Puig de Dòrria

Comencem a caminar desfent el camí de pujada uns 80 metres, fins a arribar a un trencall amb un pal indicador i seguim les seves indicacions per tal d’anar en cerca del pas dels Lladres i el Puigmal. Iniciem una pista en suau ascens i arribem a trobar una tanca que barra el pas als vehicles. No triguem gaire a trobar un altre pal indicador, i de nou seguim les indicacions cap al Puigmal.
Portem ja una bona estona caminant quan sortim de la pineda. A la nostra dreta ja veiem el cim que ens ocupa. Al davant tenim el roc Blanc, al qual pugem perquè el camí ens hi porta.
Quan som a l’alçada de la coma de Planès passem una tanca per agafar un clar sender que tenim a l’altra banda del filat, i després d’un llarg trajecte en bona pujada arribem al final del camí. En aquest punt ens desviem en sentit sud-oest per, gairebé de pla, anar a fer el pic de Dòrria. Fet el cim girem en sentit nord i seguim en pujada, ara per pista, fins que gira en sentit nord-oest. La pista volta per ponent la tossa del pas dels Lladres, així que ens serviria, però fem drecera, sense camí, i pugem pel dret al cim de la tossa per passar a tocar del final del telecabina que hi puja.
Seguim el nostre itinerari ara en baixada en sentit nord-est per anar a trobar de nou la pista que ens porta, en puges i baixes, al coll de les Clotes i més endavant al clot de la Pastera. Aquí el camí, segons el mapa, es bifurca. Sobre el terreny no vam saber veure-ho. Només vam trobar el trencall que continua, en baixada i sentit nord-est. Així enllacem amb el sender que puja de la carretera d’accés a les pistes d’esquí de Puigmal 2600 i el refugi de les Planes. Aquí s’inicia la pujada definitiva al cim del Puigmal. El pendent és fort i es fa encara més dur per les pedres descompostes que conformen el camí.
Finalment som al cim. Com no pot ser d’una altra manera, les vistes són superbes. Ens trobem al cim de la muntanya que per a molts és el cim més alt de Girona. Acostuma a ser un lloc molt concorregut. Tot i la seva altura i tractar-se de terreny d’alta muntanya, les dificultats no són altes i al cim s’hi arriba amb relativa facilitat.
La baixada la iniciem pel camí que baixa a Fontalba. Comencem de forma suau, però al cap de poc el pendent es fa molt fort i baixem ràpidament al Bressol. De nou el camí sembla aplanar-se però tornem a baixar al cap de poc. Cal anar a l’aguait, ja que hem de localitzar una fita que ens indica quan hem de deixar el camí que baixa a Fontalba. Uns senyals de pintura groga baixen en sentit sud-oest en direcció a les coves de les Encantades. Com que dubtem de trobar-les ens anem decantant cap a l’esquerra per passar pel Borrut i la reclotxa de l’Euga, lloc al qual tornem a girar a la dreta per anar seguint en descens les aigües del clot del Borrut. De nou trobem senyals de pintura groga, així que els seguim fins que baixem al fons de la clotada, on trobem el GR 11.8 que ve de Fontalba. Uns metres més i connectem amb el GR 11, just on hi ha la font de l’Home Mort i l’aiguabarreig del torrent de Tosa i el clot del Borrut.
Aquest punt és un important nus de camins. Hi ha una pista que, passant per la mina Saragossa, va a Queralbs. Si agafem el GR en sentit sud-est, també hi aniríem. Qualsevol altre corriol o sender que surti en sentit nord-oest no ens serveix, en aquesta ocasió. Avui toca fer servir el trencall del GR 11 que comença a pujar en sentit sud. Superem les aigües per una passarel·la i seguint les marques vermelles i blanques guanyem altura dins un bosc de pi. Passem per la capçalera del torrent del Mal Rastre i de cop la vegetació s’aclareix per oferir-nos el que a mi em va semblar un prat espectacular. Penso que és el pla Rodó. Vistes cap al Puigmal, Torreneules i Balandrau.
Després de gaudir de valent, seguim el recorregut i deixem el PR que es dirigeix a Planoles i continuem pel GR. Poc després arribem al final del recorregut i lloc al qual hem començat aquesta proposta.