Puig Major, Mallorca

Iniciem el recorregut partint de l’aparcament de la corba de Rota d’en Serra, coneguda popularment com la corba del funicular.
A l’oest de l’aparcament neix una sendera, sense senyalització a l’inici, que en lleugera pujada ens porta a un primer encreuament de camins, mig amagat entre càrritx, vegetació que ens acompanyarà al llarg del camí fins al pas de la Pomera Borda.
En el primer encreuament que trobem, senyalitzat amb un gran pedró, seguim pel camí que segueix orientació oest i deixem el que se’n va per l’esquerra, en sentit sud-est ja que serà per allí per on tornarem. La sendera per la qual caminem ens porta, en pujada, a la cerca del Porxo Esbucat. No és més que les restes d’una cabanya enrunada al costat d’una paret de pedra seca. En aquest punt trobem l’única zona plana de tot el recorregut i obtenim ja les primeres vistes del dia.
Des d’aquí fins a aconseguir el cim, pujada sense treva. No triguem gaire a complicar-nos la vida ja que deixem el camí clar que en sentit oest ens portaria a la zona de la Coma Fosca i agafem un altre sender, més precari, difuminat i pendent, que puja fort en sentit sud-oest per un pendent totalment cobert de càrritx, en cerca d’una estreta canal pedregosa que es localitza bastants metres per sobre de la nostra posició. Aquí comença la part realment dura. Després de l’esforç i l’ajuda del càrritx, arribem a la canal, que se supera penosament, com sempre en aquest tipus de terreny. Procurant posar els peus en les pedres més fermes per evitar reculades, sortim a una espècie de coll des del qual recuperem forces contemplant ja les antenes de la instal·lació militar, l’espectacular Coma Fosca i la crestade la serra de na Rius i el Morro d’en Pelut. Ja solament arribar fins aquí valdria la pena però l’objectiu es troba encara molts metres més amunt.
La sendera que seguim ens porta a creuar un petit mur de pedra que segurament separa propietats. La toponímia que es mostra en els mapes consultats no em permet indicar topònims així que no sé dir quina prominència rocosa deixem a la nostra esquerra al fer un flanqueig ascendent per sortir a una mena de serral, sense nom, des del qual ens sorprèn la visió de la costa peninsular, concretament el massís del Montseny, al nord-oest, i Menorca, al nord-est. També veiem el que ens resta.
Seguim ascendint ja per terreny mixt, prop de la vora de la muntanya, amb la idea clara d’arribar a la següent paret que ens espera. A mesura que anem guanyant altura la paret es fa cada vegada més vertical i el cap imagina per on pujar. Aquest entreteniment fa que no ens adonem de la intensitat de la pujada. De sobte el pendent desapareix i el camí inicia un flanqueig, gairebé horitzontal, en clara orientació a la base de la paret. A mesura que ens acostem comença a apuntar l’esquerda del pas de la Pomera Broda. Tanta estretor impressiona i alhora dona confiança ja que no hi ha sensació de vuit. Quan hi arribem, la tranquil·litat es fa més patent ja que hi ha corda amb nusos per ajudar en la maniobra d’ascens. A mitja esquerda, el tronc d’un arbre, la pomera, també ajuda. Pot ser que el més complicat es trobi precisament en la sortida des de l’esmentat tronc.
En sortir ens espera una xemeneia de la qual ningú fa esment i realment em sembla molt més complicada de superar. Això és així si s’opta per ascendir-la pel centre. Es tracta d’una paret bastant vertical i ampla en la qual s’ha instal·lat un cable metàl·lic, amb diversos ancoratges incrustats en la roca per ajudar i assegurar l’ascens. Si no es volen complicacions, la verticalitat s’evita pel costat dret, segons el sentit d’ascens, seguint alguna fita i senyals de pintura, molt escasses i difícils de veure, que superen la dificultat per terreny menys arriscat. I així, creient que ja ho tenim, arribem a una cota sense nom de la serra de na Rius. Com gairebé sempre passa, darrere d’una cota, n’acostuma a aparèixer una altra. Portem ja un temps caminant per un enorme pedregar alternant camí i roques, superant l’esforç gràcies a les impressionants vistes que la cresta ens regala. Així, sempre en ascens, arribem a una zona habilitada per fer bivac. Ha de ser espectacular fer-ho en una nit clara i plena d’estels.
Ja tenim a l’abast de la mà el vèrtex geodèsic, objectiu d’aquesta ascensió. Ja amb un altre ànim en el cos arribem a la seva base. La mirada se’ns en va a la cota més alta, dins del recinte militar. No s’hi pot entrar, però, quin mal hi ha a acostar-se a la porta o la tanca perimetral? Allí es veu, al peu de l’antena, un punt més alt que el que ocupem. Els meus companys em diuen que no. Que ells no hi van. Estan, alguns d’ells, «fitxats» pels militars, amb les dades personals apuntades en la llista negra d’intrusos.
En això estem, així que es planteja el descens. Se suposa que des del vèrtex geodèsic hi ha fites que el marquen però no des del punt en el qual nosaltres el plantegem ja que ens dirigim a una plataforma de formigó que se suposa que és un heliport. No gosem posar-hi els peus ja que sigui el que sigui és el final de la carretera militar i està prohibit fer-ne ús, així que sense tocar-la, girem a la nostra esquerra.
