Punta Curull

Surto del lloc triat per aparcar i creuo l’asfalt de la carretera per agafar la pista que s’endinsa als camps, en sentit sud-oest. No he caminat ni quatre passes que arribo al punt al qual l’itinerari que proposo es bifurca, caminaré pel trencall que segueix en el mateix sentit de la marxa i tornaré per la branca que deixo a la dreta, per la qual cosa faré el recorregut en sentit horari. Aniré pel costat de la carretera i deixaré per a la tornada la pista que voreja el barranc de Vallclara.
La pista, en prou bon estat, em porta en suau pujada entre camps de cultiu. Sempre pista amunt vaig deixant altres desviaments, primer un a l’esquerra que torna a la carretera, més endavant deixo la pista, que gira a la dreta per dirigir-se a la propera cabana del Josepet i continuo recte, ara per pista una mica més precària. Encara més amunt deixo un altre desviament, també a la dreta, ja a tocar del vessant de la Costa que mena al Mas del Sagra i uns mestres més endavant, pocs, deixo la pista, que va cap a la carretera de nou, i agafo un sender, fitat, que s’endinsa a la vegetació. Aquest sender és una mica difús, però se segueix bé.
Continuo ara encarat al sud, vorejant camps de cultiu, però deixo aquest terreny per iniciar la veritable pujada. El camí esdevé sender pedregós i costerut. Em porta a un lloc curiós. Una paret de roca extraplomada molt capritxosa. Continuo en ferma pujada quan el camí comença a serpentejar i acabo per trobar camí més amable quan surto a una cota des de la qual puc observar per primera vegada el cim de la punta Curull.
Continuo en ascens, però per ampla pista molt més còmoda, ara en sentit sud-oest. Porto ja una estona mirant la punta de Viern, segons la toponímia del mapa de l’ICGC, o tossa del Quico, segons el mapa de l’editorial Piolet, així que quan soc al coll del Comellar d’en Berga començo a rumiar per on acostar-m’hi. La pista em va portant amunt, així que passo de llarg uns metres la cota d’aquest petit turó i així, sense gaire esforç i amb l’únic problema de la manca de camí, trepitjo el grup de pedres que conformen el punt més alt. No té gaire interès ja que és totalment envoltat per vegetació però bé, és aquí mateix.
De nou a la pista i gairebé sense adonar-me’n, enllaço amb el PR-C 184, que fa un recorregut circular des de Vilanova de Prades fins al Vilosell. M’incorporo al PR i segueixo la pintura en sentit nord unes quantes desenes de metres, fins que a un fort revolt de la pista, el PR agafa orientació nord-oest. En aquest punt deixo el PR i continuo per la pista fins que trobo un cartell indicador. Deixo la pista i el sender que en sentit nord-est baixa en direcció de nou al PR i al Vilosell i prenc el corriol que, en sentit sud, inicia la pujada directa al cim de la punta Curull, primer objectiu del dia. Novament cal superar un interessant pendent però tot esforç té la seva recompensa i acabo a la cota on hi ha una sèrie d’objectes que marquen el cim. Ara, si parlo com els vilatans de Vilanova de Prades i el mapa topogràfic de l’ICGC em trobo a la punta Curull, però si ho faig com els vilosellencs o vilosellenques seré a la tossa del Quico. Per acabar-ho d’adobar, segons el Nomenclàtor oficial de Toponímia de Catalunya aquesta cota es diu el Tossal. El que no faré serà entrar en polèmiques de si em trobo o no al sostre comarcal. Al territori sembla que no hi ha discussió, aquest és el sostre comarcal, malgrat que els números ho neguin.
Després de fer el que s’acostuma a fer als cims continuo amb el recorregut. L’objectiu principal de la jornada no l’he assolit encara, així que dirigeixo els meus passos cap al sud-oest, en clara direcció a les antenes que hi ha cap aquella banda i a la recerca de la Cogulla. Pel camí trobo un important nus de camins. En aquesta ocasió m’interessa només la pista que permet l’accés als vehicles del personal de manteniment de les instal·lacions de telecomunicacions i que puja des de Vilanova de Prades (allò de l’accés ho dic sense saber, ja que desconec si la pista està oberta a tothom o està tancada) i la segueixo en el mateix sentit de la marxa que porto.
Més endavant torna a aparèixer el PR-C 184 i el segueixo a la recerca dels Calaixos de l’Ereldo, segons el cartell que hi mena (segons el Vilosell i l’ICGC es tracta de la cova de l’Home Fe i segons el mapa de Piolet es diu cova dels Calaixos). No era la meva intenció anar-hi però encara era d’hora i el cos encara responia, així que els vaig anar a veure ja que gairebé totes les ressenyes que havia llegit hi anaven.
El camí es troba perfectament senyalitzat amb pintura groga i també alguna de vermella. Unes ratlles, unes fletxes i també unes en forma d’U, poder cap avall la gran majoria. Em vaig ficar fins a on el meu cos em va deixar. Vaig arribar a un lloc a on l’estretor de les parets no em va permetre progressar. L’indret és curiós i m’hauria agradat fer tot el recorregut però en aquell moment vaig entendre el perquè del senyal en forma d’U i per què totes les ressenyes consultades feien un anar i tornar.
No va ser el meu cas. Em vaig imaginar que podia continuar en direcció a la Cogulla resseguint les pedres ja que al terreny es dibuixava un aperduat rastre de corriol, fins i tot desbrossat no feia gaire, així que el vaig seguir. Sí que me’n vaig sortir, però no vaig poder evitar una curta i lleu baralla amb la vegetació, però segur que és que vaig intentar pujar a la carena pel lloc més difícil de tots els possibles. Res! Van ser tres metres mal comptats, així que ja a sobre de les pedres el terreny s’obre i no posa cap mena de resistència. Ja per terreny obert i en clara orientació a la torre de guaita, arribo a la pista que permet l’accés al cim, al qual s’arriba per unes escales metàl·liques.
