Pujol de la Mata

Comencem a caminar i deixem a la nostra esquena l’ermita de Sant Antoni i agafem la pista que en sentit sud-est remunta el torrent de la Fontfreda, que tindrem sempre a la nostra dreta. Caminem per pista en molt bon estat apta per a vehicles, de fet, si volem fer més curt el passeig, podem aparcar més enllà de l’ermita i anar fins a l’aiguabarreig del torrent de la Fontfreda i el d’Estenalles, lloc al qual es poden aparcar un parell o tres de cotxes.
Continuarem remuntant el torrent de la Fontfreda, sempre per pista en molt bon estat fins que uns quants centenars de metres abans d’arribar als Tolls, la pista s’acaba i comencem a caminar per dintre de la llera del torrent. Arriba un moment que trobem un gran roc que dificulta el pas i només ens deixa un petit espai per passar-lo per la nostra dreta.
Aquí cal un comentari.
Penso que seguint pel torrent es fa el mateix camí, i fins i tot potser més còmode i fàcil, ho desconec perquè jo vaig fer cas del mapa i d’una fita que indicava que calia deixar el torrent i enfilar-se muntanya amunt i endinsar-se en la vegetació. El cas és que més amunt, quan s’ha de creuar el torrent del Roure del Parrac, la sensació d’haver-ho fet molt més complicat balla pel cap.
Sigui com sigui, pel torrent de la Fontfreda segueix un rastre de camí. El cas és que com ja he dit, el mapa i una fita indicava una altra cosa i jo vaig fer cas al mapa. Així va ser com vaig remuntar uns 40 metres de desnivell en sentit nord-oest fins a trobar un rastre de camí, fitat i fàcil de seguir, tot i estar mig engolit per la vegetació. Aquest corriol, molt feréstec i antic, va flanquejant el vessant de la muntanya a la recerca de la coma de Dei i gira de sobte quan creua el torrent de la coma de Dei per anar a buscar la font dels Confits i el torrent del mateix nom. Una vegada superat aquest nou torrent, seguint per l’únic corriol que observem, sortim fora de la vegetació quan creuem el torrent del Roure del Parrac.
Aquí de nou el mapa indica un sender que sobre el terreny no vaig tenir nassos de trobar així que no hi havia altre remei que seguir remuntant el torrent. Així, poc temps després es passa pel vell tronc del Roure del Parrac, curiós de veritat, aquí el nom és certament encertat. No gaires metres més enllà ens endinsem de nou en la vegetació seguint la llera fins que trobem, espero que hi sigui per sempre, una fita. Aquesta senyala el moment en el qual hem d’abandonar el plàcid transit per la llera del torrent i tornar a enfilar-nos, dret i feixuc, muntanya amunt, en sentit nord, per anar a sortir a una mena de coll que marca la divisòria d’aigües.
A una banda, el pujol de la Mata i, a l’altra, la sesta Feréstega. Girem, doncs, ja a cel obert, en sentit nord-oest, a remuntar el llom conglomerat que ens dipositarà a la base dels rocs cimers del pujol de la Mata. Ja només cal superar dos curts trams de grapes, no més de cinc o sis en cada tramada, i ja som a dalt de tot. Esplèndid mirador on gaudir d’un merescut descans. No es pot dir que s’abastin extenses distàncies, però l’espectacle és encisador.
Després de recuperar forces desfem el camí fins al coll. Moltes ressenyes fan menció de l’existència d’unes foradades que permeten travessar la mola d’una banda a l’altra però jo no vaig buscar-les. Van quedar per a una altra ocasió. De nou al coll cal seguir el senderó que va en sentit est en suau pujada fins a arribar a un encreuament de camins a l’altura de la sesta Feréstega. Aquí també he llegit una ressenya que menciona l’existència d’una altra foradada, que també vaig deixar de banda, ja que vaig continuar en sentit nord-est a la recerca del pujol de Llobet, al qual tampoc vaig pujar, ja que queda una mica apartat del bon camí que em portava cap a Mura.
El cansament, venia de fer també el cim de roca Sereny, ja feia temps que no em deixava pensar en res més que no fos arribar al cotxe, així que sense entretenir-me enlloc i seguint un clar sender fitat vaig acabar sortint de nou a la pista ja feta anteriorment. Si hagués tingut el cotxe en aquest punt, ja hauria acabat, però com que no va ser així, desfent el camí, a Sant Antoni i a l’aparcament.
Penso que per fer aquest recorregut, tal qual el vaig fer jo, cal, com diu un company meu de caminades, saber rastrejar vells camins, tot i que té diverses fites que ajuden a seguir-lo, però penso que si el recorregut es fa en sentit contrari al realitzat, aquestes fites seran més difícils de trobar. També continuo pensant que seguint torrent amunt, sense sortir de la llera, s’hi ha d’arribar igualment, però això no ho puc assegurar perquè no ho he fet, però fent servir imatges aèries de Google sembla del tot factible.