Puig de Bestracà

Aquesta proposta és una més de les ja existents a internet, així que no m’estendré massa en les explicacions.
S’ha de tenir en compte que el recorregut d’anada és molt evident i el de tornada està totalment senyalitzat, amb fites o amb senyals d’itinerannia, per la qual cosa perdre’s és molt difícil.
S’ha de començar a caminar seguint la carretera asfaltada que mena a Beguet, en sentit nord-est.
Al cap de poca estona, trobem una pista, a l’alçada de la casa rural Can Pei. Aquesta casa queda entre la carretera asfaltada, que segueix recte, i la pista ja esmentada. Caldrà doncs continuar per la pista.
Sense abandonar-la en cap moment, passarem en primer lloc pel pla de les Guillasses. En aquest punt surt un corriolet que, molt perdedor, ens deixaria al coll de Bestrecà.
Així doncs, aquí hi ha una altra possibilitat de fer aquest cim. Creuarem el pont Trencat i deixarem a la dreta un corriol que es dirigeix a la Mare de Déu d’Escales. Per la pista principal, al cap de poc, es torna a deixar, ara a l’esquerra, una pista que també condueix al coll de Bestrecà (una altra variant). Passat aquest trencall i poc abans d’arribar al grau d’Escales, just en mig d’una corba a l’esquerra que fa la pista, s’haurà de localitzar un corriol, senyalitzat amb una fita, que s’enfila muntanya amunt.
És un corriol de bon fer i evident, que ens portarà fins a la carena de la serra del Gall. Seguint-lo, es veu en arribar-hi, que enllaça amb un corriolet que vé de més avall (no sé des d’on s’agafa). El que hi ha abans doncs sembla el correcte. Els últims metres de corriol ja ens demanen grimpar, fàcil en alguns punts, però alhora fort en diversos llocs.
El trajecte per la carena és amè i exigent, no presenta dificultats remarcables, tret d’un parell o tres de punts. N’hi ha un que jo no vaig ser capaç de superar directament, però la meva companya el va passar sense cap problema. Vaig resoldre l’assumpte passant per un costat entre arbres, amb moltes millors preses, cosa que em fa pensar que al primer intent ho vam fer pel lloc erroni. Aquesta alternativa no és gaire clara a causa de l’existència d’aquests arbres, que barren el pas fàcil.
Bé, sigui com sigui, les grimpades per aquesta serra són fàcils, però el que tenen és que no s’acaba mai. La progressió és molt lenta i es pateix per l’esforç que s’ha de fer. Mentalment es fa dur perquè veritablement la cresta és com la dels galls, un constant pujar i baixar sense veure mai l’objectiu del dia, doncs aquest es troba molt amagat, i quan el veus falta encara estona per arribar-hi.
La cresta sembla que s’acaba al pla de Sant Joan però no així les pedres, donat que ens acompanyen el que resta de pujada fins al cim i de baixada fins a molt a prop del coll de Bestrecà.
A partir del pla de Sant Joan ja trobem marques, en forma de cercles de pintura vermella, que ens guiaran fins al cim, tot i que és possible que en diferents punts del trajecte es perdin. Cap problema perquè no hi ha escapatòria, sempre carena i en pujada, així s’arriba al cim, on hi perduren les restes del castell i de l’ermita.
Per baixar i tornar al cotxe també hi ha diferents possibilitats. En principi es continua en el mateix sentit en el qual s’ha fet la pujada, seguint un corriol senyalitzat amb fites. Aquest sender es considera que és el més còmode per fer el descens, però nosaltres vam voler complicar una mica la baixada i vam escollir un desviament que ens va portar a un altre camí de baixada, més directe i pel mig d’un autèntic mar de pedres.
En enllaçar de nou amb el sender, sembla que les pedres han arribat a la seva fi, però res més allunyat de la realitat perquè aquestes continuen.
Seguint per aquest sender arribem al coll de Bestrecà, lloc al qual enllacem amb una pista i així, pel camí senyalitzat, acabem sortint de nou a Oix i a l’aparcament.