Puig Neulós

Comencem a caminar enfilant-nos decididament pel GR que puja pel darrere del Chalet de l’Albère, en direcció ESE i deixem de banda el mateix GR que se’n va planejant pel davant del Chalet, així com la pista asfaltada que segueix planejant en sentit NE. Aquesta pista asfaltada serà la que farem servir per tornar. En aquest mateix punt neix també, per l’esquerra i en sentit NO, el sender que ens portaria al puig de Sant Cristau, si ens interessés. Així doncs, comencem el dia pujant de valent pel mig d’un espectacular bosc de grans coníferes seguint els senyals clars de pintura de GR.
Sense abandonar mai aquest sender senyalitzat, arribem a un petit pla en el qual trobem un turó rocós que ens ofereix les primeres vistes del dia. Després d’haver-ne gaudit continuem els senyals de GR. Al cap de poc hem d’anar amb compte, ja que després de superar un cartell clavat a terra sense cap indicació, però amb pintura de GR, el camí fa un petit gir a l’esquerra. Recte també anem al mateix lloc, però seguint el GR no guanyem ni perdem alçada per arribar al mateix lloc. Això sí, pel GR no passem pel roc dels Tres Termes.
Seguint el GR sortim a la carretera asfaltada que des del coll de l’Ullat permet l’accés en cotxe al cim del puig Neulós. Com que nosaltres anem caminant girem a la dreta per enfilar-nos al prat i així localitzar els senyals de pintura, ara als rocs hi ha pals clavats a terra, i arribem a un punt en el qual podem desviar-nos per visitar un pou de gel, restaurat, que permet visitar-ne l’interior. Són només cinc minuts i no cal desfer camí per retrobar el GR perquè entre les falgueres es pot continuar a la recerca del cim (es pot consultar el track següent).
Per la banda francesa si no anem al pou o per la catalana si hi anem, arribem al cim. Si el dia és l’adequat, les vistes seran excepcionals. Tant a la banda francesa com a l’Empordà, el golf de Roses i el cap de Creus així com al Pirineu.
Per continuar amb el recorregut haurem de baixar uns pocs metres a trobar la segona pista que veiem. La primera està senyalitzada amb un cartell que indica la direcció a seguir per anar al GR-10 i el refugi de la Tanyareda. La segona, uns quants metres més avall, és la que farem servir. Està marcada amb pintura de color groc, concretament una ratlla groga tipus Itinerànnia. La pista és precària i pedregosa però en pocs metres la deixem, ja que agafem un nou sender descendent en sentit O.
Cal anar mirant de no perdre els senyals de pintura, ja que el bosc és de faigs i les fulles caigudes a terra poden complicar la localització del camí. Passarem per una font i sortirem de la zona arbrada. Aquí també s’ha de parar atenció perquè haurem de deixar el camí que seguim i perdre uns metres d’altura per retrobar de nou el camí bo. De nou els senyals de pintura groga i també algunes de blava ens faran sortir a una pista.
Ens hi incorporem i la seguim per l’esquerra, planejant en sentit SO, ja que per la dreta aniríem en direcció al mar i no ens interessa. Aquesta pista que seguim ens pot interessar si anem ja cansats i volem tornar al cotxe de forma còmoda, però aquí interessa fer una mica més llarg i complicat. Per això quan portem uns 450 metres caminats, just abans que la pista faci una corba a l’esquerra i quan veiem al marge dret de la pista una inscripció de pintura groga amb el número 14 (any 2014), veurem una fita de pedres que ens indica el començament d’un sender que es fica dins la vegetació i baixa, fort, en sentit NO. Ja no tindrem marques de pintura però unes fites una mica espiades ens ajudaran a seguir el camí.
Així arribem a trobar, una mica apartada del camí però a tocar, una cabana o cobert. També trobareu fites però el més fàcil és mirar de trobar un gronxador a un arbre. Al darrere neix un pas que ens permet fer un descens vertiginós però fàcil, superant el roc dels Graules pel seu vessant septentrional. Aquest pas està fitat (es demana anar engrandint les fites) i té, de tant en tant, marques de pintura, tant de color groc com blau, velles. Seguint-les arribarem a una pista. En aquesta pista podem complicar la cosa o bé seguir-la en sentit SE. Si ens decidim per aquesta última opció, sense més problemes arribarem de nou al cotxe.
Per contra, si optem per complicar-nos la vida, hem de seguir uns metres en sentit E per la pista fins a trobar una espècie de sender o corriol que es fica a l’arbrat en sentit NO. Al cap de poc es perd el camí. O jo no el vaig saber seguir. Es veuen senyals de pintura als arbres però finalment no els vaig seguir, ja que s’allunaven del teòric camí.
Seguint amb el GPS el dibuix del mapa vaig aconseguir arribar a una mena de plaça carbonera i allí ja vaig trobar quelcom semblant a un sender, de bon fer i prou clar tenint en compte el que havia vist fins a aquell moment. Després de tornar a guanyar alçada enllacem amb una vella pista ara per ara ja perduda. Just a una corba a l’esquerra es veu que un sender segueix per la dreta però ja no vam voler seguir-lo. Si algú s’hi vol aventurar…
Així doncs, vam anar per la pista en pujada fins que de nou vam enllaçar amb la pista abandonada al sortir de la baixada del roc dels Graules. Què vol dir això? Que fer aquest recorregut, sense camí i per tornar a la mateixa pista potser no paga l’aventura.
Fet com ho hàgim fet acabem de nou a la pista, així que, com ja s’ha dit abans, seguint-la arribarem de nou al coll de l’Ullat.