Puig Sobirà

La pista que ens permetria començar a caminar actualment està tallada al pas per les instal·lacions del parc zoològic. Parlant amb el propietari, m’explica que seguint el tancat es pot enllaçar una mica més amunt amb la mateixa pista. Es tracta, doncs, de pujar el petit marge i ja es localitza de seguida un petit corriol que, certament, va voltant les instal·lacions. Així, seguint sempre la tanca o tirant pel dret, acabem per trobar la pista. La seguim en pujada i al cap de poc trobem una altra pista que ve per l’esquerra. Aquesta serà la pista que farem servir quan vinguem de tornada del Mas la Borda. Si decidiu sortir de la carretera, més avall del parc zoològic, aquesta pista serà la que fareu servir per fer l’ascens al cim.
Seguim, doncs, per la pista que continua en ascens. En un revolt deixarem un trencall a l’esquerra i continuarem en pujada per la pista per la qual caminem. Més endavant deixarem a la dreta una pista i seguirem en ascens per la pista principal. De fet no haurem de deixar la pista fins a arribar ben amunt, just quan fa un fort revolt a l’esquerra i comença un lleuger descens. En aquest punt, una altra pista, en estat més precari, continua en ascens per la nostra dreta. Seguim en ascens per aquesta nova pista i arribem a una bassa. Aquí acaba la pista i el camí.
Una mena de sender neix pel costat esquerre de la bassa i se’ns ofereix una espectacular vista del puig de les Morreres. Alguna escadussera fita ens ajuda a seguir el corriol, prou evident. Finalment el corriol es fa sender esclarissat i fàcil de seguir. El sender, majorment planer, va voltant el cim oriental del puig Sobirà, primer en sentit nord-est i girant de mica en mica fins a assolir orientació nord-oest.
En un punt indeterminat el camí es fa fonedís i caldrà parar atenció per localitzar la traça i unes escadusseres fites. Quan ho hem aconseguit, del que es tracta és d’anar guanyant alçada fins a arribar a una mena de coll. Les Queredes, diuen al mapa d’Alpina. En aquest punt jo vaig seguir el camí dibuixat al mapa però va arribar un moment en què vaig perdre tot rastre i el bosc es feia cada vegada més espès, així que vaig baixar, sense cap camí, a buscar la pista que des del coll anterior podia haver anat a buscar. Penso que el sender dibuixat al mapa ha d’existir, però jo no vaig voler complicacions i vaig anar a la cosa més fàcil.
Una vegada a la pista cal seguir-la fins que fa un revolt i comença a perdre alçada. És el lloc anomenat el pas de les Eugues. En aquest punt unes fites ensenyen el que se suposa que és l’inici del camí que puja al cim. Res d’això. De camí normal no en trobareu però es camina fàcil pel bosc. Del que es tracta és d’anar sempre pujant. Si teniu més experiència que jo, anireu trobant fites. Jo les trobava i perdia, a parts iguals. El cas és que no és complicat arribar al cim més baix del puig Sobirà, al del vèrtex geodèsic.
Aquest cim és més baix que el cim oriental així que, si es desitja, es pot anar a fer l’oriental. Si s’hi va i es vol continuar amb aquesta proposta cal anar i tornar. N’hi ha que del cim oriental fan un descens directe de nou a la bassa de la roca Canalda, però aquí és a on diuen que s’ha d’anar amb molta cura del camí que es tria, ja que el terreny és complicat.
Aquesta proposta desfà el camí de nou per anar a baixar, pel dret, molt a prop del cim del vèrtex. No hi ha problema en el descens, ja que de nou el terreny és molt obert. Si es va seguint el track, acabareu trobant un minso rastre de corriol que baixa a poc a poc fent un suau flanqueig en direcció sud. Baixant com millor sembli es connecta amb una vella pista de desembosc. Ens hi incorporem i la seguim un bon tros fins que fa un llarg revolt i agafem orientació oest i una mica més a baix nord-oest.
Quan vulguem deixem la pista (és la que baixa del pas de les Eugues) i per un fonedís corriol iniciem una llarga drecera que ens portarà a creuar una primera vegada la pista i a trobar-la de nou. A la segona ens incorporem a la pista i la seguim en descens. No hi transitem gaire temps, ja que en un punt hem de trobar una petita fita de pedres que ens marca un punt en el qual sembla que no hi ha res. Però sí. Marca el naixement, difuminat, del sender que ens ha de baixar al Mas de la Borda.
El sender neix aperduat, però ràpidament s’aclareix i ja no presentarà problemes fins a les envistes del mas. La part final del sender és en fort pendent, així que s’haurà d’anar amb compte amb les relliscades. Ara, una vegada a casa, penso que el millor és anar directament a buscar el mas i per la pista d’accés seguir el camí. El track que jo portava anava per altres camins però al final vaig haver d’improvisar, ja que no en vaig saber trobar cap.
Finalment vaig anar a buscar la pista d’accés al mas i quan vaig trobar la pista de la Querota la vaig seguir per enllaçar amb camí conegut. Desfent el camí vaig retornar definitivament a l’aparcament.