Puig Cornador

Un comentari, abans de res.
En aquesta ocasió he aprofitat totes les possibles dreceres per tal d’evitar caminar pel tros de GR amb pista de ciment. Per descomptat que això no té per què ser així. Si es vol caminar amb més placidesa, allò que és més assenyat és fer servir el camí pavimentat.
Començo a caminar del trencall de la pista que permet accedir al mas de les Muntades. La tornada la faré per aquesta granja, així que prenc el ciment en sentit oest quan encara és fosc. No ho faig gaire estona, ja que el ferm és glaçat a aquesta hora. Al cap de poc de caminar deixo la pista i pujo lleugerament a un espai verd que hi ha entre la pista i una línia de filferro. Veig també un rastre de roderes de cotxe.
Aquesta traça em porta a trobar una altra pista a la qual no presto atenció. La creuo i segueixo caminant en sentit oest, vorejant una gran zona de pastura per arribar a una bassa. Creuo una línia de filferro i volto la bassa pel voral nord. Uns altres filferros que s’han de salvar i surto a una esplanada, a tocar d’una altra pista pavimentada.
En aquest punt cal decidir si seguir caminant pel GR, de ciment, o fer drecera. Ja se sap, per treballar s’ha de suar, així que la drecera ens demanarà molt més esforç però tindrem la compensació de caminar molt més tranquils per terreny més adequat a la nostra activitat. Si decidiu seguir el ciment, tindreu senyals de pintura de sender de gran recorregut (GR) que us guiaran. Si al contrari us decanteu per la drecera, caldrà que interpreteu el terreny perquè no tindreu cap senyal que us guiï.
Jo explico l’opció de la drecera perquè és la que vaig fer. Del que es tracta és de girar a l’esquerra, en sentit sud-oest, sense arribar a tocar el ciment. Una rodera de cotxe ajuda a trobar el naixement d’una vella pista o pas ample entre la vegetació. Tindrem la llera d’una riera a la nostra esquerra. No caminem gaire, ja que al cap de poc veiem que la pista o pas es tanca.
Cal girar a la dreta per un pas amb el terra molt remogut, bé per petjades humanes, bé pel bestiar. A partir d’aquest moment caldrà que aneu pujant, primer en sentit oest i després sud. Cert és que tothom pot triar com fer el camí. Jo explico aquests detalls, ja que més o menys vaig pujar sempre seguint alguna vella traça i per passos prou evidents. El cas és que allà per on es cregui millor, s’ha de pujar a trobar la carretera, cosa que s’aconsegueix agafant la línia de carena allà per la cota 990 més o menys.
Ja som a la pista pavimentada. De nou la podem seguir o fer drecera, en aquesta ocasió sense tant esforç, ja que podem dir que planegem. Flanquegem un petit turó i de nou trobem ciment. En aquesta ocasió m’incorporo a la pista però a l’altra banda del vial hi ha un corriol que s’enfila per dintre del bosc i penso que també us faria el pes.
La pujada ens deixa a un desviament de camins. Fins aquí es pot pujar en cotxe, així que si es vol escurçar la caminada, es pot començar des d’aquest punt.
Jo continuo en sentit sud-oest i agafo la pista de terra, barrada al pas de vehicles per una barrera, que és el GR-1. Aquesta pista flanqueja el serrat del Bou i ens porta, en lleugera pujada, a trobar un desviament de la pista. La branca de l’esquerra, sud-oest, també és bona però sembla més precària i pendent així que segueixo pel GR, ara en sentit nord-oest per flanquejar pel nord el serrat de les Punxes i acabar finalment al collet de la Baga.
Ja hem deixat endarrere la serra del Bou i ens fiquem a la serra de Santa Margarida de Vinyoles. Segueixo pel GR, ara en pujada, en sentit nord-est fins que frena el pendent i vol girar cap al sud-oest. Just a l’esquerra, amb l’inici amagat per la vegetació, neix un sender que es fica dins la vegetació. El més normal és seguir el GR, però ja estic una mica fart de pista, així que la deixo per tastar aquest sender, dibuixat al mapa d’Itinnerania del Ripollès, i amb vells senyals de pintura vermella al començament. Ull amb el camí. És molt evident i se segueix molt bé, però hi ha un punt molt complicat i s’ha de saber trobar perquè la traça més evident us portarà pel mal camí i us podeu trobar en un embolic, igual que em va passar a mi. Si en qualsevol moment us trobeu que heu d’anar amb dificultats per caminar, val més que reculeu.
Si s’ha fet bé, un pas facilitat per una estreta porta permet sortir del bosc a una mena de plaça. Cap al sud-oest parteix una pista que inicia un suau descens a la recerca d’un collet previ a Santa Margarida de Vinyoles i del GR. L’edifici que conté l’església és tancat però la paret sud-est convida a estar-hi i contemplar les extenses vistes que s’obren a l’horitzó.
