Puig de l’Àliga

Comencem a caminar en sentit nord-est seguint les indicacions del rètol que ens diu com anar a Cal Simó, residència casa de pagès. Seguint per la pista en poc temps arribem davant de la casa. Per no molestar a ningú continuem per la pista per anar a voltar l’edifici principal. Quan hi som, la pista de terra esdevé de ciment i iniciem una curta pujada. Es deixa a l’esquerra una antiga pista i arribem a un encreuament de camins, senyalitzat.
Fins aquí es pot arribar en cotxe normal, per si algú necessita aquesta informació.
El cartell que ens trobem ens indica que per la dreta, en sentit nord-est anem a Cubelles. Recte, en sentit nord-oest, trobem una tanca que ens barra el pas però que es pot seguir a peu si volguéssim anar a la Facu, zona d’escalada molt apreciada per aquest col·lectiu. Sols ens resta la pista de l’esquerra. El cartell ens diu que iniciem una pujada sostinguda en direcció al puig de l’Àliga.
Anem, doncs, per aquesta pista en sentit sud-oest. Quan som a Cal Muntaner la pista s’esvaeix i es converteix en sender molt poc evident. Tres o quatre metres més endavant s’aclareix força i s’endinsa en una zona de vegetació molt densa. Molts pins, petits i prims, a més a més d’altres espècies que no sé dir quines són, ja que no hi entenc, d’això. No tindrem dificultat a seguir el camí (any 2014) perquè està molt ben conservat, suposo que pel trànsit de tota la gent que fem aquest cim.
A poc a poc anem fent pujada trepitjant molta pedra fins que a mig vessant la vegetació desapareix i el camí es fa més dificultós per culpa de la composició del terreny però quan ens en volem adonar ja veiem la torre de guaita a tocar. Acabem de fer els últims metres i sortim a la pista apta per a vehicles que puja des de Canyelles fins al cim.
Continuem per aquesta pista en sentit ascendent, en orientació oest, o podem pujar al vèrtex geodèsic directament per un espai obert, sense camí, entre els matolls. El vèrtex està situat en una cota una mica més alta que la creu, més al nord-est i darrere de la torre de guaita, així que entenc que el cim correspon al primer. Tot i això anem també a la creu, que és a tocar. Vistes de 360°, des del mar fins a no sé on. Si el dia és l’adequat, gaudireu jugant a enumerar tot allò que es veu.
El descens el fem en direcció sud-oest seguint la carena a la recerca del turó de les Tres Partions. Anem seguint un PR i un tros del GR-92-3, així que trobarem senyals. Quan som al coll de l’Àliga (toponímia ICGC) abandonem el GR i anem pel PR fins al turó de les Tres Partions, identificable per la caseta i antena que el coronen.
Si teniu ganes d’aventura o de posar una mica més d’emoció al recorregut, del turó es pot provar de fer un descens directe, sembla que sense excessives dificultats, fins a la pista que ens ha de portar al final del recorregut. Si no es volen històries, seguirem pel PR, que continua pel costat oest de la caseta. Aquest sender, molt pedregós, ens baixa de forma ràpida al coll de Cal Deus, punt on tornem a trobar un pal indicador.
Anirem per l’esquerra, en sentit est, dirigint-nos a Cubelles. Aquest sender és més una torrentera, però és de bon fer i ens baixa a trobar una antiga pista que connecta diverses torres d’electricitat. Segons els mapes consultats (Piolet i ICGC) no té continuïtat però la seguim en descens, en sentit sud-est en direcció a les Palmeres. Unes desenes de metres per sota de la posició en la qual ens trobem passa una altra pista que és la que hem d’agafar.
Podem continuar per la pista i fer una bona volta, que és el més assenyat, o podem mirar de seguir el track i fer una drecera baixant directe. El track segueix una cosa semblant a un antic, molt i molt antic, camí. Tan antic que ja sols s’intueix per la vegetació trencada que anem deixant els eixelebrats que ens emboliquem en històries rares. Aquesta opció és també una bona forma de veure quina és la sort que tenim a la muntanya.
Bé, no n’hi ha per a tant. El començament del camí està mig amagat entre la vegetació que ha crescut a la vora de la pista però una vegada localitzat, els primers metres se segueixen bé. Després toca això dit. Buscar la vegetació remoguda per aquells que hi han passat abans que nosaltres.Torno a dir, però, que ni la distància a recórrer ni el cansament acumulat es veuran gens augmentats si fem el recorregut per la pista.
Si seguim el track, arribarem a tocar el carrer de Moncayo, de la urbanització les Palmeres. D’aquí podem anar per l’avinguda Catalunya i travessar tota la urbanització fins al punt final del recorregut o ens podem incorporar a la pista que de forma planera i sense entrebancs ens portarà al carrer d’Albacete, de la mateixa urbanització. De fet, al mapa de l’ICGC, aquesta pista figura també com a carrer d’Albacete.
Al final acabem també al ciment. Ens hi incorporem i seguim en pujada pel ciment fins que el carrer inicia el descens. Uns metres abans hem deixat un altre carrer a la nostra esquerra. Anem perdent altura fins que arribem a l’alçada de la primera casa que trobem. Podem seguir el camí pel ciment, ja que connectaríem amb el carrer de Cartagena, al final del qual hem aparcat, o podem tornar a complicar-nos la vida i mirar de localitzar un vell sender, ara per ara perdut al començament però molt maco i fressat una vegada l’hem trobat, similar al sender fet de pujada però sense pedres, que de forma plàcida ens deixa de nou al cotxe.