Riscos del Amor

Des de les últimes cases de Ventas con Peña Aguilera, des del carrer Virgen, neix el Camino del Puerto, ja de terra però de bon fer, que en uns 5 km arriba a les cases de La Peralosa i a l’inici del Camino del Fraile. Deixo més avall , al peu del mapa físic, un enllaç al track d’aproximació al punt d’aparcament. A partir d’aquest punt es restringeix la circulació de vehicles de motor, encara que alguna rodada s’aprecia en el terreny. El cas és que vaig aparcar en aquest punt. Em preparo i començo l’aventura.
Ho faig caminant en sentit est per un pas facilitat en trobar la tanca caiguda a terra. Un trajecte d’una mica més d’1 km em porta a la trobada de la riera de Carboneros, que creuo per trobar la porta d’accés a la finca de Labrados. Continuo en el mateix sentit de la marxa, per pista evident per arribar a un lloc que l’IGN topografia com a estació sísmica i més endavant trobo una nova porta, on cal prendre decisions.
Creuar-la vol dir que hauré de desplaçar-me fins a les cases del Convento del Castañar per poder trobar un altre punt de pujada al cim i una mica més a l’est encara, el sender que molts ciclistes i caminants fan servir per pujar al cim o baixar-ne. Des d’aquesta porta fins al convent hi ha uns 3 km llargs així que la mandra em guanya i decideixo agafar la pista de la dreta, sense creuar la porta que tinc al davant, per pujar pel Cortadero i Peñas Pardas. Continuo d’aquesta manera en sentit sud, còmodament al principi amb una clara visió del que tinc per davant.
El pendent comença a fer-se notar però la distància a recórrer no és gaire, així que cal prendre-s’ho amb calma. Hi ha sort i una daina i el seu cadell creuen el tallafoc unes desenes de metres per sobre de la meva posició. Ens mirem uns segons, fins que cadascú continua amb el seu recorregut. Amb l’alegria d’aquesta visió arribo al primer ressalt rocós, el Raso de los Carneros, segons l’IGN. Se supera la dificultat amb facilitat gràcies a unes fites perfectament col·locades.
Més amunt, un segon plec rocós em fa buscar com superar-lo. Quan me’n surto, em sorprèn l’enlairament de tres voltors negres que no he vist abans del seu vol, tan espantats ells com jo. Un espectacle únic el que he pogut gaudir. Encara una mica més amunt, un altre voltor, aquest cop més llunyà, es va enlairar davant la meva presència, i així arribo a la Majada Rasa. Hi ha qui la supera entre cingles, buscant el millor pas, jo decideixo decantar-me una mica cap a l’oest per anar a buscar el filat que tanca la finca en aquell sentit. Passo així entre les roques i la tanca, fregant-la. Quedi’s el lector o lectora amb aquest punt de pas ja que quan expliqui la baixada en faré esment.
D’aquest punt, pujant com millor sembli, en clara tendència a sud-est, s’arriba al filat que tanca el pas al cim. Hi ha boira i fa fred. Com sé que més a l’est d’aquest cim hi ha el vèrtex geodèsic que l’IGN diu Amor i el propietari de la finca diu que és el Telégrafo, em decideixo a anar-hi. No era la meva intenció, però ho faig amb l’esperança que la meteorologia millori amb el pas de les hores. Em desplaço per terreny pedregós i herbós, arrambat a la tanca de separació de parcel·les per així tenir una referència de per on em moc. Un trajecte complicat per la composició del terreny i la meteorologia em porta fins al vèrtex geodèsic. Em trobo en el punt més alt de la Sierra del Castañar. Aquí em penedeixo de no haver pujat pel convent del Castañar, però ja no valen penes. Ja està fet.
El vent es revifa, així que no m’entretinc gaire temps. La boira sembla que ve i va i de tant en tant em permet veure alguna cosa de l’entorn. Em crida el cim que m’interessa, ara sí, visible des del vèrtex. També veig la pista per la qual hauria arribat si hagués pujat des del convent, així que hi baixo ja que sé que em portarà a prop del cim de los Riscos del Amor. La segueixo en sentit oest, en lleuger descens, fins a un punt, com podria haver-ne estat un altre, per dirigir-m’hi, camp a través, procurant no perdre la corba de nivell per arribar a la confluència de tanques que protegeixen el cim. Es tracta del punt en què conflueixen els filats de les tres finques, punt que em sembla el millor lloc per emprendre més fàcilment el salt.