Un petit basament de formigó que en el seu moment va sustentar una tanca actua com a imant i el seguim en descens uns pocs metres, fins a veure per la nostra esquerra una petita esplanada herbada. Ens hi dirigim com també podríem haver seguit pel basament. Del que es tracta és de dirigir-nos al que alguns denominen pas del Poal, una espècie de pas, bastant evident, on s’intueix un possible camí. Per arribar fins a allí, des de la posició que ocupem, no hi ha camí, ni fites, ni res que ens indiqui per on anar però el terreny, malgrat la dificultat, de vegades per la verticalitat i d’altres per la fisonomia de les roques, no ha de presentar-nos més problemes que l’atenció que hem de dedicar per no sofrir cap contratemps.
A mesura que ens acostem al pas, anem intuint una fita que assenyala el lloc. En arribar-hi veiem que es tracta d’una galleda de zinc plena de pedres. Té diverses perforacions que possiblement han estat causades pels soldats practicant en les seves estones avorrides. A partir d’aquest moment, traces difuses de camí, senyalitzades amb fites, ens van baixant, amb més o menys facilitat, fins a una balconada des de la qual es fa difícil imaginar la continuïtat, encara que si es para atenció, una fita a la nostra dreta ens la indica. Abans d’anar en aquella direcció anem un moment a l’esquerra per observar dues de les meravelles de la serra de Tramuntana: la Monja Prima i l’Agulla des Frare, una de les formacions rocoses més espectaculars, si no la més, de la serra de Tramuntana., Es tracta d’una impressionant agulla de forma fàl·lica, aïllada totalment del massís. Els seus 1.202 metres d’altura la col·loquen en la dotzena posició de la llista dels 54 mils de la serra. No obstant això, pocs són els muntanyencs mallorquins o d’altres terres que aconsegueixen completar la llista ja que ascendir a aquesta agulla està reservat a escaladors summament experts. Per la seva base, m’informen els meus acompanyants, que fan un dels descensos «delicatessen» de la ruta. El cas és que requereix fer 4 o 5 ràpels amb reunions cada 20 metres, així que es queda per a una altra ocasió.
Havent gaudit de les dues agulles, reprenem el camí i seguim la sendera marcada per la fita. Ens porta a una cornisa molt estreta, d’uns 20 o 30 centímetres, que fa un primer flanqueig descendent en sentit sud-oest. Són uns quants metres bastant aeris però de nou el càrritx és vital per donar confiança i superar el pas. Posteriorment la cornisa gira en sentit sud-est i entre el càrritx, una altra vegada, i el cul a terra , superem el descens de la terrassa.
Ja som als peus de la Monja Prima. Hi ha escaladors gaudint de la roca. Seguim per sendera de característiques similars a les ja superades. Ara tenim davant una petita tartera en la qual es veu clarament el camí a seguir. A mesura que anem progressant anem veient que ens acostem a una altra terrassa, suspesa en el vuit, o això sembla. Quan arribem a la vertical, ens trobem amb dues alternatives. Per l’esquerra, recte en el sentit de la baixada, es mostra una canal que sembla que s’ha de descendir bé. El company que em precedeix es desvia, per a la meva sorpresa, a la dreta, encarant-se al buit. Al cap d’un moment apareix una fita i una sendera que permet descendir la graderia, aquesta vegada de manera més fàcil que l’anterior, encara que també s’ha de fer amb summa atenció, sobretot els últims metres. Quan tot el grup hem arribat a terreny ferm podem relaxar-nos una estona contemplant la verticalitat del Pa de Figa de Son Torrella, conegut pels meus companys d’excursió com el Paredón. Sigui quin sigui el nom, l’últim terme descriu a la perfecció el que veiem. Es tracta d’una paret de 300 metres, molt vertical, molt apreciada per escaladors de tot el món. Contemplant les evolucions d’una cordada penjada del vuit, passa el temps sense adonar-nos-en.
Seguim el descens atenent a les diferents fites que ens ajuden a perdre altura i arribem a terreny més còmode. Passem un «botador», com aquí denominen a una espècie d’escala de vareta de ferro que permet salvar els tancaments de les finques, i arribem al coll de s’Escudella i girem a l’esquerra per dirigir-nos a la font del mateix nom. Un inhòspit tram de bosc baix i alt càrritx fa molt penós caminar. Arribem a un nou tancat i el consegüent botador i arribem a la font, eixuta, de s’Escudella. Aquí ja trobem alguna cosa semblant a una pista forestal, molt antiga i precària. Seguint el seu traçat anem descendint en cerca de la font des Joncs. Abans hem de superar una altra tanca. Per arribar a la font hem d’abandonar la pista i agafar una sendera, senyalitzada amb una petita fita al peu, que ens porta a creuar el torrent de Gorg Blau.
Quan pensàvem que ja ho teníem tot fet i que començaríem a perdre altura per anar a buscar l’aparcament, el camí que seguim comença una lleugera pujada, sostinguda, que ens fa guanyar de nou molts metres d’altura voltant la serra de na Rius. Passarem per un bonic alzinar, travessat el qual la pista es converteix de nou en sendera amagada entre el càrritx. Fites de pedra serveixen de referència fins que ens topem amb una paret de pedra seca que ens tanca el pas. Recorrent-ne l’estructura arribem a un nou pas d’una tanca, aquesta vegada format per una escala de ferreteria. Uns metres més endavant el camí es bifurca, tots dos senyalitzats amb fites. Penso que tots dos són bons. El de més a la dreta diria que baixa més directament a l’aparcament, però els meus companys de viatge no em van deixar agafar-lo.
Seguint per la traça més elevada i plana arribem al camí fet servir durant el matí així que desfent-lo arribem de nou a l’aparcament.
Dura i difícil però extraordinària excursió per una muntanya sorprenent i uns paratges espectaculars.