Puig de la Cabrafiga

Sortim de l’aparcament i seguim per la pista de terra, en sentit SE, paral·lels a la carretera. Al cap de poc trobem a la dreta un desviament. Recte comença una antiga carretera asfaltada, que serà per on tornarem. Ens desviem, doncs, a la dreta, en sentit NE.
Tot just quan hem girat tenim dues pistes al davant. La més neta i clara és el camí pintat i senyalitzat, que porta també al cim però en el meu cas opto per agafar la pista de més a la dreta, més precària i sense senyalitzar. Totes dues opcions s’ajunten més endavant, a l’alçada del desviament a la cova del Xirico.
El camí triat és clar i porta sense problemes a la font de la Cabrafiga, que no és res més que un punt d’aigua estancada i bruta no apta per al consum humà. De la font, i resseguint velles feixes antigament dedicades al cultiu de fruita seca o oliveres, arribem a un encreuament senyalitzat amb cartells.
Primer ens podem desviar, recomanat, a visitar la cova del Xirico. Després cal seguir en direcció al coll d’Abelles, el qual es guanya fàcilment caminant en pujada sempre per camí clar i evident. Al coll tornem a trobar un cartell que ens ensenya el camí per anar al coll de la Cabrafiga. També s’hi arriba fàcilment, tot i que penso que no ben bé al coll ja que pels senyals de pintura sembla que sortim una mica més a la seva esquerra.
Sigui com sigui arribem al punt correcte ja que el camí és el que és. Del coll iniciem una còmoda baixada, sempre senyalitzada amb pintura blava, com tot el camí, fins a sortir a una pista després de creuar un altre antic camp de cultiu. Aquesta pista, en la qual ignorarem tres desviaments a l’esquerra, ens porta a trobar la pista formigonada que puja del coll de la Llena.
Aquí cal desviar-se a l’esquerra per tal de creuar la cadena que barra el pas als vehicles, però no a les persones. Ens incorporem al formigó i comencem a pujar en sentit SE per després fer un revolt a la dreta i agafar sentit SO. Just sortir de la corda de la corba els senyals de pintura ensenyen el naixement d’un sender que s’enfila per sobre del marge de la pista. Seguim els senyals i ens fiquem dintre del bosc.
Iniciem un sostingut ascens, de vegades molt pronunciat, fins a sortir a la base d’una tartera, força vertical. L’hem de remuntar, seguint els senyals de pintura que ens ensenyen el camí. De vegades es fa difícil progressar però acabem per ficar-nos de nou al bosc. El camí, força tapat, ens porta a l’inici d’un curt grau, no més de dos metres, en el qual caldrà fer servir les mans per superar-lo.
Jo, en sortir del grau perdo els senyals de pintura però surto del pas fent un flanqueig cap a la dreta, fins a trobar de nou una tartera. Pel costat esquerra de la mateixa evito la vegetació i seguint flanquejant per l’esquerra acabo trobant de nou els senyals. Si es vol seguir remuntant la tartera pel dret també es troben els senyals ja que el camí segueix fent un flanqueig a la muntanya en sentit SO.
Aquest tram és força perdedor, al almenys en el meu cas ja que torno a perdre els senyals, però cap problema ja que la carena que ens ha de portar al cim la tenim a tocar. Es perdin o no els senyals, trobarem fàcilment de nou el bon camí i arribarem al cim. Gairebé com tots els cims del repte, les vistes són extraordinàries, si el dia acompanya.
Gaudit del cim, el descens el farem prenent els senyals de pintura blava i groga que surten del cim en sentit SE. Potser, com va ser el meu cas, costen de trobar, però una vegada ho hem fet, el camí és força clar fins al coll dels Meners, però anem a pams. Del cim baixem ràpid i bé fins al coll de la Fita de la Partió. El camí segueix voltant per la dreta, per la nostra esquerra, un petit esperó rocós sense nom als mapes consultats. Sembla que per a pujar-hi hi ha un pas anomenat del Cabrit. Seguim el camí senyalitzat i arribem al coll dels Meners.
Just a sota d’aquest coll, fent un descens pel mig de la baixa vegetació i amb una petita i curta desgrimpada, es poden visitar un parell de boques que se suposa que són d’unes antigues mines de ferro. Per això el nom de coll dels Meners. També es pot pujar al puig de les Mugues.
El camí que hem de seguir, però, es desvia a l’esquerra, en sentit SE, per iniciar un sostingut i ràpid descens, en el transcurs del qual trobarem les anomenades Boca 3 i Boca 2, que es poden visitar.
Seguim el camí marcat, que no coincideix gaire amb el pintat al mapa de l’editorial Piolet, i arribem a un nou cartell que ens ofereix l’oportunitat de fer un desviament del camí per anar a pujar al Castellet de les Mugues, sense cap interès tret de les vistes que ens ofereix de la població de Pratdip. Anar a aquest cim és opcional ja que si ho fem hem de tornar al cartell per, ara, seguir en sentit NE, per evident pista que ens porta a enllaçar amb una altra pista, ara cimentada, que seguirem en sentit SE per passar en primera instància pel mas abandonat de la Cabrafiga, més endavant pel costat de la Borja de l’Estanqué i finalment a una cadena, a l’altra banda de la qual trobem l’asfalt. Ens hi incorporem i girem a l’esquerra, en sentit NE. Aquesta vella carretera ens porta a trobar terreny conegut, ja molt a prop de l’aparcament.