I faig cim. Un promontori rocós senyalitzat amb una estaca o branca que s’aguanta vertical entre les roques. La boira ha tornat a aparèixer i el vent ha tornat a refermar-se, així que tampoc m’estic gaire temps al lloc. He vist que la carena que he d’utilitzar en descens sembla més fàcil de recórrer per la part de la finca La Peralosa que per la de Las Gameras, molt més rocosa i crestejada, així que torno a saltar la tanca per passar a la finca La Peralosa i baixar en sentit sud-est a la recerca d’una pista que dibuixa el mapa de l’IGN. I aquí faig un punt i a part per explicar una altra opció.
Si ara hagués de tornar a fer el descens, el faria pel mateix camí d’ascens, desfent camí fins al punt aquell en el qual a la Majada Rasa connecto amb la tanca de la finca de La Peralosa. En aquest punt saltaria la tanca i baixaria a trobar la mateixa pista que jo faig servir, però de forma més còmoda.
Ara torno a explicar el descens realment fet. Un cop a l’altre costat de la tanca, el terreny pel qual s’ha de caminar no és gens fiable. Es tracta de terreny dominat per pedres que resten ocultes sota espesses herbes que fan perillar la integritat dels turmells, així que finalment decideixo baixar per una tartera, que almenys em deixa veure on clavo els peus. Així acabo per entrar en un clar bosc amb el sotabosc també poblat de pedres. Sempre en descens en sentit oest acabo per trobar la pista que m’interessa, però que sé que més avall la tornaré a trobar, de manera que segueixo fent drecera muntanya avall. Finalment torno a trobar camí bo i en aquesta ocasió sí que m’hi incorporo. En pocs metres arribo a l’enllaç amb la pista que per l’esquerra, o recte, ve del Puerto de Carboneros i que per la dreta, en lleuger ascens, em porta també a destinació.
Si s’opta per seguir en sentit sud-oest a la recerca del Puerto de Carboneros, la pista per la qual es descendeix és de millor qualitat que la que es documenta en aquesta ressenya, però es corre més risc de ser detectat pels vigilants. Jo rebutjo l’opció del Puerto i continuo per la pista, en sentit nord-est, en lleuger ascens. Després d’un curt recorregut, trobo que la pista que m’interessa es desvia per l’esquerra i deixa una altra branca que segueix recta, en ascens. La pista va en descens, primer girant al nord i més endavant al nord-oest, ja per sota del cim i fins al límit de les finques a les quals en tot moment he fet referència. Per aquest punt és per on es sortiria si es saltés la tanca per la zona de la Majada Rasa.
La pista agafa un pendent de vertigen en determinats punts però s’hi baixa bé, tot i la precarietat del terra. El trepidant descens, amenitzat per l’esplèndida vista del sector del Puerto de Carboneros i el vessant del Bonal em baixa fins a trobar la riera de Carboneros. La creuo i continuo durant una estona seguint la llera eixuta fins que trobo una bifurcació de la pista. Dibuixada en el mapa de l’IGN i de recorregut més curt, tinc la pista que en sentit nord-oest em portaria a connectar amb la pista que baixa del Puerto de Carboneros, que és la que m’interessa, però en sentit oest surt una altra pista, que no figura al mapa, que segueix la riera de Carboneros. És la que agafo, així que continuo per pla en sentit nord, seguint una altra vegada la llera de la riera, fins que torno a trobar una altra bifurcació. Novament tinc l’opció de seguir la llera, però en aquesta ocasió opto per anar pel ramal que continua en sentit oest, que m’ha de dur a enllaçar amb la pista que baixa del Puerto i a la qual no vaig voler sortir anteriorment. Un curt passeig per camí pla em porta a trobar-la.
Em vaig incorporar finalment a la pista desitjada i la segueixo en sentit nord-oest fins que arribo a les cases de La Peralosa, amb l’esperança de no trobar ningú, com així succeeix. Amb la tranquil·litat de no haver de donar explicacions, miro per la zona com sortir de la propietat, però de nou trobo tanques per tot arreu, així que no queda altre remei que tornar a saltar pel punt més feble que trobo, al costat de la porta d’accés a la finca. Ja a l’altra banda, pocs metres em separen del cotxe, així que m’hi dirigeixo per donar per conclosa aquesta aventura.