Ara és a on haig de dir que soc aquí perquè en l’actualitat es diu que aquest cim de la Cogulla, topònim que no figura enlloc (o jo no he sabut trobar), tret del mapa de l’editorial Piolet, es pren com a sostre comarcal de les Garrigues. Certament aquest cim és, segons la cartografia consultada, entre 5 i 6 metres més alt que la punta Curull. Tant la Cogulla com el Curull es troben sobre la ratlla que fa de partió entre les comarques de la Conca de Barberà i la de les Garrigues, així que tot plantejament és acceptable. Per als Bombers de la Generalitat la torre de guaita es troba a la penya de Vilanova de Prades i és a la comarca de la Conca de Barberà. Així ho fa constar a la placa que hi ha al tancat de la torre. En cap moment fa menció de la comarca de les Garrigues ni de cap altra població d’aquesta comarca.
Les vistes són una mica més lletges que des del Curull, però tampoc és que no en siguin destacables. Destorben els paranys i les antenes, però cap a la banda nord aquestes infraestructures és com si no existissin. Des d’aquí a dalt estant passo una llarga estona contemplant l’horitzó descobrint els diferents cims ja conquerits en altres incursions pel territori i imaginant-me per on continuaré el recorregut, intentant encabir al terreny el forat a on ha d’haver-hi Sant Miquel de la Tosca.
La primera intenció era anar a trobar el camí de la Transllena al coll de l’Abellar però en comptes d’això trio l’opció de descens més directa i anar a buscar els senyals d’aquesta proposta molts metres més avall. Un sender, entre carena i vall, em baixa. Enllaço amb el camí cercat i baixo sense complicacions al sector de Sant Miquel de la Tosca, pel camí, sense adonar-me’n, he deixat un trencall que m’hauria baixat també a l’ermita per un camí que passa per sobre de la font (veritable naixement del riu Set).
El cas és que vaig fins a les set Fontetes però no raja gota, així que faig un parell de voltes i quatre fotos i reculo a l’explanada de l’ermita. Una altra foto i agafo el sender pintat amb senyals de PR i un peculiar quadrat vermell que guanya metres d’alçària resseguint el cingle del Cabòries fins al coll dels Bons-aires camí del Crucifici. Passat aquest coll i ja en franc descens, deixo un primer trencall senyalitzat que no em fa el pes i uns metres més avall trobo de nou els senyals de pintura del PR-C 184.
Aquí, opcional totalment ja que no afegeix valor a la caminada, em desvio a la font del Marinyana. Res a dir. Una foto, per allò que hi soc, i recular però finalment decideixo fer pel llit eixut del rierol i anar a veure una curiosa paret amb uns estranys murs de pedra fets de forma esglaonada. Quan hi soc enllaço amb una ampla pista per la qual enllaço novament amb el PR-C 184 i passo per la font i bassa del Crucifici i per la petita, molt petita, capella del Crucifici. Un cartell informa de la història del perquè d’aquest indret.
Un parell de metres pista avall deixo la tranquil·litat del PR i pujo pel marge a la zona de bosc. Aquest sender és clar degut a les roderes de les bicis de BTT, així que es segueix fàcil i com que sembla que aquests ciclistes hi passen sovint, és molt net. Fa també un pujadeta suau fins que el pendent desapareix quan arribem a un desviament senyalitzat amb una fita de pedres ben visible. Segons la vista satèl·lit totes dues opcions són correctes. Recte poder faré més llarg però el de la dreta poder a alguns els farà respecte. Hi ha uns ruscs.
Jo vaig fer pels ruscs, sense cap mena d’ensurt. Aquestes construccions resten uns cinc o sis metres apartades del camí però el lector o lectora decideix. El camí que jo trio passa pel mig de camps d’ametllers però camino sempre per una pista, així que el pas és segur. Arribo així a la cabana de la Serra-Ballester i a enllaçar de nou al ja molt comentat PR-C 184. M’hi incorporo i el segueixo en sentit sud-oest.
No trigo gaire a tornar a deixar-lo, ja definitivament, en agafar el desviament que mena a la Ruta de les Cabanes de Volta i la cabana del Rellotge. Per aquesta nova pista torno a ficar-me en terres tarragonines i vaig alternant camps i bosc. Deixo per la dreta un trencall senyalitzat amb una fita de pedra, que segons el track hauria de seguir però continuo per la pista, de pla. Quan aquesta gira a l’esquerra, recte neix un vell rastre que prenc per anar a la recerca del camí abans abandonat.
Hi enllaço i de nou acabo a una pista que volta un camp de fruita seca. Aquesta pista acaba per trobar-ne una altra de transversal. No hi ha senyalització. Per la dreta no se cap a on es dirigeix però sé que jo he de seguir cap a l’esquerra.
Així trobo la llera del barranc de Vallclara. Més endavant deixo per la dreta un desviament molt clar, que també serveix a la causa, i continuo en descens per anar a trobar un altre sender, o pista, que surt per l’esquerra. L’orientació és clara, així que continuo en sentit nord-est, ja encarat del tot al destí. Finalment trobo l’enllaç amb la pista anteriorment abandonada i giro a l’esquerra per trobar finalment ciment.
Jo no cal alternativa. Sí que encara sortirà per l’esquerra un altre tirany però a aquestes alçades, tot i que la pista camina més enfonsada que els camps i no hi ha cap vista, així que no cal ni pensar-hi. Nord-est i al cotxe.
Fi de la història.