Roc Beneïdor

Per fer la ressenya em recolzaré en una altra que ja ha escrit el meu company de ruta Jordi Freixa.
Sortirem del punt quilomètric 218 de la carretera N-260, concretament de la pedrera de can Morritxol, a on podem deixar aparcat el cotxe. Hi ha lloc per a molts i molts cotxes.
Començarem a caminar per una vella pista que surt del costat E de l’abandonada explotació i que ens va pujant suaument. Anirem deixant de banda altres pistes i camins que ens trobem i deixem també corriols que fan drecera per estalviar les llaçades que fa el camí. Aquestes dreceres són molt dretes i cal estalviar esforços per aguantar la pujada que vindrà més endavant. Anirem trobant de tant en tant fites que ens ensenyen el camí. La pista és prou bona per no tenir problemes de seguir-la. En un moment donat veurem que el camí planeja en sentit NO i més endavant O, i la traça comença a embrutar-se per l’herbei. Al cap de poc veurem dues fites que ens indiquen que hem de deixar la pista per la qual caminem, que mor uns metres més endavant, i hem de girar a la dreta per enfilar-nos, ja sense descans, per sender molt ben traçat, intel·ligent l’anomena el meu company de caminades, de fort pendent i prou ben fitat (es demana, si us plau, refer les fites que es trobin caigudes) que ens anirà pujant pels millors llocs. Un tros amunt, potser no us n’adonareu, hi ha una cruïlla. El senderó que ens ve de cara, de ponent, és el que ve de l’ermita de Sant Vicenç de Pinsent i és el que farem servir de tornada. Ara seguim pujant pel trencall de la dreta. A la cruïlla hi ha una petita fita que podeu anar engrandint. La pujada continua amb constants ziga-zagues fins que en una d’aquestes, en un petit caire uns dos metres fora del camí, hi ha un petit mirador i una petita paret de pedra que potser són les restes d’una cabana. El camí continua pujant tombant de mica en mica cap a l’E per anar a buscar un petit pla al qual hi ha una antiga plaça carbonera. És per això que potser existia aquest camí. Aquí el camí sembla que és difús però hem d’anar en direcció a una clara canal que es veu a la paret que tenim al davant. El camí comença fent una suau baixada en sentit N per deixar-nos als peus d’els Cingles. Hem anat a parar a mitja canal quan el camí la creua i ens fa pujar en sentit E a un altre mirador just al caire de la muntanya. Continuem remuntant pel caire, de nou en fort pendent fins que el camí s’aplana i gira en sentit O, senyalitzat amb fites, que ens fa passar per sota del cim de la muntanya per anar a trobar el vessant SO. De nou el camí s’enfila però ens porta fàcil a dalt de la paret, ja al prat que antecedeix al cim, prat que sembla resultat d’un bast incendi.
El cim és un magnífic mirador a tots quatre costats, tot i que les vistes no abasten gaire territori ja que el cim es troba voltat per muntanyes de més alçada. Tot i així la serra del Cadí llueix esplendorosa. També el Monturull i altres cims fronterers.
Havent gaudit del cim seguim en sentit NE per tal d’anar a un turó rocós que es veu en aquella direcció. Ho fem seguint el més a prop del cingle, mirant d’arrapar-nos al màxim possible a la carena. Aquest recorregut és una mica brut a causa de la vegetació però fins al turó es va prou bé. Del turó fins al coll de Jou la cosa resulta més complicada. La quantitat d’arbres caiguts i la vegetació que s’hi ha anat cargolant han aconseguit fer desaparèixer tota traça de camí. Si no voleu acabar embardissats el millor que es pot fer és baixar del cim pel prat net de vegetació a buscar una pista que porta també al coll de Jou. Nosaltres, però, per a no perdre el costum, embardissats. Seguint el track finalment es troba un camí que baixa al coll. Si no es vol seguir el track es pot baixar pel lloc que es cregui més adequat ja que per l’esquerra, en descens, sempre trobarem la pista. Quan som al coll de Jou seguirem la pista que va en sentit N fins que sembla que agafa més pendent de baixada. Aquí els mapes, tant el d’Alpina com el de l’ICC com el Topo Pirineus, marquen un camí que, desdibuixat o més aviat perdut, ens porta a una fita de partió de termes. El camí no el vam saber trobar però vam fer per dintre del bosc prou bé, millor que el tros fet per baixar al coll, fins a sortir directament al dolmen de la cabana dels Moros. Tan ben conservat que fa pensar que està reconstruït. Des de la fita ja he comentat que es fa algun tros brut. L’alternativa és seguir la pista fins a trobar la principal que ve de Bescaran a Castellnou de Carcolze, seguir-la un petit tros en direcció a Bescaran i agafar la que va al turó dels Moros.
Un cop visitat el dolmen seguim per la pista en sentit O fins que fa una forta marrada a l’esquerra per anar a creuar el torrent eixut del coll de Jou. Sempre per la pista, planejant o en suau baixada passarem per un punt en el qual obtindrem unes esplèndides vistes al nucli d’Estamariu. Més endavant trobem una altra pista que fa pujada per la nostra esquerra segons el sentit de la marxa. Nosaltres l’agafem per acostar-nos a la Pedrera però aquest desviament no és necessari. Fa més llarg i pujada. Si se segueix el track passem per la Pedrera, voltem el mas enrunat del cortal del Tossal i enllacem de nou amb la pista per la qual transitàvem. Per un costat o per l’altre arribem a l’encreuament, fitat, que ens fa baixar en sentit SO, fins a un punt en el qual veurem una fita que ens senyala el camí que ens ha de portar a les ruïnes de l’ermita de Sant Vicenç de Pinsent. Uns metres més a la dreta veurem un pal indicador al qual no hem d’arribar. El camí que seguirem, planer i solejat, ens porta per sobre de la roca Rodona i roc Roi amb unes vistes espectaculars a tot arreu, sobretot per sobre del nostre cap, a les roques Altes. Així, quasi sense adonar-nos-en, arribem a les ruïnes de l’ermita troglodítica de Sant Vicenç i a la captació d’aigües d’una empresa embotelladora. El camí que seguim passa arran de l’ermita. La pista que fa baixada porta a la carretera i ens obligaria a transitar gairebé un quilòmetre per la N-260 per tornar al cotxe. El camí, també senyalitzat amb una fita. Ens fa pujar de nou unes quantes desenes de metres de desnivell per anar a trobar un petit pas evident. Aquí el camí ja inicia una franca baixada i flanqueja la muntanya per anar a trobar l’encreuament per on ja s’ha passat de pujada. Ara ja per camí conegut anem, si es vol, fent les dreceres deixades de banda al matí per, de manera vertiginosa, tornar a l’aparcament i al punt final d’aquesta magnífica proposta.