Puig de la Gavarra

Com ja s’ha dit més amunt, tot el camí és senyalitzat, així que poca literatura afegiré jo. A grans trets cal dir que la pintura a seguir serà preferentment la consistent en una ratlla groga.
Es comença a caminar per la pista que neix al lloc al qual hem aparcat i que fa baixada, però també es pot fer per un corriol que s’enfila muntanya amunt, paral·lel a la carretera i senyalitzat amb pintura vermella al terra. Ambdues opcions es troben més endavant, just al lloc on ara per ara jo aparcaria, però això és una opció personal. La pista està en perfectes condicions actualment.
Pocs metres més endavant cal parar atenció i deixar la pista per prendre el sender amb pintura groga que s’enfila per dins de la vegetació i ens puja a trobar una pista precària. La seguim per l’esquerra en suau pendent positiu girant de mica en mica del sud-est a l’oest, ja amb el pendent més fort. No val encantar-se perquè en no res s’ha de deixar la pista en agafar un trencall, senyalitzat com sempre amb pintura groga. Si no veiem el trencall i continuem per la pista no serà cap problema important ja que arribarem a la Gavarra, i es pot variar el sentit del recorregut per pujar finalment al cim des del Fau. Millor, però, si anem amb compte i agafem el sender adient.
Així, pugem encara una mica més fort a trobar el coll de Parat i la pista que enllaça el Mas la Gavarra amb el de la Fiola. Creuem aquesta pista i anem pel corriol que continua en sentit sud-est i que ens comença a regalar la vista amb esplèndides vistes a Costoja i tots els cims del sector de la Garrotxa i el Ripollès, amb el Comanegra i el Bassegoda com a senyors de l’horitzó. També n’hi ha d’altres, molts altres, però més difícils de reconèixer. Finalment el corriol canvia d’orientació quan som a l’alçada de la Fiola, que no veiem, i ens trobem amb un cartell que ens diu que som a l’encreuament que permet anar en direcció a aquest mas. Nosaltres seguim en direcció al Fau.
I ara sí que el corriol s’inclina de veritat. Gira en orientació nord i puja fort per carena boscosa, sempre pintat, i ens porta, en primer terme, a un sortint que fa les vegades de mirador, immens mirador. Moltes fotos després, tornem a caminar, ja per un fals replà, fins a atacar definitivament el darrer tram de pendent per atènyer el cim del puig de la Gavarra. Vèrtex geodèsic i un 100 cims menys a tenir present. Les vistes no són completes. Cap al sud resten amagades per la vegetació però al nord paguen l’esforç. Tampoc ens meravellem gaire. Imaginem millor estada al destí següent i cap allà que ens adrecem.
Continuem pel sender carener que avança en sentit més o menys oest, primer en moderat pendent negatiu i més endavant gairebé de planer. Així arribem a la base de la paret que protegeix la cota cimera del castell de Bac Grillera, imponent. S’ha de baixar a un lloc estret, que no es pot dir coll, ajudats per un primer tram de cadena. Es baixa fàcilment. Ja al forat entre parets, la cadena que trobem ha de fer la grimpada més segura. Al grup hi havia molta gent, de fet tots menys un, que no tenia cap mena d’experiència en aquest tipus de terreny, i tots vam superar sense problemes el tràngol. Vull dir amb això que amb seny i calma tothom hi puja.
Satisfacció plena a dalt, primer per ser-hi després de les cadenes i també per les vistes, ara sí, de 360º, des del Montseny fins al Canigó i des dels cims de Núria fins al Mediterrani. En cap restaurant del món hi ha millor terrassa, així que fem un alto i un mos.
Malgrat que fa pena deixar el lloc, la temperatura corporal, som a l’hivern, ens demana moviment, així que continuem el recorregut, ara en sentit sud-est a la recerca del següent punt de pas del dia, el Fau. Passem per dins d’una esquerda, molt maca, arribem a la collada del Fau, a on deixem un important nus de camins, tot i que sabem que hem de tornar-hi. Continuem ara en direcció a l’ermita del Fau. S’hi arriba en un tres i no res. Visitem l’interior, ple de material d’obra, toquem la campana i tornem a la collada del Fau.
Deixem tota opció que no ens porti a la Fiola. El trencall que hi mena és una mica difús, molt remenat pels porcs senglars i, a més a més, llueix una vistosa creu groga pintada a un arbre. No en fem cas. Continua en la direcció que ens interessa, refermada per un cartell de fusta. Fem un llarg flanqueig, però molt i molt llarg, sense possibilitat de pèrdua, tot i que si ens fixem hi ha algun corriol fins i tot pintat. Anem molt de temps gairebé de pla fins que el sender inicia la davallada a la recerca de la Fiola. Trobem l’enllaç amb el camí que puja una altra vegada a trobar el que hem fet d’anada al cim, el travessem i aterrem a la Fiola, mas enrunat i totalment perdut.
Aquí és a on cal decidir si es va al puig del Castell d’Arget o fem més curt i tornem directament als cotxes. En el nostre cas continuem amb la passejada i ens dirigim al cim. El camí és clar, pista en sentit contrari al del lloc on tenim els cotxes. La pista, ja molt precària, fa un revolt de 180º i agafa sentit sud-est. Anem per la pista un tros curt. Poc més enllà del coll de la Fiola cal deixar la pista i agafar un sender, gairebé invisible però pintat, que agafa sentit sud per flanquejar per l’est tota una carena sense topònim cartografiat que ens porta a un coll sota el puig de la Fiola.
En aquest coll se’ns torna a oferir la possibilitat de retallar el recorregut i no pujar al puig del Castell d’Arget però el nostre plantejament és pujar-hi, així que cal trencar a l’esquerra i continuar pel sender que surt en sentit sud-est i que també disposa d’un cartell. Segons informa ens separen 15 minuts del cim. Primer de pla i sempre acompanyats de la pintura groga, arribem al coll de la Ginesta i ens rep el tram definitiu de pujada que ens ha de portar al cim. Deixem material innecessari i fem servir els trams de cadena que ajuden a salvar les parts més compromeses de la pujada. Res comparat amb allò ja passat. Fem cim.
També, bones vistes, però són enclotades. Un parell de fotos i iniciem el descens un altre cop per anar a trobar camí ja conegut, allà al coll. Tornem a passar primer pel coll de la Ginesta i finalment pel coll a on, ara, tombem a l’esquerra per trobar de nou pintura groga. Les ratlles ens porten a una vella pista, molt aperduada però fàcil de seguir. Més endavant enllacem, ens ve per l’esquerra, amb una altra pista, molt més evident, que puja de la Pardella, o la Paradella. Ens hi incorporem.
Altre cop un llarg, llarg trajecte, sempre per pista, ens portaria a enllaçar amb el camí ja fet al començament d’aquesta proposta, però en un lloc deixem la pista per tombar 180º, en sentit sud-oest, per anar cap al Mas dels Horts, mas important, al seu dia, amb una estructura espectacular i voltes arquitectòniques, avui totalment perdut, i amb un nou gir de 180º arribem a Sant Cristòfol del Horts, ermita també totalment enrunada i de la qual no resta gran cosa dempeus. Sembla que es troba en procés de recuperació si s’ha de jutjar per les bastides que vam trobar.
Continuem per l’única pista que veiem, que és la que té la pintura groga, i ja no la deixem fins a connectar amb la pista ja recorreguda a primera hora del dia. Ens hi incorporem i acabem definitivament al punt d’aparcament, i donem així per tancat aquest magnífic cercle.