Amb el GPS a la mà comencem a pujar pel vessant de la serra, per rastre de pas, més d’animals que de persones, fins que trobem el sender, estretó, senyalitzat amb pintura groga als arbres. Aquest sender es pot mirar de seguir, en tot moment, fins que es deixaria en trobar la pista de la font de la Salut. Nosaltres, atenint-nos al track del GPS, vam arribar al mateix lloc, però per altres camins.
Ja a la rasa de l’Avet (sembla que hi ha un arbre catalogat), se segueix la pista fins que enllacem amb el GR-1. No en fem cas, perquè seguim les indicacions que menen a l’obaga dels Tossals. Pocs metres més endavant trobem un nou pal de direccions, on deixem el GR-1 en agafar el trencall que es dirigeix a Vilella.
Iniciem una llarga baixada, pel mig d’un magnífic bosc, acompanyats de marques de pintura de diversos colors. Acabem de baixar quan trobem un nou pal de direccions. Aquí deixem el camí que continua vers Vilella i comencem a guanyar altura, suaument, per pista, en sentit nord-est. Ja es comença a veure la silueta del cim. Quan la pista gira a la dreta, potser es pot mirar de fer un flanqueig per retallar camí. Nosaltres no ho provem i continuem per la pista, ara en pujada més decidida. Així arribem al punt on la pista deixa de pujar.
Ara anirem primer a fer el roc de les Monges i després tornarem aquí de nou. El descens el fem per un corriol desdibuixat que baixa a trobar el camí senyalitzat que puja de Vilella. Ens incorporem a aquest sender i sortim al coll del Bosc de Vilella. Aquí comença la pujada al cim del roc de les Monges. Un rastre de fites ajuden a fer camí. El terra és de conglomerat, encara que en determinats llocs hi ha pedreta solta que pot fer relliscar, sense riscos, de moment. Les fites ens porten a l’inici de la canal que protegeix el cim. Per poca traça que es tingui es grimpa bé. El conglomerat de la roca ajuda amb bones preses i l’arbrat resta sensació de perill. Una curta trepada i som al punt més alt.
Bones vistes dels voltants. No cap al sud-est, on el tossal de Vilella, molt més alt, barra l’horitzó. Fins allà dalt hem de pujar, però primer gaudim del Pedraforca i una munió més de cims. Fruïm de l’espectacle, amb el cap posat en la baixada. Amb calma i seny, passet a passet, hem desgrimpat el més difícil, ara ja més tranquils, baixem al coll del Bosc de Vilella, on agafem ara un sender diferent, senyalitzat, que ens porta a una altra pista, moment en què deixem el camí senyalitzat en agafar la pista, en sentit nord-oest, per tornar al lloc on la pista comença a baixar.
Aquí hi ha un pal sense banderes, però que segur que indicava el desviament cap als Tossals. Per l’esquerra s’intueix el sender que hi puja. I déu-n’hi-do si puja. Uns 500 metres de pujada, amb un pendent mitjà del 36 %, ens separen del cim del tossal de Vilella, lloc més alt al qual es puja avui. Continuem per un rastre que localitzem gràcies a una fita, i baixem a un collet, envoltat de vegetació, on encara és possible continuar per pujar al tossal del Bosc de Casòliba. Aquest cim és del tot opcional, igual que l’anterior. Des del costat pel qual hem pujat a dalt no ho sembla, però es tracta d’un pedrot d’on sembla impossible sortir si no és per on s’ha pujat. Nosaltres voltem per aquí i per allà, però els caients sempre ens fan enrere, així que tornem al coll anterior.
Ens fiquem a la fageda pel vessant septentrional i aconseguim trobar un rastre, o vell camí, entapissat de fulles de faig, que ens porta al coll del Bosc de Casòliba, on ens aturem per contemplar la vertical paret que cau de dalt del tossal, i veiem també un camí que hi mena. Hi deu haver camí fins a dalt? No hi anem a esbrinar-ho.
Ara som de nou a sobre del GR-1, i anem en lleugera pujada fins que trobem l’inici del sender que es dirigeix als Tossals, o tossal de Tresserra. Un agradable camí, on en un moment determinat podem contemplar d’on venim, ens porta al cim, on ens rep el pilar del vèrtex geodèsic. No ens hi estem gaire. Continuem camí i apareixem a un nou coll. Aquí decidim no fer cas del track del GPS, i sense saber que al mapa d’Alpina es dibuixa, provem de fer drecera per tal de retallar la llarga llaçada que fa el camí. Es baixa força bé, fins i tot s’intueix una mena de corriol pel qual sortim de nou a la pista que interessa.
Animats per l’èxit de l’operació intentem seguir amb dreceres, però desistim ràpid i continuem per la pista, fins que, a l’altura del serrat de les Pipes localitzem un sender, dibuixat també al mapa d’Alpina, que ens permet retallar l’última i llarga llaçada que fa la pista. Aquest sender ens porta, gairebé de forma directa, al lloc on hem començat a caminar.