He aparcat al passeig de la Sardana. Som a l’hivern i ara l’aparcament és gratuït. Començo a caminar en sentit oest, per la rambla de Catalunya i m’adreço al carrer de la Riera, per on passo sota l’estació del tren, la zona esportiva municipal, la depuradora d’aigües, deixo per la dreta el Corriol de l’Aigua i arribo a Casa Laporta i al lloc a on acaba el formigó i la pista esdevé de terra.
En aquest punt deixo la pista amb senyals d’Itinerànnia, que continua a la recerca del coll de Rumpisó, i creuo la ribera de Portbou per prendre una altra pista, també amb senyals de pintura groga, que agafa orientació nord-oest. Sembla que hi hauria d’haver, segons la cartografia, dreceres que eviten caminar per la pista, però jo no les vaig saber veure, potser perquè les feines d’arranjament de la pista, amb la terra escampada pels marges, han tapat el camí. Els senyals de pintura també diuen que s’ha d’anar per la pista.
Així, ziga-zaga darrere ziga-zaga, arribo a les runes de la Torreta, lloc a on hauria de sortir la drecera, i més amunt trobo el corral del Bac, a on mitja dotzena de gossos em fan posar tots els sentits alerta. Estan deslligats i fan molt bé la seva feina. No ataquen, però vigilen de molt a prop. Potser els bastons que els mostro els tenen mínimament allunyats. Just en aquest corral, el sender amb els senyals de pintura em fa deixar la pista i m’enfilo en lleuger flanqueig pel vessant. Aquest sender fa drecera per sortir de nou a la pista, uns quants metres més amunt, al lloc al qual trobo un cartell no homologat, que diu que el sender continua en direcció al Querroig.
Deixo, doncs, el camí senyalitzat i continuo per la pista, en ascens i sentit sud-est i al cap de poc arribo al punt més alt que trepitjaré avui, i a un desviament. Jo continuo per la pista que es dirigeix més cap a l’est que la pista que puja per l’esquerra, encara que totes dues són bones. La pista que segueixo baixa amb ganes fins que en canviar de vessant comença un lleuger ascens per anar a trobar el naixement del barranc de les Costes. Supero l’aiguavés i més endavant trobo el lloc a on surt el Corriol de l’Aigua, aquell que vaig deixar a les Quadres d’en Torroella. Continuo per la pista i, sense abandonar-la en cap moment, arribo al coll dels Belitres.
No m’hi estic gaire ja que és un lloc a on ja he sigut moltes vegades però sí que diré quelcom que ja, em penso, tothom sap. Aquest és un punt important dels Espais de Memòria i allà hi ha un seguit de panells fotogràfics en relació amb el Memorial de l’Exili. Es tracta d’un lloc que, si et pares a pensar, resulta esgarrifós.
Tinc ja el cim a tocar, així que passo a l’altra banda de la carretera i ja soc a l’altra Catalunya. Si continués per la pista caminaria sempre per territori francès però hi ha un sender amb senyals de pintura molt llampants que em conviden a seguir-los. Aquest camí segueix la línia de carena, així que, ara per un territori, ara per l’altre, passo primer per un petit promontori amb unes antenes i continuo fins al cim.
Ja hi soc. Fa un dia esplèndid i les vistes captiven. El cap gira en tots els sentits sense trobar un punt a on clavar-se. Tot és paisatge. Tampoc fa vent, així que, assegut al costat de la fita fronterera 601 i acompanyat del piló del vèrtex geodèsic, m’hi estic una llarga estona com si fos el senyor de Portbou i Cervera de la Marenda, ambdues poblacions als meus peus. També la Caseta dels Alemanys, testimoni d’una altra guerra diferent a la dels nostres avis. Sembla que aquest punt va ser a on més al sud d’Europa van arribar els nazis durant la Segona Guerra Mundial.
Quan ja no sé què més mirar o contemplar inicio la baixada cap a Portbou. Ja he vist, més o menys, per on baixa el camí i ja m’ensumo que no serà còmode seguir-lo. Deixo la caseta a la meva esquerra (per l’altra banda baixa el camí que es dirigeix a Cervera) i continuo per camí clar, i fins i tot amb pintura groga. Aquests senyals em guien pel bon camí. En un parell de llocs cal fer servir les mans i també es passa per llocs molt a prop del penya-segat, així que seny i calma. El corriol, de vegades amb fort pendent (es baixen 200 metres en 500 metres de distància), baixa fins al rec del Gabeller.
El creuo i m’enfilo de nou per sobre de la Boquera, el Cavallàs i la punta de la Pedrera per arribar al lloc més aeri del dia. En passar sobre la cova de la Cadernera i la platja de les Rates, el camí s’estreny molt i passa just a un pam arran del precipici, així que alerta. A partir d’aquest punt el sender ja no s’aparta gaire del mar, fins i tot s’ha construït un passadís de formigó, d’uns 50 cm d’ample, per poder continuar caminant, amb l’espatlla dreta fregant la roca. Aquest tram, des de la platja de les Rates fins a la platja del Pi, és el més aeri de tot el recorregut. Jo, ara, després d’haver passat per allà, amb tramuntana dubto molt que hi tornés.
Ara ja segueixo arran de costa. Unes escales de formigó porten a un camí, una mica descompost, que permet continuar acompanyats del mar. Passo a veure la cova de les Rates i continuo fins a les Tres Platgetes. Per la sorra arribo de nou a camí formigonat, amb un tram protegit amb barana de ferro i acabo, per pura roca, a la platja Petita i al passeig de Portbou, punt final d’aquesta fantàstica caminada.