Querroig

Jo ho vaig fer diferent. El més normal, i allò que tothom fa, és sortir directament de la platja Gran de Portbou, just des de la caseta d’Informació i Turisme. Allà un pal indicador informa de quina direcció s’ha d’agafar per començar a enfilar cap al coll dels Belitres (primera destinació del dia). Val a dir que tot el camí és pintat. Una rampa permet accedir a un pas soterrani que lliura la carretera i s’accedeix a unes escales que moren al carrer Sant Jordi. S’ha de recórrer tot aquest carrer fins a sortir de les edificacions.
Del que es tracta és d’anar seguint els senyals de pintura i pals verticals que anirem trobant en el transcurs del recorregut. Quan el carrer perd pendent i inicia el descens cap a la carretera trobem un nou pal indicador, ara hem de girar a l’esquerra per prendre el camí que s’adreça a Cervera.
El camí de ciment, ens puja a Can Rossendo, al tancat del qual trobem de nou senyals de pintura de GR i d’Itinerannia. Voltem l’edifici i ens endinsem per un sender que flanqueja el vessant de la muntanya, ple de matollar mediterrani. El sender, molt fressat i evident, ens porta a Can Mariano i sortim a tocar del coll dels Belitres, que resta a la nostra dreta. No molt lluny d’aquest coll, en direcció nord-est, trobem una zona que la Xarxa d’Espais de Memòria ha destinat a recordar el pas de centenars de milers de persones que van passar per aquest punt cap a l’exili.
En el nostre cas ja hem visitat el lloc en diverses ocasions així que seguim en sentit sud-oest seguint en direcció al Querroig, un sender planer ens porta en aquella direcció amb molt bones vistes cap a Portbou, que tenim als nostres peus. En un moment donat, tot i que no és preceptiu ni obligatori, deixem el camí marcat per agafar altra pista que puja més decididament en cerca de la carena i del coll del Frare. La pista senyalitzada també és bona, però com que el dia és radiant preferim caminar abastant més horitzó. A partir d’aquest punt no tindrem pintura, però la clara visió de l’objectiu és una ajuda per l’orientació i les fites ens guiaran a bon port, fins al coll de la Farella.
En aquest coll, confluència de diverses pistes, trobem de nou la pintura groga i l’inici d’un sender, que engega el veritable ascens al cim. Ara el pendent es fa més present i el camí molt més pedregós i en determinats punts fins i tot tècnic, donat que s’han de travessar uns quants espais rocallosos. Passem a tocar del dolmen de la Farella i seguim progressant i guanyant alçada per terreny incòmode. Passem, sense adonar-nos pel puig de l’Àliga i sortim a una petita esplanada, avantsala del coll previ a l’ascens final. Un últim repetjó ens deixa al coll al qual trobem un pal que indica el camí per anar al cim de la torre de Querroig.
L’inici del camí és força evident, però segons ens acostem al vessant, els pedregats el fan difús, no hi ajuden gaire els senyals de pintura força desgastats, s’ha d’anar ensumant el rastre, que progressa i guanya altura amb un parell de ziga-zagues. I finalment el cim.
Si el dia és favorable, les vistes són extraordinàries, una veritable lliçó de geografia. Podrem passar molt de temps jugant a endevinar quines muntanyes dels 100 cims hem fet, o tenim previst fer, doncs en veurem unes quantes, així com d’altres que no són a la llista. Veurem també gairebé la totalitat del recorregut fet i en podrem valorar l’esforç. Recuperem forces, amb líquids i sòlids i ja toca pensar en la tornada.
Es pot fer si se segueix el sender senyalitzat que voreja la carena en sentit nord per baixar al coll de les Portes, el coll de Cervera i la torre del Pic Joan però en aquesta ocasió fem camí fins al coll sota el cim, per adreçar-nos al vèrtex geodèsic del Querroig, al qual mai, fins ara, havia pujat. Un clar pas permet accedir a l’esperó rocós que el suporta. Un rastre permet seguir sense haver de tornar enrrere a la cerca del camí bó. Està mig perdut, però encara es deixa fer, això sí, amb pantalons curts rascades assegurades (amb aquesta indumentària millor desfer camí).
De nou al camí, aquest ens baixa al coll del Rumpisó, o coll del Suro al mapa de l’ICGC Aquí s’enllaça amb el sender “Walter Benjami” que baixa a Portbou, senyalitzat amb pintura marró derivada dels espais de memòria. La idea era tornar per aquest indret, però el cas és que les forces encara aguanten, el dia segueix radiant i l’horari no pressiona, així que seguim els senyals de pintura que ens condueixen al pla del Ras, un altre important nus de camins.
Deixem els trencalls que van, l’un a una cisterna, al coll de Tarabaus i coll de Banyuls, i l’altre a Banyuls per la taula Rodona, i continuem per la pista que baixa en sentit sud, senyalitzada amb pintura groga. Aquesta és llarga i monòtona, i és la que fa servir Itinerannia per tornar a Portbou. És la ruta 5 d’aquesta xarxa de senders, però xoca trobar de tant en tant cartells de la ruta de Walter Benjami. L’avorrit pas per aquesta pista es trenca alguns moments amb excel·lents vistes del cim fet, així com del pantà de Portbou i la vall de la ribera del mateix nom. Passem de llarg un desviament que puja al coll de les Llaceres i a la poca estona trobem a l’esquerra un corriol senyalitzat amb una fita de pedres i un cartell de fusta.
Segons el mapa d’Itinerannia, el sender pintat segueix per la pista però el cartell convida a deixar-la i anar a Portbou pel corriol que baixa fort i lleugerament relliscós, en sentit nord-est, en direcció al corral del Bac. Aquest sender fa drecera i baixa fins a enllaçar amb una altra pista que passa molts metres per sota de l’anterior i que ja es veia des de feia estona. El camí la travessa i continua fent drecera fins que el pendent es regula i trobem una bifurcació. Si seguíssim per la banda esquerra, ens baixaria al pantà però seguim per la dreta, en sentit sud-est, i trobem les ruïnes d’un antic mas. Un cop superades, connectem amb una vella pista que permetia l’accés a aquesta propietat, i que acaba per enllaçar amb la pista que vam abandonar més amunt, i que és de nou l’itinerari 5. Ens hi incorporem i el seguim en direcció a Portbou.
A l’alçada del trencall del Mas Budellers trobem el camí que baixa del coll del Rumpisó. Caminem a tocar de la riera de Portbou, la travessem un parell de vegades, passem per Casa Laporta, Vil·la Antonia i finalment arribem a la depuradora d’aigües.
Just quan la carretera vol girar en sentit nord-est ens fiquem a la llera cimentada de la riera i caminem amb l’immens mur de l’estació de ferrocarril a la nostra dreta (s’ha d’anar amb molt de compte, ja que aquest tram es fa servir també per vehicles). Finalitza la llarga recta i entrem en un túnel, a l’altra banda del qual hi ha la rambla que permet tornar a la platja. I un cop aquí, punt final d’aquesta magnífica proposta.