Puig d’Arques

De l’esplanada a la qual s’ha aparcat s’ha d’anar al pal indicador que hi ha al nord, a pocs passos de distància. Aquesta traça s’ha gravat en el sentit contrari de les busques del rellotge. Així que cal passar a l’altra banda de la carretera. Allí neix el començament de la pista que, majorment en sentit sud-est, porta a trobar la llera de l’avui eixuta riera de Mas Cases. Una vegada superada la pista, va fent camí en suau baixada i després de deixar a la dreta una bifurcació torna a trobar una altra riera, també sense aigua, que cau del sector de la parada de la Guilla.
Més endavant hi ha una bifurcació de la pista. Tots dos traçats són bons. El de la dreta és el pintat amb senyals de PR. En aquesta ocasió, hem fet servir el de l’esquerra. Més avall s’ajunten els camins i s’acaba per enllaçar de nou amb camí pintat. La pista continua en baixada i deixa als costats diversos camins i pistes que al mapa surten dibuixades però que sobre el terreny s’han emboscat. En un gir, salva de nou una altra riera eixuta, antiga tributària de la riera de Mas Cases. La pista segueix aquesta llera, que resta a la dreta segons el sentit de la marxa. Un nou encreuament surt al pas. El PR segueix en sentit sud-est i finalment s’arriba a un altre entroncament, aquest senyalitzat amb un pal indicador.
Cap direcció de les que assenyala serveix. La pista que s’ha d’agafar és la que per l’esquerra, en sentit nord-oest, fa pujada a la recerca del sector anomenat el Mal Pas. Comença un tram, llarg, de forta pujada. Segons el mapa de l’ICGC, segons es guanya altura, van sortint corriols per l’esquerra, però sobre el terreny aquests no existeixen o ja són perduts. El camí o pista, molt deteriorada i relliscosa va alternant forts pendents amb àrees planeres i fa llargues llaçades per evitar la carena. Ja estant molt amunt, per sobre dels 375 metres, s’enllaça amb una altra pista, més ampla i en una mica en millor estat, que continua pujant, ara per carena i en sentit nord-oest, en direcció a Can Sabater. Aquesta pista mor quan troba una de més ampla i apta per a vehicles.
La traça que interessa és la que segueix en lleugera pujada i sentit nord-oest. Uns metres més endavant s’observa, per primera i única vegada (amb claredat), el radar meteorològic que és la referència visual d’aquest massís de les Gavarres. La pista continua ampla i còmoda fins a enllaçar amb la carretera, però en aquesta ocasió variem el recorregut per evitar aquest material.
Una pista aperduada, que neix a tocar d’una petita construcció, puja forta en sentit sud-est. Puja a trobar una altra que s’ha d’agafar en sentit nord-est, en suau baixada primer i planera després, que acaba als plans de Can Sabater. Es veu un altre pal indicador. Hi ha una clara pista, que és el GR, que puja al mirador i cim. Hi ha també un corriol que es fica al bosc i que està senyalitzat amb una estaca de fusta amb una placa metàl·lica i un triangle verd. Aquest corriol, amb tendència al nord, puja a trobar la pista que permet accedir en vehicle al personal de manteniment de les instal·lacions del radar. Però al nostre cas, aprofitant les feines d’estassada fetes, fem drecera per anar a trobar directament el sender que puja al dolmen que hi ha a sota del mirador del cim; i del dolmen, escales amunt al mirador.
Una estona de contemplació, fotografies i a continuar.
El sender, marcat com PR, baixa en sentit sud-oest a la recerca del collet que hi ha entre els cims del puig d’Arques i el de les Gavarres. Els senyals de pintura ensenyen el naixement d’un fressat i estret sender que inicia la pujada al següent cim. Un curt trajecte i ja hi som. Una bona estructura de ciment o formigó serveix per a pujar el cilindre del vèrtex geodèsic un bon parell de metres. Al contrari que al mirador del puig d’Arques, aquest cim manca de vistes, i a on n’hi ha, són les mateixes que les observades des del mirador.
El camí que cal prendre continua al nord del vèrtex i comença una suau davallada en sentit sud-oest, a la recerca del GR 91-1. Quan es connecta, el normal és seguir-lo, però en aquesta ocasió ens desviem (en aquesta ocasió i sempre, fins ara) per atènyer un nou cim. Un senderó desbrossat fa temps permet anar fent pujada fins a trobar el que per a mi és el cim més alt de la comarca del Baix Empordà. Aquest no és cap altre que el puig d’Aiguabona, o puig d’Aiguaró, segons altres fonts. Fet el cim, un altre corriol aperduat permet baixar de nou a connectar amb el GR.
Ara cal seguir-lo fins a l’acabament si es vol, passant per Can Sitges i el coll del Matxo Mort. En aquesta ocasió però, un revolt abans d’arribar a Can Sitges, es deixa el GR i s’agafa una pista que fa una lleugera pujada en sentit sud, ficant-se al bosc recentment estassat. Aquesta pista, en clar descens cap al sud, enllaça amb una altra que per l’oest ve del coll del Matxo Mort. Cal seguir per l’esquerra, ara en sentit est, fins a enllaçar de nou amb una altra pista amb dos nous encreuaments. Cap dels de l’esquerra acaba bé. Quan canvien de vessant els esbarzers impedeixen continuar. No queda altra via que seguir en descens en sentit sud-oest, fins a acabar de nou al GR.
Una vegada de nou a la pista, la seguim fins a arribar de nou a l’aparcament.