau pujada a la recerca del collet que ens ha de permetre atacar el cim de l’Elefant. El temps meteorològic ha millorat i el conglomerat s’ha eixugat prou per a permetre intentar fer el cim. Malgrat la imatge de dificultat observada durant el trajecte, que en més d’un moment feia dubtar de l’èxit de l’empresa, la realitat és molt diferent. Aquí estant no és tan fera la bèstia com la pinten.
Fins al punt en el qual hi ha la famosa escletxa tenim vegetació que ens permet progressar i ens protegeix de la sensació de buit. Una altra cosa és l’escletxa. Amb motxilla dubto molt que es pugui superar. Sense aquesta ja és summament complicat, i més amb la pedra mullada per la boira i la humitat. La sensació de quedar encaixonat és molt forta.
Sigui com sigui s’aconsegueix superar el pas. L’esforç ha valgut la pena. La boira ha quedat molts metres per sota de la nostra posició. Les vistes són espectaculars. Totes les formacions rocoses del massís són al nostre abast. Un lloc immillorable per gaudir. Llàstima que el dia ennuvolat no ens permet veure molt lluny.
Fem un mos, petem la xerrada una estoneta i tornem.
Com ho fem per desfer l’escletxa?
A mi em va resultar més fàcil baixar que pujar. De cares i fent topall amb les espatlles i els malucs. Així i tot cadascú ha de trobar la millor manera. Arrossegant el cul en els llocs més compromesos, per culpa de la humitat, sense aquest element ha de ser molt més senzill, retornem al camí, que hem de seguir en sentit est per treure el nas, si és del nostre interès, per l’ermita de Sant Salvador, encastada en la pedra i que actualment fa les vegades de refugi lliure.
Continuem el descens, voregem la Trumfa i sortim de nou al PR C-19. Aquí podem seguir-lo en sentit sud i fer més curt o, com en el nostre cas, prendre el PR en sentit nord, per dirigir-nos a la Trinitat i el pla del mateix nom. Allà enllacem amb els GR-4 i 172. No fem cas d’ells, ja que els creuem i anem recte a la recerca de Sant Dimes i la Santa Creu.
Ambdues són un cul de sac. A Sant Dimes una porta ens impedeix el pas i a la Santa Creu un rètol ens demana que no passem la tanca. Entremig de totes dues hi ha unes escales que són les que hauríem d’haver fet servir, ja que baixen verticalment al monestir (molt verticalment), però sengles cartells d’escales privades i portes tancades ens van fer desistir, no es donés el cas que fos cert i una vegada avall del tot ens veuríem tornant enrere.
Així buscant com sortir d’allà vam aconseguir trobar el camí que en constant flanqueig sense perdre ni guanyar alçada ens portà, per sobre de l’Elefantet, a la miranda dels Ermitans. D’allà a la plaça de Santa Anna i per terreny conegut, desfent les nostres passes, vam tornar a l’esplanada del monestir.
Això de les escales privades fa molta ràbia perquè són espectaculars.