Puig d’Esquers

Es comença a caminar fent servir la passera que permet lliurar la llera de la riera de Molinàs. A l’altra banda neix el sender senyalitzat amb pintura de PR que puja de valent a la recerca del castell de Molinàs. Cap problema per arribar-hi, tret del desnivell. Més llarg i amb menys desnivell es fa per la pista.
Pel castell passa la pista, apta per a tot tipus de vehicle, que enllaça la carretera N-260 amb el coll de Sant Miquel. Cal seguir aquesta pista fins a arribar al coll de Tres Camins, nus de pistes a on hi ha un dipòsit d’aigua. Per la pista que puja en sentit nord-oest s’acaba al coll de Sant Miquel, o també, si es fa servir un trencall que hi ha a mitja pista, fins al coll de les Artigues, cosa que permet escurçar molt el recorregut, però obliga a no pujar al puig d’Esquers. La pista que planeja en sentit sud-oest porta a la zona del Mas Patiràs i per la carena, al cim del puig d’Esquers. Finalment, aquesta és l’opció que es va seguir. Tirar pel mig encarats directament al cim, flanquejant per camí aperduat el turó que tenim al davant, o bé seguint una tanca de filferro, per entrar en el tallafoc i així guanyar el cim.
A dalt, com acostuma a succeir, el vent fa incòmoda l’estada. Una ràpida ullada arreu, gaudir de l’horitzó el màxim que es pugui i seguir endavant, que encara resta camí.
Cal baixar del cim al coll de Sant Miquel. Allà hi ha dues possibilitats, la carrerada que segueix la carena o seguir els senyals de pintura groga que menen a Sant Miquel de Colera. Es tria aquesta darrera opció. Cal vigilar. Aquest sender, si no s’agafa el desviament correcte, baixa a la pista que puja també del coll de Tres Camins. En un punt a mitja baixada cal agafar un trencall, estret i mig amagat entre alta herba, que planeja, també marcat amb pintura groga. Si anem baixant i veiem la pista, vol dir que heu passat de llarg el desviament. També es pot baixar fins a la pista i fer camí per ella fins a l’ermita, però això suposarà fer més llarg el recorregut, i no és qüestió fer de més.
De Sant Miquel de Colera es fa per pista, en sentit nord-oest, a la recerca del coll de l’Abat i d’allà al coll de les Artigues, tot allò per ampla pista. Un cop en el  coll, hi ha de nou dues possibilitats: Aquells que dominin les tècniques de grimpada, es poden plantejar fer per la cresta. He llegit que no és complicat en aquest sentit de la marxa, només un pas de III. En aquesta ocasió, es deixa per a una altra vegada.
A ponent de la carena neix un sender, que cal agafar, marcat amb pintura groga que porta a la zona de la font Jordana i d’allà a diferents destins. Quan aquest sender està a punt d’arribar a una divisòria d’aigües hi ha un corriol, amagat entre la vegetació, però senyalitzat amb una fita, que és el punt més important del dia. Cal estar molt atent al camí per tal de localitzar aquesta fita. A partir d’aquest punt comença l’aventura del dia. Si s’és conscient del que ens espera potser fins i tot divertit.
El corriol comença brut però visible a terra. Dues passes i ja comença la baralla. El matxet va fent feina… no tota la necessària, és veritat, però com que es va progressant intentem no malmetre en excés la vegetació. En cap cas, si el que es vol és obrir de nou el camí, cal una motoserra. A quatre grapes per aquí, empenyent el bruc per allà, buscant aquelles pedres, aprofitant aquell passadís… s’arriba a mig vessant i ja es veuen els rocs de la carena. La vegetació perd altura i es camina amb més bones formes. Quasi al final es troba de nou traça i s’arriba a la punta o cim que, a dia d’avui, ostenta un pal amb una senyera estripada pel vent. Som a les Orelles de la Mula. Vistes majestuoses! Hi ha qui diu que aquesta és l’orella septentrional. Més al sud-oest d’aquesta, hi ha una altra punta, lleugerament més baixa, que deu ser la meridional. El mapa topogràfic no reflecteix això.
Ara es fa més fàcil continuar amb la proposta, de fet tornen a aparèixer senyals de pintura groga que ajuden a pujar al següent cim, el de les Barbes del Boc. També des d’aquí les vistes són excepcionals. A diferència de les Orelles, des d’aquest puntes veu Sant Quirze de Colera. La resta, tot igual. Continuem la caminada. De nou seguir la carena en sentit nord. Així es passa pel punt culminant del dia, a 722 metres d’altura. No és aquesta la cúspide la zona. Aquest privilegi recau en el puig Jordà, una mica apartat d’aquest recorregut que es proposa.
Gairebé a tocar de la Torre Petita s’enllaça amb el PR que dibuixa la línia fronterera amb la Catalunya del Nord. S’ha de fer el tomb a la dreta a la recerca del coll dels Empedrats, a on cal decidir si es puja al puig de Tarabaus (no és aquest el cas). El camí, sempre marcat amb pintura, s’endinsa en un espectacular alzinar i acaba al coll de Tarabaus i a la pista que baixa del coll de Rumpisó i del puig de Tarabaus. Si es volgués, d’aquest coll es pot anar al Querroig, via pla del Ras.
En aquest punt, cal parar atenció i, fins i tot, fer feines de rastrejador. El dia del meu recorregut se’m va girar feina per trobar el sender. Vaig deixar una fita, però no sé si la vaig fer prou gran i visible.
Localitzat el sender, neix brut i sembla de mal fer, però al cap de poc s’obre el suficient i es baixa, fins i tot còmodament, a trobar la font de les Llaceres, una bona balconada i mirador on recuperar forces. L’aigua que raja de la font no fa bona pinta.
Ara cal seguir la pista en sentit descendent, en sentit sud-est, fins al seu acabament, a la zona que el mapa de l’ICGC anomena, o diu que hi ha, el menhir de Tarabaus. Acaba la pista en una altra balconada amb vistes a Portbou. Acaba la pista i neix el sender, que en sentit sud-oest i força pedregós, baixa al coll de les Llaceres, un altre coll important del recorregut, ja que des d’aquest punt es pot baixar a Portbou.
La pista més evident, en baixada, és la que hi porta. Ara toca fer servir el sender que continua a l’altra banda del tancat de filferro que hi ha en sentit sud-oest. El sender, sinuós, pedregós i amb punts de fort pendent, flanqueja en descens els vessants que cauen del puig del Colom i del puig de Tarabaus, fins a suavitzar-se en el Mas Tarragona, actualment enrunat. Aquí el sender es fa una mica perdedor, cal estar atent a la pintura. Un detall important: el camí segueix a l’altra banda del torrent de Mas Tarragona. Aquest torrent es creua als peus del mas, a tocar d’una petita i amagada gorga.
Un cop en el camí, es veu que aquest aguanta gràcies als excel·lents contraforts construïts per treure inclinació al vessant de la muntanya. Així es fa sempre en baixada, en sentit sud, i després d’un llarg trajecte es passa per Can Pellic i a l’aiguabarreig del torrent de Mas Tarragona i el torrent de l’Infern, lloc a on les aigües passen a denominar-se riera de Molinàs.
D’aquest punt al final del recorregut només resta un passeig, així que cal recuperar les bones formes per si algú ens veu arribar.