Roca Corbatera

Una vegada equipat amb tots els estris vaig cap a l’ermita de Sant Joan de Codolar. A la part de darrere de l’edifici surt el sender senyalitzat amb pintura groga i blava. Hi ha també una font. Al cap de poc trobo un cartell que senyala el camí que puja cap a la Mare de Déu del Montsant. He fet poques passes i trobo un cartell rovellat. En aquest punt giro en sentit nord per dirigir-me a la cerca de la roca Corbatera per sender pintat amb pintura groga i blava.
Vaig en pujada i sentit nord-est, acompanyat dels senyals de pintura. Supero, fàcil, els dos primers esglaons del grau dels Tres Esglaons. Supero també, aquest amb una mica més de dificultat, el tercer, i acabo la pujada quan arribo a la carena de la serra. De nou haig de localitzar els senyals de pintura i seguir-los en sentit nord-est, per la meva dreta, per coronar el cim. Ja sóc al primer cim del dia. Les vistes des de dalt són, com no podia ser d’una altra manera, molt extenses. Com que no conec aquesta part del país, m’estic una llarga estona admirant el paisatge. També m’adono de tot el que falta per arribar al següent objectiu del dia, la punta Pericana. Es veu ben esvelta des d’aquesta posició.
Surto del cim pel sender que mena a l’Albarca i que em porta a enllaçar amb el GR 171. M’incorporo i el segueixo en sentit nord-oest per adreçar-me a l’ermita de la Mare de Déu del Montsant. Sempre pel GR arribo a la dita ermita, segueixo amb la mateixa orientació a la recerca de la cova de l’Abella i finalment arribo a un trencall senyalitzat amb un pal. Segueixo igualment pel GR, ara en cerca del pi de la Carabasseta i arribo al portell del Peret, un altre important nus de camins.
Deixo tot allò que no sigui el GR i continuo pel que mena al pi de la Carabasseta, marcat amb pintura vermella i blanca. Passo, sense adonar-me, per les coves Raconeres i arribo finalment al collet del Parral. Una fita em fa deixar el GR per prendre el sender que, en sentit sud-oest primer i sud-est després, em fa pujar a la punta del Peret. El camí, fitat i majorment en baixada, em porta a la cova del Caterí, una gran i important balma.
Fotos de rigor i continuo el recorregut mirant de no perdre el rastre de fites. La punta Pericana ja és a prop. Per pujar a dalt de tot s’ha de fer servir la via equipada que facilita l’ascens. És una talaia de primer ordre i des de dalt es pot imaginar el camí que hem de fer per continuar amb la proposta. El primer de tot és desgrimpar per tornar a la base de la roca. El mateix camí, ara en sentit sud-est, fa baixada per anar al coll de la Mola. Ja que hi sóc, continuo en sentit oest per fer també el cim de la Mola.
Cal tornar al coll per continuar amb l’itinerari previst. Un sender en sentit sud-est permet progressar, seguint escadusseres fites i desfent sense gran dificultat un parell de curtes canals, per connectar amb el camí de la Vorada d’en Franc. Aquest camí enllaça amb una pista que baixa de l’ermita de la Mare de Déu del Montsant. La segueixo per la dreta, en sentit sud-est per travessar el barranc de la Bruixa. Més endavant, quan la pista agafa orientació oest, la deixo per anar per l’esquerra, en cerca de la serra Major.
Començo a remuntar les aigües del barranc de la Bruixa i passo a tocar d’unes balmes. A una d’elles es pot agafar aigua. Més endavant, després d’una bona caminada, arribo a un desviament. Un cartell m’ajuda a prendre decisions. Em crida molt un roc que el mapa de l’editorial Piolet anomena cap de Gos, però segueixo el camí principal en direcció a la serra Major. El pendent es fa més fort i acaba quan sóc a la creu del Sant Crist de la Sang.
Una vegada recuperat l’alè, continuo pel sender que baixa en sentit sud-est, en direcció a la Santa Cova. L’entrada a la cova és una mica incòmoda, ja que s’ha d’entrar arrossegant-se per terra, però val la pena perquè l’interior sembla que és molt maco. Jo no vaig entrar-hi. Vaig continuar el recorregut seguint el GR fins que vaig agafar el trencall que, per l’esquerra i en sentit est, surt en cerca dels cingles de Sant Joan.
Aquest camí, segons el mapa de l’ICGC, acaba al pla del Moliner, però segons el mapa de l’editorial Piolet, del Montsant, baixa en sentit sud pel grau de la Montserrat. El sender, ara a casa, crec recordar que es segueix força bé mentre va en sentit nord-est. La cosa canvia quan gira en sentit sud. O jo no vaig saber seguir-lo o es perd. El cas és que finalment vaig haver de baixar sense camí, per una mena de torrentera envaïda per la vegetació, que en molts trams va dificultar força la progressió, per acabar sortint a terreny ja conegut molt més a dalt del desitjat, per sort sense cap mal.
Com ja dic més a dalt, a l’apartat de comentaris, millor seguir el GR i baixar pel grau del Tomaset.