Roc de Galliner

L’itinerari circular triat va ser el mateix que va ressenyar a wikiloc l’usuari Bouvier.
Després de fer el cim del pic de Turp, o cogulló de Turp segons la FEEC, em vaig desplaçar fins al llogaret de l’Alzina d’Alinyà per ascendir a la segona proposta del dia, el cim del roc de Galliner. Com que les forces ja escassejaven vaig aparcar el 4×4 directament al coll de la Maçana, en comptes del de Durau. La pista d’accés a aquest coll no crec que permeti el pas a vehicles turismes normals, ja que, tot i que el començament i el final es troben en molt bon estat, al mig hi ha un tram una mica descompost que penso que aquells que tinguin en molta estima el seu vehicle ho poden passar malament. Si el terreny és moll, llavors sí que no passaran. Tampoc cal que el vehicle hagi de ser un 4×4. Un tot camí o furgoneta tipus Kangoo, C-15 o similar sortiran bé del pas. Hi ha dues possibles pistes. Una neix abans d’arribar al veïnat. L’altra surt de la part de dalt del nucli urbà. Totes dues s’ajunten uns pocs centenars de metres més enllà.
La muntanya del roc de Galliner es veu imponent des del punt d’inici d’aquesta proposta i majestuosa segons ens anem acostant. Fa molt bona fila. Tot i que partim de molta alçada i el desnivell que haurem de salvar no és important, la cresta que superarem per fer el recorregut total de la carena és entretinguda, com tota muntanya calcària. Recorrerem tota la cresta, ja que als mapes hi ha discrepància a l’hora d’ubicar el cim. L’editorial Alpina col·loca el cim a la cota 1.632 i l’anomena cap de la Roca de Galliner. L’ICC desplaça aquest cim més a l’est, fins a la cota 1.630. Per a la FEEC sembla que el cim bo és el primer. Com sempre, per sortir de dubtes, els fem tots dos.
Aquesta cresta no és difícil. Ho és més el tram de pujada des de la pista fins a la carena. Aquest tram es fa sense camí definit i per terreny descarnat que fa difícil la progressió. Si es va seguint la traça que el mapa d’Alpina dibuixa potser trobareu, com jo, petites i escadusseres fites que us ajudaran a guanyar la carena. Ja allá… seguiu-la per traces cabreres. De vegades, la majoria, a pura cresta. Molt aèria, però sense problemes per a gent mínimament avesada. Per l’esquerra de la marxa sempre trobarem passos alternatius protegits per vegetació. Per la dreta una bona timba. La vegetació que per l’esquerra ens dóna tranquil·litat, en molts llocs dificulta la progressió. Gent amb vertigen o por a les altures, abstenir-se. També, per a tots, si el terreny és moll, glaçat, a bufa fort vent. Penso que tampoc és una bona idea fer aquest cim a l’estiu, ja que el sol ha de caure a plom en aquestes contrades. D’aigua no en vaig veure enlloc així que és obligat portar-la de casa. Els pantalons llargs i samarretes de màniga llarga també els trobo imprescindibles. La baixada del cim es fa per terreny de molt fort pendent entre matolls i baixa vegetació seguint una mena de traça molt perduda i plena de pedres de diferents formes i grandàries que asseguren més d’una relliscada així que protegir cames i braços serà molt important.
Prop del punt de sortida, al coll Durau, podem visitar les restes d’un dolmen. Es troba molt a prop d’aquest coll. Des del mateix pal indicador es veu un altre pal que assenyala el lloc exacte al qual es troba.
Per últim, el rosari de cims inclosos a la llista de la FEEC que tenim molt a prop: per una banda tenim el pic de Turp, o cogulló de Turp. Una mica més a llevant la FEEC proposa el cim del Roc Sobirà. Una mica més a l’est encara el pic de les Morreres i el Pedró dels Quatre Batlles. De baixa dificultat, a l’altra banda del Segre, a la població d’Organyà, podem assolir la muntanya de Santa Fe, amb la seva ermita i excepcional mirador. Més complicat, però també molt interessant, i important, és el Coscollet. Com sempre, tot un rosari de possibilitats.