Per seguir el camí cal localitzar el sender que porta els senyals de pintura de GR, a la cantonada de la façana principal de l’edifici. L’estret corriol, sempre pintat de vermell i blanc, porta en pocs metres a trobar el sender que permet baixar al Castellot, però des de les altures no sembla un lloc interessant, així que segueixo en sentit nord-oest, per començar a remuntar el serrat del Castell. Si es vol, es pot anar a visitar el serrat de l’Àlguila, apartat a la dreta del camí però gairebé de pla, no més de 30 metres. No és el meu cas.
El GR, de pla, porta a un nou desviament. També en aquesta ocasió serveixen tots dos trencalls. El GR segueix per la dreta, així que aquesta és l’opció. Just quan el camí fa coll avall, es veu per primera vegada, amb claredat, el cim del puig Cornador i, si posem molt d’interès i atenció, el Pedraforca entre les branques dels arbres. La baixada ens deixa al coll Tallat. Ens rep un pal amb diverses direccions a seguir. La que interessa és la que porta, en sentit oest, a trobar el cim. Cal creuar una mena de porta i deixar la pista que segueix per la dreta, per agafar un sender, estret i costerut, que ens deixa al cim, després de patir de debò per superar el fort pendent.
El cim té les mateixes vistes que les observades des de Santa Margarida. Una senyera i un cartell de fusta al tronc d’un arbre assenyalen el cim. Es té una bona imatge de Santa Margarida i el Castellot a sota. Per al meu gust no és un cim que convidi a estar-hi, tot i que una bona estirada a terra, a l’única zona herbada del cim, serà un bon bàlsam. Quan en tinguem prou, cal tornar al coll Tallat. Cal vigilar la baixada.
Al coll seguirem la pista que porta senyals d’Itinnerania i que baixa, en sentit sud-est, en direcció a Alpens. En teoria, segons el mapa d’Itinnerania, pel clot dels Obis baixa un camí. Sobre el terreny, cal seguir la pista, pintada amb senyals d’aquest operador. La pista baixa majorment en sentit sud-est i no té alternatives. És quan trobem un desviament que els senyals grocs ens fan deixar la pista i agafar un sender que fa un flanqueig descendent en sentit sud-oest. Els senyals, nous, baixen a trobar el clot dels Obis, moment en el qual el sender esdevé pista i gira cap al sud-est. Just a la corba hi ha un senyal en forma de creu (camí erroni) que se suposa que és el que hauria de baixar del coll Tallat.
Segueixo la pista fins que trobo un tirany que baixa a un arbre amb un cercle vermell gros pintat al tronc. Dubto si seguir-lo però finalment la curiositat guanya la partida i em fico a la llera eixuta del clot. Resulta ser una drecera, prou evident, que em baixa a trobar una pista i un abeurador de bestiar.
Aquesta pista no és bona, o així m’ho sembla. La creuo i baixo a una de nova que sí que és la que haig de seguir. Pel camí deixo per sota una bassa però penso que hauria fet millor seguint un corriol de bestiar que passa a tocar. Vaig molt de temps per la pista, penedint-me de no fer pel mig dels camps de sota, pels quals continuo veient traces que permeten estalviar pista.
Tossut, m’entesto a seguir allò que ja sembla que és una carretera de terra i deixo de banda diversos trencalls que baixen al grau de l’Olla, de nefast record per a mi per la meva incapacitat de trobar com baixar a Alpens des d’allà. El cas és que arribo al coll Mercadal i encara estic caminant per pista. De fet no la deixo mai, així que passo pel disseminat de Sant Martí de Vinyoles i els seus edificis privats, per les fonts de Portavella i la d’en Mateu i finalment arribo al pal indicador de Sant Martí de Vinyoles, punt al qual hauria sortit si a l’Escalada hagués pres una altra pista més tranquil·la.
De l’encreuament segueixo en direcció a Sant Esteve de Vallespirans i el Roquer fins que arribo al trencall que mena a les Falgoses. Deixo la pista pavimentada que enllaça amb el punt de sortida alternatiu i creuo la tanca que permet l’entrada a la finca. No continuo gaire temps per la pista, ja que tombo a l’esquerra per baixar a trobar el llit d’una antiga bassa, fins a la qual arriba una vella pista que haig d’agafar.
Quan hi sóc, segueixo la traça en sentit sud-est i finalment acabo per connectar amb el camí vell de les Muntades a Portavella. La traça es fa molt més evident i seguir-la és fàcil. Em porta al collet del Bou, lloc al qual trobo un dels boscos més espectaculars que he vist mai. Sembla de conte. Quan la pista vol iniciar un descens més fort, després d’una corba a la dreta, decideixo deixar-la per tal d’estalviar-me una forta marrada i faig drecera, aprofitant la manca de vegetació al sotabosc.
Aquesta drecera em porta al punt de captació d’aigua de la granja de la Muntada i a connectar amb la pista abans abandonada. Ara sóc de nou sobre paviment. El segueixo per l’esquerra i passo entre els edificis de la granja per acabar sortint al punt al qual tinc el cotxe aparcat.