Surto del lloc a on he aparcat i continuo per la pista, amb senyals de ruta d’Itinerànnia, que agafa orientació nord-est, encara que al cap de poc gira en sentit nord-oest. Passo per un barrera amb un munt de senyals de prohibició de tot tipus. La pista, ampla i en perfecte estat, fa un parell de ziga-zagues i arribo a un pal amb un cartell de fusta amb el text Dolmen 0,9 K. Com que és la meva intenció visitar aquesta estructura megalítica, deixo la pista i em desvio en sentit nord-oest per fer els 900 metres d’anada i igualment de tornada que em calen per visitar el dolmen dels Encantats, o de la Cendrera segons altres fonts.
El monument es troba en perfecte estat i val molt la pena acostar-s’hi. Molt a prop hi ha la cova dels Encantats. El camí per baixar-hi té vells, molt vells, senyals de pintura groga. El rastre no és complicat de seguir. Potser és més fàcil si la volta que cal fer per baixar a la cova es fa en el sentit contrari a les busques del rellotge. Una vegada a la cova (no la confongueu amb un petit aixopluc), per continuar amb el camí i sortir d’allà, hi ha un parell de trams de cadena, posats més que res per ajudar, perquè no hi ha gaire perill.
De nou al dolmen, retorno fins a la pista que he abandonat allà a on era el cartell. Ara continuo en sentit sud-est. La pista va girant de mica en mica cap al nord-oest i més endavant la deixo, en agafar un corriol que fa drecera a la recerca del GR 92 i del Mas dels Bufadors. Més amunt em trobo amb un embolic de senyals de camins. Segons aquestes, deixo el GR perquè agafo el trencall senyalitzat amb pintura groga, però segons el mapa, el GR i la ruta d’Itinerànnia continuen juntes.
Sigui com sigui, el camí em porta a un encreuament amb un pal amb el número AE139 i el text sobre el Mas dels Bufadors. En aquest punt deixo el GR 92 i continuo en sentit nord-est, en direcció al Port de la Selva. Pel camí em desvio del sender per mirar de trobar el dolmen del Mas Godo. Trobo unes pedres que tenen pinta de ser-ho, però ha caigut i les pedres estan amuntegades a terra. No soc cap entès, així que em faig la il·lusió que l’he trobat. Torno al camí i continuo la baixada fins al Mas Vell.
Un altre mas enrunat i abandonat. Enllaço amb el GR 11 i el segueixo en sentit sud-est. El camí continua en descens, ara encara més fort. Els senyals em fan baixar fins a creuar primer el rec d’en Fitó i a continuació, quatre passes, la riera dels Nou Recs. Punt més baix que faré avui. Ara el camí comença a guanyar alçària. Quan el pendent s’acaba soc a una mena de pla.
Aquí provo de pujar al puig de l’Amat. Un corriol tomba a l’esquerra a la recerca del Mas de la Birba. Segons el mapa unes desenes de metres més endavant imagino un viarany que puja al cim. Quan hi arribo m’adono que allò que pensava que era un camí resulta ser un mur de pedra seca. No em rendeixo. Pujo al mur i arribo a imaginar una possibilitat. Arran de mur s’intueix un minso rastre a terra, entre els matolls. Veritablement hi puja. Una altra història és la baixada. M’entesto en no tornar per on he vingut i busco la manera de baixar seguint el mur. No me’n surto. Ni al mapa d’Alpina ni al de l’ICGC surt cap camí, però al d’Itinerànnia sí que n’hi ha un, també a la vista satèl·lit es veu una possible sortida. Al terreny no es veu cap traça, ni vella ni res. La vegetació és baixa, així que cercant els millors passos aconsegueixo enllaçar amb el GR 11 i per aquest sender, a una pista ampla amb un curiós cartell de distàncies i unes velles bicicletes amarrades.
Aquí deixo el GR 11 i continuo en sentit sud molt tranquil·lament, després de l’aventura anterior. Arribo a una tanca amb senyals de prohibició. La passo per un lateral i començo a guanyar alçària de manera suau. Passo per la plana d’en Gomeia i aquí comença, de nou, una aventura que proposaria a qui això estigui llegint que no fes. El track que anava seguint em fa deixar la pista i anar a la recerca del mas d’en Melos. Allà hi ha molta vegetació que em va dificultar molt trobar el bon camí. Una vegada trobat, cap problema fins a enllaçar amb el GR 92. Què faria jo ara? Continuaria per la pista fins al coll de sa Devesa i allà giraria en sentit sud-oest i nord-oest per anar a trobar el GR 92.
Al GR 92 no s’acaben els problemes. No pel camí, molt clar i espectacular, farcit de murs i cabanes de pedra seca. Jo agafo aquest GR en sentit oest, en direcció al Port de la Selva. Volia anar a veure una mina que deia el track carregat al GPS, però si ho arribo a saber no hi vaig. A la mina s’hi arriba prou bé, si es va a l’aguait. No és al camí, cal remuntar el marge. Hi ha traça, però s’ha d’anar atent. El problema ve a continuació de la visita a la mina.
La meva intenció era, i va ser, pujar al puig de l’Infern. No vaig saber trobar el camí que deia el track que hi havia. Ni per aquí ni per allà. De nou a la mina em vaig fiar del terra remogut, senyal que no vaig ser el primer que em vaig trobar en aquest embolic. El terreny és prou net per deixar-se fer. Així, saltant de feixa en feixa, buscant la terra remoguda i els millors passos vaig sortir de les feixes i dels petits murs. Ja amb el vessant més obert i amb la vegetació més baixa, aprofitant els rocs de la muntanya, vaig fer cim.
Com ho faria jo ara? No aniria a la mina i no agafaria el GR 92. El creuaria i pujaria en sentit sud-oest flanquejant la muntanya Negra i aniria a cercar el coll que hi ha entre el puig de l’Infern i el puig dels Bufadors. Una vegada al coll, per la dreta hi ha un clar camí que porta al primer puig, i per l’esquerra un altre que puja al segon cim. D’aquesta manera ens estalviem pujar el tram sense camí des de la mina fins al puig de l’Infern. El bo de tot és que al puig de l’Infern sí que es veu un aperduat sender que sembla que baixa al GR 92. Potser si el recorregut es fa en sentit contrari al que jo vaig fer, la volta és més fàcil, però això ho desconec.
El cas és que ja he fet el cim del puig de l’Infern. Ha valgut la pena l’esforç ja que les vistes són extraordinàries. Descanso una estona gaudint-les. Una vegada recuperat, continuo en sentit sud-oest fins a enllaçar amb el camí que baixa a Cadaqués. El creuo i pujo, per camí clar, al cim del puig dels Bufadors. De nou gaudeixo d’unes vistes immenses. Cadaqués als peus, el Peni a tocar, el far del cap de Creus, Llançà, Colera, la costa el Rosselló, la badia de Roses i la plana de l’Empordà… indescriptible.
Ja soc gairebé al final del recorregut. Hi ha pista per continuar, però ja que he passat el que he passat encara em prenc la llibertat d’embolicar una mica més la troca. Al mapa de l’ICGC hi veig un corriol que m’evita una llarga llaçada de la pista. Sobre el terreny no veig cap camí, però amb el GPS i la vista em vaig orientant. Allò que se suposa camí baixa per on hi ha la canalització per pujar electricitat a les antenes del cim. No es veu camí, però de nou el terreny permet anar fent, unes vegades millor i altres pitjor, però al final se surt.
Ja de nou a la pista, ara de pedra solta i asfalt desfet, sempre en sentit oest, arribo al lloc a on tinc el cotxe aparcat. Final de l’aventura.